«El sector del còmic està obrint espais per visibilitzar les dones»

 

Carmela Artime imparteix cursos d'espanyol a l'AUC Amsterdam University College, on coordina el programa d'idiomes. Compagina la seva feina amb el doctorat de la Societat de la Informació i el Coneixement de la UOC, on acaba la seva tesi sobre les narratives gràfiques contemporànies que representen la Guerra Civil espanyola. Els seus interessos acadèmics inclouen estudis de memòria, ficció històrica, còmics i literatura. Nascuda a Pontevedra fa quaranta anys, és mare de dos fills i viu a Holanda des del 2012. Amb motiu de la Diada de Sant Jordi, Artime analitza la literatura des de la perspectiva de gènere.

 

 

Carmela Artime imparteix cursos d'espanyol a l'AUC Amsterdam University College, on coordina el programa d'idiomes. Compagina la seva feina amb el doctorat de la Societat de la Informació i el Coneixement de la UOC, on acaba la seva tesi sobre les narratives gràfiques contemporànies que representen la Guerra Civil espanyola. Els seus interessos acadèmics inclouen estudis de memòria, ficció històrica, còmics i literatura. Nascuda a Pontevedra fa quaranta anys, és mare de dos fills i viu a Holanda des del 2012. Amb motiu de la Diada de Sant Jordi, Artime analitza la literatura des de la perspectiva de gènere.

 

Jo penso que és molt positiu per al món del còmic a Espanya, encara que sigui només un gest envers la igualtat. Durant molts anys la majoria d'historietistes eren homes i les poques dones que hi havia passaven desapercebudes. Laura Pérez Vernetti és un bon exemple, ja que tot i que fa molts anys que es mou en el món del còmic i la il·lustració, en comparació amb els seus homòlegs homes era una desconeguda. Els últims anys hi ha hagut un creixement exponencial de les dones que es dediquen a la historieta. Hi ha moltes coloristes, guionistes, dibuixants, etc. amb referents i estils molt diversos i que a poc a poc anem coneixent, i per això soc tan optimista amb aquests gestos, perquè t'enfronten al problema. Encara hi ha, sens dubte, molt camí per fer fins que tinguem una representació femenina important als jurats, a les editorials, fins que s'equilibrin els sous entre autors homes i dones; en definitiva, fins que el gènere no sigui rellevant a l'hora de valorar una feina.

La sexualització dels personatges femenins en els còmics és fins i tot anterior als còmics de superherois. Els funnies americans de principis del segle XX, encara que de manera més subtil, ja sexualitzen el cos femení. Bringing Up Father, una tira còmica d'aquesta època, n'és un bon exemple. En aquesta tira tots els personatges són caricaturescos, menys la filla de la família, que és una noia jove molt atractiva i amb un cos estilitzat que de vegades s'ensenya a través de transparències. És a dir, que llavors ja es reduïa el personatge al seu cos o a la seva cara. L'art, d'una manera o altra, representa la societat i això mostra que per a aquests autors la dona tenia aquest paper en la societat. Jo diria que el problema de l'objectificació no és només la sexualització sinó els gestos, la manca de definició del personatge, l'homogeneïtzació, fins fa poc tots els personatges femenins eren dones blanques de classe mitjana. El canvi ha de ser transversal.

No estic gaire segura que això sigui important pel que fa als canvis que s'han de fer en l'àmbit del còmic o en qualsevol altre àmbit. No hi ha còmics per a homes i còmics per a dones, sinó còmics que connecten amb diferents sensibilitats. Són necessaris canvis en la indústria, sens dubte, perquè les dones no siguin obviades ni representades d'una manera simplificada, i aquests canvis seran beneficiosos per a tots els lectors independentment del seu gènere.

Segons la meva opinió no és un fals mite dir que es produeixen canvis. De fet, se'n produeixen des de fa molt de temps, però encara es noten poc en les estructures socials, que continuen essent patriarcals. Però penso que sí que hi ha canvis en l'educació i que hi ha iniciatives que mostren una evolució en relació amb el tema de la igualtat de gènere. Jo faig classes a alumnes de vint anys i, quan discutim sobre algunes lectures, m'adono que en termes d'igualtat i diversitat tenen una mentalitat molt més avançada que els de la meva generació. I això són molt bones notícies.

El sector del còmic està obrint espais per visibilitzar les dones, i la premsa i els premis hi ajuden, i això també és un canvi. És indiscutible que encara no són suficients, i potser darrere d'alguns d'aquests articles de premsa o premis hi ha estratègies de màrqueting o quotes; però al cap i a la fi no deixen de ser petits passos endavant, perquè aquests gestos posen la desigualtat sobre la taula i ens hi fan reflexionar.

Quan ho canviem en la societat també es veurà reflectit en la literatura. Mentrestant, les arts ja veuen els sentiments des d'una altra perspectiva i cada vegada els dona més valor intel·lectual, tant per a personatges masculins com femenins. En les novel·les gràfiques amb què jo treballo en la meva tesi sobre la representació de la Guerra Civil en el còmic contemporani, els sentiments dels personatges –i gairebé tots són personatges masculins– són una de les claus narratives.

Doncs quan es tracta de lectures per als meus fills, la meva prioritat és que els agradi a ells. Compro algun llibre que tracti temes de diversitat; un de molt bonic és Islandborn, de Junot Diaz, o la col·lecció de biografies per a nens «Mulleres galegas», d'Enrique Mauricio i Carlos Taboada; però sobretot miro de fer servir el que llegeixen o miren, sigui el que sigui, per a parlar d'aspectes que penso que han de ser discutits, amb l'esperança que també aprenguin a ser crítics amb el material al qual estan exposats.

Jo recomano conèixer una mica millor les autores guardonades aquest any al Saló Internacional del Còmic, Laura Pérez Vernetti i Ana Penyas. Altres obres que es poden explorar són Pretty Deadly d'Emma Ríos i Kelly Sue DeConnick o Aloha de Maco, una autora uruguaiana. I, si no coneixes gaires còmics, Alison Bechdel, Marjane Satrapi o Julie Doucet són sempre un bon lloc per on començar.