19/7/18 · Institucional

«El feminisme avança, però també la violència masclista, i a un ritme més ràpid i tot»

foto: uoc

Foto: UOC

Cristina Fallarás , periodista i escriptora

 

Periodista, escriptora, activista i gestora cultural, Cristina Fallarás ha estat proposada com a consellera d’RTVE, un procés polèmic que ha aixecat tota mena de crítiques. Fallarás denuncia la pressió a què s’ha vist sotmesa des que es va anunciar el seu nomenament i parla amb passió i sense embuts de com viu aquesta etapa, del moviment feminista i de la precarietat del periodisme. La creadora del #cuéntalo, pel qual milers de piuladores van revelar les seves agressions sexuals, va participar en la Jornada Alumni Madrid 2018, en què va debatre sobre la realitat en clau de gènere.

 

 

Periodista, escriptora, activista i gestora cultural, Cristina Fallarás ha estat proposada com a consellera d’RTVE, un procés polèmic que ha aixecat tota mena de crítiques. Fallarás denuncia la pressió a què s’ha vist sotmesa des que es va anunciar el seu nomenament i parla amb passió i sense embuts de com viu aquesta etapa, del moviment feminista i de la precarietat del periodisme. La creadora del #cuéntalo, pel qual milers de piuladores van revelar les seves agressions sexuals, va participar en la Jornada Alumni Madrid 2018, en què va debatre sobre la realitat en clau de gènere.

 

Tan bon punt es va saber el teu nomenament de consellera d'RTVE, vas començar a rebre amenaces i insults públics. Ha disminuït la pressió?

No, en absolut. Quan et criden per proposar-te participar en un organisme públic la gestió del qual has criticat, considero que s'ha de dir que sí. Jo ho vaig fer i, tan bon punt es va anunciar, van començar les amenaces i els insults de tota mena. El problema és que aquests insults van passar de les xarxes als mitjans de comunicació. Aquesta mena de reaccions són habituals; el problema és que el nivell de violència i d'agressió va creixent de dia en dia. Quan una persona et diu «porca» per primera vegada, la resta ja sap que ho pot fer. La següent et diu «puta» i llavors els altres també saben que la poden copiar. Però és que la següent et diu que «et cosirà el cony perquè no puguis tenir fills», la següent et truca per telèfon o aconsegueix la teva adreça, o t'espera a la sortida de la tele... Creix la violència a les xarxes i augmenta la violència als carrers. I llavors, és clar, ja no pots anar tranquil·lament pels llocs amb la teva filla perquè corres el risc que algú et digui: «Mira, aquesta és la puta roja». Encara que no ho vulguis, vas modificant la vida íntima i renuncies i tot a sortir al carrer amb els fills.

Els mitjans de comunicació, llavors, copien les formes que imperaven en les xarxes socials o que semblaven ser patrimoni d'aquestes?

Sí. Jo puc criticar un polític perquè considero que pren decisions injustes o puc criticar un president d'un banc perquè desnona persones. El problema és quan es critica una persona que encara no ha fet res, que sol ser una dona. En aquest cas soc jo, però n'hi ha moltes altres. Des que es va fer públic el meu nomenament se m'han tirat a sobre milers de persones; sobretot homes, però també alguna dona i moltes amb una brutalitat inusitada. Aquesta agressivitat ha estat alimentada per la invenció i les mentides que s'han creat a les xarxes o en els mitjans de comunicació. S'han publicat coses com el fet que jo vull treure la missa o els toros de la televisió, o que la corona s'ha oposat al meu nomenament. Quina bajanada! He de confessar, a més, que ni tan sols sabia que s'emetien els toros.

S'inventen rumors per insultar-me, i de sobte m'he vist menyspreada, humiliada i arrossegada. Un altre dels mecanismes que fan servir és vendre com a troballes pròpies determinats detalls de la meva vida que jo mateixa havia fet públics. Sempre he estat transparent: el que dic i faig ho he dit i ho he fet públicament. Com quan em van desnonar i ho vaig explicar en el llibre A la puta calle, quan em vaig acomiadar de Diario16 o quan vaig explicar que havia robat una pasta de dents perquè en aquell moment no tenia diners. Per cert, el que no diuen és que després hi vaig tornar i la vaig pagar. Jo explico les coses perquè penso que així es creen mecanismes d'identificació. Però es fa servir aquesta informació per a fer creure que han descobert aspectes de la meva vida que són públics! Es genera la idea de «l'hem enxampada» i s'anima a una violència ferotge a les xarxes, els mitjans i els carrers. I aquesta interconnexió és la que jo mai no havia vist i és la que em preocupa seriosament.

Quan acabarà aquest model centrat en l'odi?

En el meu cas no sé si s'acabaran avorrint o acabarà el meu càrrec abans que s'avorreixin. Però penso que aquest model d'agressivitat no té final. Creixerà i va penetrant en els mitjans de comunicació. Em poden dir que jo també soc bel·ligerant en els aspectes que em semblen malament: l'assetjament, la injustícia, la retallada dels drets... però ells són bel·ligerants amb armes inventades, amb idees que no existeixen. Ara per ara no existeix la consellera Cristina Fallarás, i en tot cas no és la meva responsabilitat que existeixi, sinó del qui em va proposar. Curiosament, aquesta mena de models de violència i assetjament gairebé sempre es donen envers dones. Convindria preguntar-se quina mena de dones trien i per què. A mi sempre m'han fet molt la guitza, però, com ara, mai. I ha estat, casualment, quan se m'ha proposat per a participar en l'Administració pública. No tinc cap dubte que és un càstig a la dona per entrar en els àmbits de poder. Perquè, si analitzes el que han dit de mi, és una bajanada rere l'altra. El que no és una bajanada és que tot això genera dolor, violència i venjança.

Com valores el que ha passat amb els nomenaments d'RTVE les darreres setmanes?

Jo no sé què ha passat i tampoc no te'n puc parlar com a consellera, perquè encara no ho soc. El que sí que et puc dir és que soc defensora a ultrança del que és públic i que el patrimoni de tots els espanyols es respecti i serveixi per a crear mecanismes cultes. En tot cas, jo no pertanyo encara a RTVE, no crec ni tan sols que el meu paper hagi de ser aquest. Tant La 1 com La 2 o RNE tindran un director o directora que prendrà les seves decisions. A mi m'agradaria participar-hi perquè l'ens públic sigui rural, culte, auster i generi mecanismes informatius complexos en què participi tota la població. Això vol dir que, més enllà d'oferir actualitat, aquesta s'analitzi; però no amb un debat de quatre persones parlant, o com a mínim no solament amb això, també amb bons reportatges, amb bona documentació ... I sempre amb la premissa que es representa tots els espanyols i no solament una part. Però això t'ho explico com a Cristina Fallarás, no com a consellera.

Durant el Mundial de Futbol, a Rússia, moltes periodistes han denunciat assetjament masclista. El cas més mediàtic ha estat el de la reportera de Telecinco María Gómez, que al seu torn va ser criticada per la periodista Mónica Marchante, la qual va donar a entendre que el seu físic, més enllà de la seva professionalitat, és el que li ha permès cobrir un esdeveniment esportiu d'aquest nivell.

L'assetjament masclista en àmbits eminentment masculins és i ha estat el que és habitual. El que canvia és la periodista i la nostra imatge del periodisme. A totes les dones que hem treballat en aquesta mena d'ambients ens han passat coses semblants. Jo sempre explico que un polític català em va enviar una foto del seu penis. A França, per exemple, les periodistes es van manifestar per protestar i exigir que els polítics ni les toquessin ni les agredissin sexualment. És cert que alguna cosa ha canviat, però lamentablement, la dona que denuncia no solament rep aplaudiments, també rep càstigs. De vegades em sembla que pensem que les feministes som més de les que som realment. Som minoria, el 8M va ser minoria i els mitjans de comunicació que ens donen suport, encara més minoria. Amb aquest primer aplaudiment ens encoratgem, però no estem pendents que paral·lelament a l'aplaudiment ve el càstig. I aquest càstig és brutal. A aquesta periodista, li diran de tot durant molt de temps. El que és trist és que, quan denuncies, quedes marcada per sempre per una cosa que no has fet tu, sinó per evidenciar una cosa que ha fet un home.

És a dir, que tot aquest aixecament no ha aconseguit millorar la condició de les dones.

El que és cert és que hem canviat. No sé si per a millor o per a pitjor, però és indubtable que el moviment feminista ha avançat. Quan jo era jove no hi havia feministes de la meva edat i ara són moltíssimes. També passa amb els nois joves; jo veig a l'institut del meu fill que molts ja tenen nocions del que vol dir la igualtat entre home i dona. Amb tot, vivim en bombolles i ens pensem que el món és com la gent que coneixem. Però després entres a Forocoches i t'adones que són milers i milers els qui pensen el contrari.

Quina és la millor manera, llavors, per a lluitar contra el patriarcat?

Per descomptat no n'hi ha prou amb manifestar-se. Considero que és necessari crear un organisme real, alguna cosa semblant a una estructura de caràcter polític, econòmic i de resistència que permeti a les feministes lluitar contra la violència que reben i que continuaran rebent. Si no se'n vol dir partit polític, es pot dir d'una altra manera; però és fonamental crear un organisme polític i un matalàs econòmic per a afrontar aquesta venjança que vivim com a reacció al nostre moviment, una venjança que passa per l'acomiadament, la separació i l'impagament de pensions ... El feminisme avança, però també ho fa la violència masclista, a un ritme més ràpid i tot.

És la reacció a l'apoderament de les dones el preu que han de pagar?

Sí, està estudiadíssim. Però jo no m'esperava una reacció tan bèstia, per descomptat. És que va passant a la part física. Com diu Rosa Maria Calaf: som a un pas que el que segueix siguin les agressions físiques.

Es parla molt de l'educació com l'única solució.

Eliminar l'Església catòlica de les nostres estructures és l'única solució. I realment pensem que es pot eliminar? Doncs llavors, no hi ha solució. A la base de l'Església hi ha la discriminació de la dona. I si, a la meitat dels alumnes d'aquest país, els eduquen en estructures catòliques, si són en les grans empreses, en els mitjans de comunicació, en els partits polítics...

La maternitat també es castiga laboralment? Com a professional de la comunicació, et sembla que la combinació periodista i mare és possible?

Del 2008 al 2012 es va produir una precarització desmesurada del periodisme: de setze mil periodistes contractats al país, se'n van fer fora dotze mil. De tots aquests, molts vam anar tornant als mitjans, però amb sous pitjors, sense contracte... Les que ja som mares no podem ser periodistes. Jo estic pensant a deixar-ho perquè per a tenir el just per a menjar, per a pagar el lloguer, etc., he de treballar de vuit a dotze de la nit. I, és clar, a més he de portar la meva filla de nou anys a l'escola, el meu altre fill de setze no pot fer cada dia el sopar... I el gran problema el tenen les que venen: Com vols que siguin mares si se les castiga sense diners, sense sou, sense feina? Aviat hi haurà qui defensarà que la dona ha de deixar de treballar. D'aquesta manera podrà tenir més fills i hi haurà més oportunitats laborals per als homes. I llavors ens tornaríem a repartir els papers d'«els homes treballen» i «les dones tenen fills». Tant que havíem avançat, i ara retrocedim!

 

Contacte de premsa

També et pot interessar

Més llegits

Veure més sobre Institucional