La novel·la, el teatre, el cinema, el còmic i l'animació mantenen viva la història

Quines són les maneres més originals i innovadores de retratar esdeveniments històrics en la ficció? Si bé l'assaig ha estat, i continua essent, la forma privilegiada per a una disciplina com la història, la veritat és que aquesta s'escriu de moltes maneres, i cadascuna té públics diversos i canviants. Hi ha formes ben diverses de fer història —és a dir, de produir coneixement sobre el passat—, amb la novel·la, el teatre, el cinema, el còmic i l'animació. "Els exemples són nombrosíssims", assenyala Neus Rotger, investigadora del grup de recerca Global Literary Studies Research Lab (GlobaLS), adscrit a l'IN3 i als Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), "i també és cert que les fronteres entre els diversos gèneres són cada vegada més difícils de discernir.”

"Si reconeixem que tota història passa pel llenguatge —escrit i també oral—, és imprescindible que parem atenció a les formes de narració del passat", explica Rotger. "Hem de tenir en compte aspectes com ara la subjectivitat de qui narra, l'arxiu o les fonts en què basa la seva credibilitat, o les mateixes paraules o estratègies narratives que utilitza", assenyala.

I dins de la multitud de gèneres, hi ha veus que són particularment interessants a l'hora de retratar esdeveniments històrics. "Per exemple, em sembla que val molt la pena estudiar de prop autors com ara W. G. Sebald a Els emigrats, Els anells de Saturn o Austerlitz", explica Rotger. D'aquest autor en destaca "l'ús que fa del material d'arxiu, especialment de les fotografies", en novel·les que narren la història "des d'un punt de vista molt personal —i melancòlic—, i en què la memòria i la recerca de la pròpia identitat tenen un pes determinant en la construcció del relat".

En aquest mateix sentit, i també des de la literatura, la professora destaca Éric Vuillard. "Ens mostra com grans esdeveniments històrics com la Revolució Francesa o les dues guerres mundials poden ser repensats des d'angles més perifèrics", comenta sobre l'autor. I és que a les seves narracions "dona visibilitat i veu als qui no en van tenir ni en el seu moment històric ni en el relat que se'n va fer després". Un objectiu que també persegueix la periodista i escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx, Premi Nobel de literatura el 2015, que "de nou mostra com la història d'un esdeveniment tan estudiat com la Segona Guerra Mundial encara conté silencis importants, com el de les dones". A La guerra no té rostre de dona, Aleksiévitx combat aquest silenci en una "novel·la de veus", on recull el testimoni real de centenars —d'entre el gairebé milió— de dones que van combatre a les files de l'Exèrcit Roig. "Entre el periodisme, la història oral i l'antropologia social, aquesta acumulació esfereïdora de testimonis femenins, que no són ficció però que componen un entramat narratiu profundament meditat, adquireix una estranya qualitat literària, que també és moral."

"Altres exemples d'escriptures de la història ben originals són la novel·la Dona al punt zero, de Nawal El Saadawi, sobre la història de les dones a Egipte per part del règim de Mubarak; la novel·la gràfica Irmina, de Barbara Yelin, sobre la memòria del règim nazi, o la pel·lícula documental L'image manquante, de Rithy Panh, sobre els estralls del règim dels Khmers Rojos a Cambodja. I també altres títols més coneguts, com Maus, d'Art Spiegelman, o Persèpolis, de Marjane Satrapi, adaptada després al cinema d'animació." Històries com aquestes, apunta la professora, "proposen formes alternatives d'historiar el passat: fan servir el dibuix i les tècniques del còmic i l'animació per donar vida —i també cos i emoció— a la narració del passat". Són llenguatges que exploten l'expressivitat i l'emoció, i que obren l'espectre de la representació a l'experimentació. 

Retrobar el gust per la narració

Subjectivitat, arxiu i llenguatge són aspectes clau en l'escriptura de la història. Tant és així que Rotger, que és doctora en Literatura Comparada, els dedica l'assignatura Escriure els passats, dins del màster universitari d'Història del Món Contemporani que ofereix la UOC. Però fins on es remunta l'interès per aquests tres pilars de la construcció històrica? "A partir dels anys vuitanta del segle xx es van produir dos fenòmens anomenats gir lingüístic i gir narratiu de la història. Es tracta d'un moviment que va fer que els historiadors retrobessin el gust per la narració", diu la professora. En aquest context, es va fer evident la necessitat de reconèixer el caràcter textual de la història: la idea que el passat no existeix si no és mitjançant l'escriptura, i tot el que aquesta implica.

Però comporta això caure en el relativisme? Per a Rotger és tot el contrari: "Aquest reconeixement no és una renúncia, ni equival a qüestionar la capacitat de la història per comprendre el passat", diu. "Només ens recorda que, lluny de la pretesa objectivitat i imparcialitat del discurs científic, la història és una pràctica creativa en la qual també intervé la imaginació."

Per a Rotger, són especialment valuosos els relats històrics que fan explícites les pròpies ambigüitats i limitacions, perquè "comporten un exercici d'autoconsciència que traspassa el lector, i el doten d'eines concretes per a una lectura crítica". Els autors tenen diverses maneres de revelar aquestes limitacions: per exemple, poden evidenciar la parcialitat del punt de vista, posar sobre la taula opcions metodològiques o fins i tot revelar implicacions i interessos personals. En qualsevol cas, apunta, "aquesta mirada crítica ens hauria d'acompanyar sempre com a lectors, perquè ens obliga a interrogar-nos sobre els mecanismes de construcció de la història, des del tractament de les fonts o l'ús del llenguatge fins a la mateixa intervenció de l'historiador en el relat". En aquest sentit, ens podem fixar, per exemple, en si el relat està construït des de la distància, des de la tercera persona, o bé des del posicionament d'un jo en primera persona, més o menys distanciat del seu objecte d'estudi, que no amaga la seva intervenció en la selecció i la interpretació dels fets. 

De fet, els darrers anys, l'ús de la primera persona —més propi de la literatura que no de la història— és cada vegada més recurrent entre els historiadors. "S'utilitza el jo per mostrar el lloc des d'on es parla; per esquivar tota temptació d'omnisciència; per responsabilitzar-se de tota presa de partit, però també per reconèixer —i en cert sentit reivindicar— la naturalesa participant, i no tan observant, de l'historiador", exposa Rotger. Alguns autors i autores han criticat aquestes tendències subjectivistes de la història, que posen el jo per davant del nosaltres, i que curiosament "és una tendència observable també en la literatura, amb l'auge de gèneres com l'autoficció", analitza la professora, "impulsat per la mateixa sensibilitat individualitzadora del neoliberalisme actual".