Sanitaris que fan front a la COVID-19 sense deixar els estudis de la UOC

  Metges, treballadors socials i psicòlegs

Foto: JESHOOTS.COM / Unsplash

09/07/2020
Àngels Doñate
Metges, treballadors socials i psicòlegs expliquen que la pandèmia els va agafar desprevinguts, però que la coordinació i l'aprenentatge informal van ser clau

A més d'enfrontar-se a la COVID-19, aquests professionals han continuat el semestre com a estudiants de la UOC

Junts, organitzats i coordinats, som capaços de fer front a coses increïbles com... una pandèmia. Queden enrere els dies de confinament i d'emergència social i sanitària, però no tornem al punt de partida. La Mercè Ariasol i el Jose Antonio Neguillo, metges; l'Aida Parellada, treballadora social, i la María del Carmen Rodríguez, psicòloga —i tots ells, estudiants de la UOC—, ens expliquen com ho han viscut, com han compaginat la vida familiar, laboral i acadèmica, què consideren que han i hem après, i què hem de fer ara. La incertesa continua essent la nostra companya incòmoda de viatge.

 

«No m'havia trobat mai amb una cosa semblant», diu la Mercè Ariasol, metgessa del CAP Mollet 2 i estudiant del grau d'Història de l'Art, Història i Geografia (interuniversitari: UOC, UdL). Té 61 anys, és asmàtica i va estar malalta amb simptomatologia lleu (pèrdua de l'olfacte i del gust i una mena de varicel·la). «Vaig teletreballar cada dia del confinament. El meu marit va estar pitjor: tenia tos i gran postració», explica. Quan la PCR va donar negatiu, li van oferir continuar teletreballant. Amb tot, «no em podia quedar a casa amb aquell panorama. Treballar m'ha anat molt bé per als ànims», afirma.

«Ho vaig viure tot amb perplexitat, preocupació, sensació de pèrdua de control. Tot el que sabia semblava que no servia. El mateix virus provocava quadres clínics ben diferents: un pacient que arribava al CAP per si mateix i tenia pneumònies esgarrifoses, molts companys malalts... Al vespre, havíem de comentar el protocol d'actuació, que pràcticament canviava cada dia. Quina sensació de descontrol!», exclama. Però, alhora, «mai no havíem estat tan units», afirma amb orgull.

En Jose Antonio Neguillo també és metge i estudiant de Dret. Ell ha hagut de fer front al mateix canvi constant. Des de la direcció mèdica de l'Hospital El Pilar —del grup Quirónsalud, que va estar associat a l'Hospital de Sant Pau—, assegura que «el repte més gran ha estat gestionar el canvi radical que ha hagut de patir el centre: per fer-nos càrrec de la càrrega assistencial, hem modificat tot el que estava relacionat amb la quantitat, l'organització i la capacitació del personal, i s'han definit àrees assistencials noves —UCI, urgències, admissions… amb circuits paral·lels de pacients amb COVID-19 i sense— i processos nous. Tot, en un escenari d'inseguretat i incertesa». Pot dir amb orgull que han donat més de 450 altes i que han atès més de quaranta pacients a l'UCI.

La feina de l'Aida Parellada, treballadora social i coordinadora del servei de teleassistència de la Diputació de Barcelona a l'Anoia, també ha patit un canvi, i ha passat de fer visites domiciliàries a fer-les per telèfon. «Al principi de la pandèmia, vam trobar casos de problemes per cobrir les necessitats bàsiques, sobretot perquè molts dels usuaris van quedar aïllats de les seves famílies. Actualment hem detectat molts casos de "pors emergents", usuaris que no volen sortir de casa per por del contagi. També hi ha molts casos de problemes cognitius agreujats pel fet que els usuaris no poden anar al centre de dia», explica aquesta estudiant del màster universitari de Treball Social Sanitari. El dia a dia laboral canvia, però el familiar també. L'Aida té un marit que ha treballat fora de casa i dos fills de sis i quatre anys. «La conciliació ja era una fita molt complicada abans, i amb la pandèmia i els nens confinats a casa, m'ha costat molt trobar l'equilibri entre dur a terme la meva tasca diària i estar pendent d'ells. A més a més, en el meu cas he rebut molt suport de la mestra del meu fill petit, però la resta d'escola s'han dedicat a exigir sense tenir en compte els casos particulars, i això m'ha causat molta angoixa. Per als estudis, he hagut de trobar els forats quan la família dormia o mirava la televisió. El fet d'estudiar a la UOC m'ha facilitat accedir als recursos necessaris per poder acabar el màster més o menys com ho tenia previst», explica.

En Jose Antonio ho ha viscut de manera diferent: «ha estat molt fàcil, però no és mèrit meu, sinó de la meva família. Amb les tensions de l'hospital, les jornades interminables, sense dies de descans durant dos mesos, arribar a casa i trobar la meva dona i les dues filles esperant-me sempre amb un somriure i sense problemes ni necessitats… No tinc paraules. Gràcies a la meva dona, sempre amb una mirada còmplice, he fet més bé la meva feina i, sobretot, sabent com m'agrada estudiar, m'ho ha facilitat. Com deia la meva mare, les carreres les fem entre tots», assenyala.

D'alguna manera, la María del Carmen Rodríguez, tutora del grau de Psicologia i directora d'un centre de psicologia, era a l'altra banda. A la seva família hi ha professionals sanitaris i ella ha vist que «s'ho han passat d'allò més malament. Van passar per tota una muntanya russa d'emocions; per exemple, els canvis constants de protocols. Ara ja comencem a saber moltes coses, però al començament tot era improvisat. A més, s'hi afegia la por de contagiar-se i arribar a casa i contagiar la família, especialment a la gent gran, amb qui només podien contactar per telèfon. No sabien a què s'exposaven. S'adonaven que hi havia pacients que canviaven a la posició de decúbit però que no milloraven el destret respiratori i aleshores havien de fer canvis posturals, de manera que calien cinc persones. S'han viscut situacions molt dures, com ara haver d'estar vuit hores seguides dins de l'UCI i no sortir ni per anar al bany o beure aigua per no haver-se de canviar uns EPI que no hi havia», afirma.

I a les vuit del vespre, aplaudiments. «L'ambivalència de sentir-se acompanyats i alhora mirar perplexos com hi havia gent que no feia cas de les recomanacions i es posaven en perill a ells mateixos i a la resta» no ha estat fàcil, assenyala aquesta psicòloga. «El que sí que em consta és que s'han quedat amb la sensació que han donat el millor d'ells mateixos. I tenen la sensació que no ho podrien tornar a fer», afegeix.

Tot i el record tan present, avui vivim una etapa diferent. La María del Carmen assegura que «per molt que ara li diguin "nova normalitat", és nova, però no és normalitat». I, si haguéssim de descriure com es troben els metges i els infermers, «seria amb la metàfora d'aquell atleta que estira el cos en un últim esforç per arribar a la meta i s'acaba desplomant immediatament després d'arribar-hi. Ara em consta que molts d'ells encara pateixen estrès agut i que d'altres tenen estrès posttraumàtic, però ningú parla del personal de neteja dels hospitals o dels cossos de seguretat. Penso que tindrien moltes coses a dir».

Com a especialista, afirma que «s'hauran de tenir molt en compte les agorafòbies (pel confinament) i els quadres d'ansietat, tant pels efectes sanitaris com per la repercussió econòmica i social». I per preparar-nos, a escala institucional, la María del Carmen recomana «fer una reflexió profunda de tot plegat i dur a terme una tasca educativa. Des del punt de vista sanitari, primer de tot hi ha la prevenció: qui tingui la informació l'ha de saber comunicar. La sobreinformació angoixa la gent, que necessita pautes clares i concretes». I, a escala personal, «també hem de parar un moment i fer una reflexió. Han estat tres mesos, però sembla un instant, un malson. Hem de fer una mica de memòria i mirar què hem fet i què no hem fet durant aquests mesos, a fi de no repetir errors», afirma.

Potser hi ha hagut errors, però també aprenentatges. «Alguns intentarem retenir al màxim el que hem viscut i que el record ens faci més forts per a la pròxima vegada. Estem perdent una oportunitat d'or per aprendre, com a societat i civilització. Considero que ens continuem centrant en allò petit i local, i alhora intentem fer front a un esdeveniment que ens afecta a escala planetària, tot i que hem après coses pel que fa a la gestió de crisis i a l'organització. Soc escèptic, però encara hem de veure què és el que queda», assenyala en Jose Antonio. Pel que fa a l'àmbit professional, «hem tingut l'oportunitat de posar en pràctica el que havíem après als cursos que ens intentaven preparar per a situacions com la que hem viscut. Clarament, el que ens havíem imaginat s'ha vist superat per la realitat», afegeix. Amb tot, aquest metge vol compartir que, personalment, es queda «amb la presa de consciència respecte a les capacitats humanes». «Si ens proposem alguna cosa seriosament a escala individual i col·lectiva —per difícil i desagradable que sigui—, si treballem de manera organitzada, coordinada i donant-ho tot individualment, els resultats són més grans del que podíem imaginar. He pres consciència que moltes persones fent coses petites —i jo afegiria "de manera coordinada i organitzada"— aconsegueixen grans coses», conclou.

Enllaços relacionats