L'auge dels hotels 'only adults', però és legal?

"Només per a parelles" o "only adults" són algunes de les nomenclatures amb les quals es defineixen els establiments dissenyats exclusivament per a persones majors de 18 anys i que inclouen restriccions d'edat, és a dir, no permeten nens i nenes. Busquen atreure els viatgers que volen un ambient més tranquil i relaxat durant el seu viatge. Això moltes vegades inclou activitats com ara sopars, degustació de vins, tractaments de spa i entreteniment nocturn. "L'estada és més cara del normal, perquè busquen més luxe, calidesa i experiències, i no els importa pagar més", explica Pablo Díaz, professor de turisme dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Durant la dècada dels anys setanta es va posar de moda sobretot en grans complexos turístics del Carib. A l'origen, el concepte es dedicava a parelles provinents dels Estats Units que buscaven vacances sense mainada per descansar. "Bàsicament, era una lluna de mel per a parelles que durava entre una i dues setmanes, amb una experiència de spa i wellness", comenta Díaz, que afegeix que "aquesta nova tendència està enfocada en escapades de pocs dies o de cap de setmana sobretot a la costa, encara que arran de la pandèmia hi ha una nova oferta a zones rurals com ara Castella-la Manxa o el País Basc".

Turisme enfocat a majors de 30 anys

Segons l'Institut Nacional d'Estadística d'Espanya (INE), el 2019 al voltant de 23,6 milions de turistes estrangers van visitar Espanya per motius d'oci, dels quals aproximadament 13,3 milions tenien 45 anys o més. Això representa una porció significativa del mercat turístic en general a Espanya. Així, aquest tipus de turisme sembla tenir el focus en aquest nínxol de mercat, sobretot per edat i despesa. "Aquests productes estan enfocats a persones de més 45 anys, i també a joves d'entre 30 i 45 anys que veuen atractius aquests productes. Però sí que és cert que el sector turístic es fixa a atreure turistes en edat madura perquè cada vegada n'hi ha més i perquè la seva possible despesa mitjana és superior", detalla Díaz.

A Espanya, el primer d’aquests establiments denominat “only adults” va obrir el 2007 a Gran Canaria. Encara que no és cap novetat, aquest tipus de turisme només per a adults està vivint una època daurada. Segons un informe de la Confederació Espanyola d'Hotels i Allotjaments Turístics (CEHAT), el 5% dels hotels espanyols són “només per adults”. "L'augment es deu al dinamisme del sector turístic, que, en cerca constant de productes nous i atractius, localitza aquest producte per a un públic interessant semblant al dels double income, no kids (DINKS), és a dir, dos sous d'adults sense fills. La despesa mitjana en aquesta mena de productes és més gran que la de simples estades turístiques, per la qual cosa resulta interessant als oferents", explica Díaz.

Según Hosteltur, després de la COVID-19, les reserves per parelles van créixer un 14%, el 2020 representaven el 51%, el 2021 el 65% del total. "La COVID-19 va poder tenir alguna cosa a veure a l'inici de les caigudes de les restriccions, quan es buscava distància social i es venia del confinament en família, amb poques possibilitats d'escapades en parella. No obstant això, una vegada superada la pandèmia, sembla més una tendència impulsada pel sector i els temps que per la COVID-19 en si", afegeix. Espanya, en l'àmbit europeu, s'ha anat posicionant com un dels països de la Unió Europea amb més oferta d'hotels exclusius per a adults, seguida de Grècia i Alemanya.

El concepte “only adults” discrimina el col·lectiu d’infants

Jorge Fernández, professor col·laborador dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC, ho aclareix. “Sí, la definició en si mateixa comporta un tracte desigual al col·lectiu de menors, que, així plantejada, comporta un tracte desigual i discriminatori per raó d'edat". I poden aquest tipus d'allotjaments denegar l'entrada a una família amb fills menors? "Es tractaria d'un acte discriminatori per raó d'edat, que atemptaria contra l'article 14 de la Constitució espanyola, establert en el títol relatiu als drets i deures fonamentals", explica.

"La pràctica habitual no és denegar, sinó dissuadir les famílies amb fills menors de reservar o contractar allotjaments en aquests hotels", afegeix Fernández. Les formes de dissuasió són molt variades: publicitat enfocada a activitats d'adults, inexistència d'animació infantil, inexistència de menús infantils, de llits supletoris o bressols, promoció de l'hotel com un lloc de descans romàntic, etc. "Es tracta de mesures que en principi dissuadeixen les famílies amb fills menors de reservar en aquesta mena d'hotels, sense que consti una expressa prohibició d'accés a aquests", afirma.

Fer la reserva i adonar-se de l'error, amb la família i les maletes a l'hotel, no els dona dret a traslladar aquests clients a un altre establiment. "Si el motiu per justificar el trasllat fos que es tracta d'un hotel only adults i que els fills menors no poden ser a l'hotel, sens dubte s'estaria discriminant per raó d'edat i no seria legal. El normal, per no incórrer en aquest acte discriminatori, és que es faci referència a altres causes que puguin justificar aquest trasllat, adornades amb altres arguments que facin per a la família més atractiu l'hotel al qual seran traslladats que aquell en què van fer la reserva", adverteix l'expert en dret.

Els hotels only adults es publiciten lliurement a webs de reserves i aplicacions de viatges, de manera que Fernández creu que l'Administració hauria de controlar més aquest tipus de publicitat. "Les administracions no són excessivament actives a l'hora de fiscalitzar els allotjaments que es publiciten com a només per a adults. I, en casos d'inspeccions, la resposta dels establiments se centra a negar que es prohibeixi l'entrada a menors i a dir que simplement estan enfocats a un públic adult, si bé hi pot accedir tota mena de clients sense cap restricció quant a l'edat. La remissió a un error en l'expressió publicitària sol ser habitual", conclou.