"Desconèixer la nostra història és desconèixer qui som"

Neus Moran Gimeno (València, 1979) és doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València, on també va desenvolupar la seva recerca doctoral en l’àmbit de l’art públic. Actualment és investigadora del grup de recerca SEC-History (Societat, Estat i Cultura), vinculat al Centre de Recerca Interdisciplinari en Transformacions Socials i Culturals (UOC-TRÀNSIC), i a partir del març començarà a exercir de professora col·laboradora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.

La seva trajectòria investigadora s’ha centrat en la repressió franquista i, especialment, en l’ús sistemàtic de la requisa patrimonial com a mecanisme repressiu. La tesi doctoral, dedicada al CADCI (Centre Autonomista de Dependència del Comerç i de la Indústria), va obrir una línia de recerca que ha continuat ampliant en diversos llibres. El més recent, L’espoli general. La requisa franquista del patrimoni del moviment associatiu i obrer dels territoris de parla catalana (L’Avenç, 2025), ha estat reconegut amb el Premi Sàpiens a la millor recerca de l’any i amb el Premi Ciutat de Barcelona 2025 «Agustí Duran i Sanpere», en la categoria d’Assaig, Humanitats i Història. En aquesta entrevista reflexiona sobre la dimensió econòmica de la repressió, les seves conseqüències intergeneracionals i el paper que poden jugar avui les humanitats.

Com vas rebre la notícia del Premi Ciutat de Barcelona 2025, i què significa per a tu que es reconegui una recerca com aquesta?

Va ser una gran sorpresa rebre el premi. No m’ho esperava per res, perquè no és una cosa a la qual et presentes, sinó que et trien el llibre. Jo no en tenia ni idea que entrava dins de la llista. És molt gratificant veure com es reconeix un treball així, amb les implicacions que té. Es reconeix la importància o la validesa dels treballs que fem de la història i les implicacions que tenen en l’actualitat, la rellevància que té la recerca històrica en moments com els actuals.

En aquest treball en concret, les implicacions són actuals perquè estudie un delicte que està considerat de lesa humanitat i, per tant, no prescriu. Era important identificar al màxim nombre d’associacions víctimes possible. I ara, per fi, tenim dades i documents amb què poden corroborar aquell crim i iniciar les mesures que consideren oportunes. És de moltíssima rellevància i impacte actual. Més si pensem que la requisa la patiren totes aquelles persones naturals i jurídiques (associacions, institucions, empreses, ajuntaments…) que el Movimiento Nacional qualificà d’enemigues. A hores d’ara, moltes víctimes no saben ni que ho foren i el delicte continua sense reparació, emparat en la màxima impunitat.

La teva recerca sobre la requisa franquista comença amb la tesi dedicada al CADCI (Centre Autonomista de Dependència del Comerç i de la Indústria). En quin moment t’adones que el fenomen va molt més enllà d’un cas concret?

Començo a investigar el tema a través de la tesi. Vaig fer la tesi sobre el CADCI. Durant la tesi vaig veure que l’estatge social del CADCI, que actualment continua adscrit al Ministeri de Treball, no era l’únic que havia estat confiscat i transferit a organismes estatals. La pregunta era òbvia: si no només és el CADCI, anem a veure quantes més víctimes hi ha. Ningú ho havia investigat abans. No teníem dades de com havia estat aquesta requisa. A mesura que n’aprofundeixes, vas veient que no només són els edificis, sinó tot el patrimoni que podien tindre les víctimes (mobles, obres d’art, comptes corrents, documentació, el que coneguem com a papers de Salamanca) és confiscat de manera indiscriminada i sistemàtica i immediatament declarat propietat del nou Estat. La sorpresa també va ser que tot això es comença a articular des del mateix inici de la guerra. Des de setembre de 1936 el govern de Burgos dictà una normativa específica per poder requisar aquests béns, apropiar-se’ls i traure’n el màxim benefici.

Quina funció tenia la requisa dins del sistema repressiu franquista? Era només una qüestió econòmica o formava part d’una estratègia més àmplia?

La requisa és un mecanisme de repressió en què conflueixen dues lògiques. Una és purament econòmica, mercantil, per aconseguir fons de manera molt ràpida. Primer diuen que es destina a les despeses de la guerra i després a la reconstrucció. I també per recompensar la fidelitat de totes aquelles persones que han estat fidels a l’aixecament. I, d'altra banda, hi ha la lògica repressiva, que és la de castigar tots aquells que es consideren enemics polítics. El que es pretén és ofegar econòmicament tot un sector de la població que es considera hostil i desarticular qualsevol possible dissidència. Si els deixes sense recursos, no podran mai aixecar el cap. És una manera més d’inocular el terror de manera intergeneracional.

Quin impacte va tenir aquesta política sobre el teixit associatiu republicà, especialment als territoris de parla catalana?

El teixit associatiu republicà era molt divers. El nombre d’associacions que hi havia formades als Països Catalans, i en especial a Catalunya, és incomparable amb el que hi havia a la resta de l’Estat. Eren entitats que es formen per iniciativa de la societat civil, de les classes més populars i obreres, per donar assistència a totes les necessitats que l’estat no cobria: salut, treball, educació, cultura… Amb uns valors molt clars, sobre la base de la solidaritat. Els converteixen en un enemic interior a abatre des del començament. La destrucció és total. El teixit associatiu es va reduir a zero. I la manera de tornar-se a donar d’alta com a entitat era fer una neteja interna, que tota la directiva fos falangista i entrar dins d’una de les branques del Sindicat Vertical.

Has treballat amb casos concrets i amb famílies afectades. Què implica posar noms i cognoms a aquesta repressió econòmica?

Crec que per a les famílies és molt gratificant veure, per fi, com el relat que s’ha mantingut i transmès entre generacions està sostingut per una documentació que el corrobora. Però és molt delicat alhora. La confiscació funciona en paral·lel amb les altres vies de repressió. Hi hagué gent que fou afusellada i, després de morta, fou processada per responsabilitats polítiques, la qual cosa comportava l’embargament precautori dels béns. Això té una intenció clara: afectar les famílies. I aquell estigma queda. Un procediment judicial d’aquestes característiques genera una marca que s’arrossega durant diverses generacions. Sobretot als municipis més petits, on tothom pot intuir o saber qui s’ha quedat amb què, o qui ha denunciat a aquell altre i per què. Com deia, són crims contra la humanitat pensats des de l’Estat perquè afecten a molt llarg termini.

En un moment en què el debat públic sovint simplifica o instrumentalitza el passat, què perdem com a societat quan es debilita el pensament històric i crític?

Perdem part de la nostra identitat. Desconèixer la nostra història és desconèixer qui som. Si desconeixem el que fórem i no posem mesures, una vegada coneguem el que fórem per poder tirar endavant, el camí seguirà torçat. Sempre tenim la possibilitat de cometre els mateixos errors.

Inicies ara una nova etapa com a professora col·laboradora a la UOC. Com afrontes aquesta experiència docent?

Encara no he fet de profe. Començo ara al març i no sé amb què em trobaré. El que espere és que m’aporti a mi també, que no siga jo sola la que aporti, sinó poder veure altres maneres d’enfocar la recerca. Els alumnes venen de formacions diverses, amb nivells diversos, i això és interessant. Jo vinc de Belles Arts, que és un camp totalment diferent, i m’ha aportat molt com ara fer-te preguntes i no tindre por de fer-te-les. Treballes en un full en blanc. A mi el que m’agrada és entrar i obrir caixes. Soc una rata d’arxiu.