«La nostra esfera pública és una màquina de triturar vides»

  Foto: Kim Manresa

Foto: Kim Manresa

28/12/2018
Ester Medico
«Som en una societat feta d'egos molt febles i inflats que es punxen molt fàcilment»
Marina Garcés, filòsofa i professora dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC

 

Marina Garcés (Barcelona, 1973) s’ha incorporat a la UOC aquest curs com a professora dels Estudis d’Arts i Humanitats. Filòsofa omnipresent, defensa que la filosofia «és una forma de vida» i que «filosofar sempre ha estat un acte subversiu». Enguany ha estat guardonada amb el premi Ciutat de Barcelona per l’assaig Nova il·lustració radical (Anagrama, 2017). Els darrers anys ha publicat obres com Un món comú (2013), Filosofía inacabada (2015), Fora de classe (2016) o Ciutat Princesa (2018), la més recent. A l’arrel del seu pensament hi trobem un denominador comú: fer aflorar alternatives a la «crisi de civilització» que vivim per a sobreviure «en un món cada cop menys vivible».

 

Volies estudiar periodisme però finalment vas optar per la filosofia.

M’imaginava que ser periodista m’oferiria la possibilitat de continuar buscant allò que m’inquietava i m’interessava per mitjà del llenguatge, però la realitat del món mediàtic al començament dels anys noranta em va desmuntar aquella idea tan romàntica. Paral·lelament, a COU vaig tenir un bon professor de filosofia que em va fer veure que podia fer meu un ventall molt ampli de qüestions i de problemes sempre que hi anés fins al fons.

El terme filosofia és una paraula grega que significa ‘amor per la saviesa’.

És una d’aquestes paraules que no s’esgoten amb cap definició, perquè sempre estan vives. És molt antiga, té 25 segles. L’he definida de vegades com a «l’expressió d’una veu singular que busca una raó comuna». I és que la filosofia no és una teoria que podem posar en boca de qualsevol, sinó que és una de les primeres pràctiques culturals de la qual tenim un autor propi, amb la característica que es pensa com una vida en relació amb els altres i fa servir la seva veu per a interpel·lar-los i oferir-los la possibilitat de pensar junts.

Quin paper té avui, la filosofia?

Som en un moment de canvi, en què la filosofia està passant d’un cert descrèdit cultural, social i acadèmic a una revifalla, no solament en l’àmbit acadèmic, sinó també en l’espai públic. Això passa perquè som en una crisi de civilització i, en aquest context, les preguntes fonamentals que ens permeten situar-nos en aquest món tan incert i tan fosc d’horitzons són necessàries.

Tenim prou temps per a pensar?

Avui dia el moment reflexiu, la possibilitat de no solament executar processos, sinó d’aturar-nos i variar-ne el rumb, va en contra dels usos habituals i imposats en relació amb el temps, el treball, la vida, el consum, la comunicació, etc. Per això encara és més important defensar la pràctica del pensament.

Com blindarem la pràctica de pensar?

Pensar és un acte de resistència que depèn de cadascú, però que no podem sostenir només individualment. Necessitem els altres, perquè des de l’aïllament absolut tampoc no es pot pensar. Per això defenso molt la filosofia com a eix vertebrador de l’educació des de l’inici, com fan les escoles que incorporen la filosofia des dels cursos d’infantil i de primària, de les quals cada cop n’hi ha més.

Parlant d’educació, tenim més població amb estudis universitaris que mai i les TIC ens han obert les portes del coneixement global. Malgrat això, ens dius que som «analfabets il•lustrats» i denuncies la «desertització intel·lectual» i els «projectes d’intel·ligència delegada».

Analitzo un fenomen que és molt important, perquè posa en qüestió moltes coses. La nostra cultura és hereva de la Il·lustració, que confiava en el fet que més educació, més coneixement i més informació ja era la condició que ens feia més lliures. Ens capacitava per a prendre decisions autònomes tant d’individu com de col·lectivitat i, per tant, per a transformar el món i acostar-lo a uns determinats valors ètics, de justícia, polítics, de millora de les condicions de vida, etc. Sense negar tot això, ens trobem que hi ha una ignorància nova que no té a veure amb el fet de no tenir accés a l’educació. Som grans consumidors d’informació, de formació, ens transmeten coneixements i tenim competències respecte als objectius, però no necessàriament som individus més emancipats. Per què? Doncs perquè sabem què passa al món i als nostres entorns, però no sabem què hi podem fer ni com hi podem intervenir. Aquest tall entre el pensament i l’acció, entre el coneixement i les conseqüències, que ens incapacita malgrat tot el que sabem, és precisament l’analfabetisme il·lustrat.

 

Crisi de civilització i democràcia

La por ens domina i marca la lògica política actual?

L’ésser humà viu amb por i fer de la por un argument polític significa, per exemple, que pot guanyar unes eleccions la proposta política que d’alguna manera «ens protegeixi» més i millor de les nostres pors. Això vol dir que som clarament en una crisi de civilització en la qual no importen tant els valors compartits com les possibilitats d’oferir seguretat. La crisi de civilització crea una gran inseguretat planetària, perquè només imaginem un futur sota formes catastròfiques. Quina és la frase més repetida dels nostres temps?: «Això acabarà molt malament».

És el que anomenes «condició pòstuma» en l’obra Nova il·lustració radical.

Aquesta frase és la traducció quotidiana d’una cosmovisió en la qual els imaginaris de futur que guiaven la nostra civilització s’han col·lapsat i sobre això s’ha construït el dogma apocalíptic, que és el que ens presenta l’apocalipsi com a irreversible. Hi ha tota una construcció ideològica i narrativa que converteix la crisi de civilització present en la constatació que irreversiblement ens n’anem a la fi del món. Tornant a l’argument de la por: qui gestioni aquesta apocalipsi i les diverses formes de salvació s’assegurarà el poder polític, tecnològic, cultural i econòmic. A qui sigui capaç de salvar-nos, encara que només sigui a uns quants, estarem disposats a comprar-li el producte. Això és el que passa en la política contemporània i també en tot un «exèrcit» d’experts en tecnologies i en falses promeses de salvació. Cal desmuntar el dogma apocalíptic i despullar els mercaders de salvacions per a desenvolupar noves emancipacions possibles en aquest context.

Són símptomes evidents que la democràcia no passa pel millor moment.

Som en un moment d’involució democràtica a tota escala, de contrarevolució política i ideològica. Ho veiem amb els resultats electorals de molts països, però també en l’acceptació de la desigualtat creixent del món i de la residualitat de grans quantitats de masses humanes que són declarades com a inassimilables pel sistema actual i que, per tant, es veuen excloses de qualsevol expectativa d’una vida digna. La crisi de la democràcia inclou, doncs, dos grans aspectes: la desigualtat creixent (si es pot viure o no en els nostres entorns amb condicions mínimament dignes) i l’autoritarisme creixent, que va lligat al reforçament de les relacions de poder, respecte a la relació entre vigilància, seguretat i retallada de llibertats.

Quin és el nivell de malestar social que detectes com a activista?

El malestar és molt clar en temes d’habitatge, de precarització de la vida, de relacions de gènere en el neopatriarcat... Tot això està viu i està passant d’una manera molt activa. Els joves s’estan muntant altres tipus de vida afectiva, material i econòmica. Ara, això no apareix en el volum més alt de l’altaveu públic.

Quins esclats de malestar social ens podem trobar aquest 2019?

Una de les grans línies de fons és tot el que té a veure amb la relació de la vida amb el territori (habitatge, destrucció del territori i de les costes, turisme massiu, etc.). Després hi ha tota la qüestió de la frontera europea, la gran ferida del nostre entorn, que es va reforçant, cosint i recosint amb vigilància i concertines, però que també es va infectant. De vegades, quan penso que unes quantes dècades després hem mirat enrere i ens hem preguntat com les societats europees dels anys trenta i quaranta van poder conviure amb l’extermini, l’holocaust i altres fenòmens tan insuportables, penso que en el futur la gent es preguntarà com podíem conviure nosaltres amb aquesta frontera i amb tot el que implica (camps de refugiats dins i fora d’Europa, externalització del captiveri, misèria social produïda per la guerra i les guerres climàtiques, etc.). Finalment, hi ha les qüestions ambientals, que són greus. Ja no és l’ecologia: és la mateixa vida.

Estem perdent humanitat?

L’ésser humà no sap què és ser humà. Humà és un terme que condensa ideals, monstruositats, valors, històries de terror... Allò que ens fa humans és precisament saber que ens hem de barallar amb tot això per a poder-nos transformar. Quan d’alguna manera renunciem a fer-ho és quan perdem humanitat.

 

L’àgora i el debat públic

Tendim a la simplicitat en el debat públic?

Ja no tan sols és que hi caiguem com a temptació humana d’extremar o d’exagerar la nostra pròpia posició, sinó que fins i tot els algorismes per mitjà dels quals ens relacionem no solament a les xarxes socials, sinó també a l’hora de clicar notícies i llegir continguts, ja estan fets per a retroalimentar i autoconfirmar. La vida que fem avui dia dins i fora de la xarxa està molt adreçada a autoconfirmar contínuament el que ja pensem, el que ja som, la manera com ens mostrem als altres. En canvi, ens incomoda la dissensió i evitem fer l’esforç de trobar-nos amb llenguatges i formes de vida que no entenem o no coincideixen amb les pròpies. L’esforç de la dissidència i de la diferència està penalitzat com a inoperant. Quan tot ha de produir efectes ràpids d’acceptació o refús, i el clic és això, el m’agrada o no m’agrada, obro aquesta notícia o no, repiulo o no... S’imposen les lògiques binàries i tot el que les complica o matisa es veu com una interferència. Sortosament, però, hi ha molts espais d’intercanvi, d’aprenentatge i de discussió, que són els llocs on és possible crear una societat diferent.

Com es poden combatre les dinàmiques binàries?

Des del món educatiu i cultural hem de vetllar per la paraula i per la sensibilitat en tots els aspectes, des d’escriure bé fins a aprendre a escoltar o a matisar. Per a mi això són tasques ètiques i polítiques fonamentals. Són precisament aquests actes de resistència el que ens permetrà transformar aquesta tendència a la simplificació, la polarització i la banalització de tot.

A més, hem de conviure amb la postveritat.

La paraula postveritat la fem servir de calaix de sastre de moltes coses: rumors, manipulació, mentida, propaganda... Però què és específic de les notícies falses o fake news? Des de la filosofia, que es relaciona d’una manera especial amb el fet de preguntar per la veritat, és una qüestió clau. El que és específic de les notícies falses són dues coses: d’una banda, la dimensió comunicativa que faciliten els mitjans de comunicació actuals, que multipliquen les fonts i intensifiquen l’impacte de qualsevol afirmació, informació o opinió; i d’altra banda, hi ha un aspecte més polític de les notícies falses, que rau en el fet que ens comportem com a clients en tots els aspectes de la vida. No és que ens colin mentides, només. És que «comprem» les idees i les posicions que ens convenen més i el que importa menys és si són veritat o són mentida. Ens dona confort que ens diguin el que volem sentir, perquè la vida es torna més fàcil.

Les xarxes socials són la nova àgora?

Són un mitjà de comunicació i de consum, també. Són esfera pública en el sentit que hi passen coses que se situen més enllà de les nostres intimitats privades. Però com que les xarxes socials han fet saltar la relació entre el que és públic i el que és privat, al final no tenim gaire clar de què estan fetes. Tot s’hi barreja i d’una manera immediata, és a dir, sense mediacions. Les xarxes socials estan construïdes sobre desitjos molt bàsics de l’ésser humà i per això funcionen tan bé: ser visible, ser present, ser influent, ser estimat, interactuar amb els altres...

Un terreny adobat per als egos?

Som en una societat feta d’egos molt febles en el fons, ja no som en la societat de l’individu fort, propietari o sobirà. Són egos inflats que es punxen molt fàcilment. Només que no et responguin una piulada, ja t’han punxat! Ens trobem, aleshores, amb aquests emotivismes ciclotímics d’entusiasme i depressió, d’amor infinit, d’odi absolut, de confiança absoluta, de depressió absoluta... Els egos es van alimentant i intoxicant amb aquest emotivisme.

Som més vulnerables que abans?

El que s’ha tornat més vulnerable és aquesta intimitat sobreexposada. Ara busquem l’aprovació, que vol dir l’estima i l’acceptació, per la via de mostrar-nos tota l’estona des del cantó més íntim, més fràgil, més psicològic, més emocional. Són dimensions de la persona molt afectables i molt «feribles». Ara veiem debats polítics i intel•lectuals en què es respon de tal manera que l’objectiu és fer mal a la persona que defensa una posició. La nostra esfera pública és una màquina de triturar vides i s’ha d’anar molt amb compte en qualsevol activitat pública en aquests moments per a no deixar-se triturar.

Per què tenen lloc aquests linxaments?

L’esfera pública hauria de servir per a acollir el desacord i el conflicte, ja que d’aquesta manera una societat incorpora el pluralisme, el perspectivisme i la diferència, però perquè passi això cal tenir arguments, cal dubtar i recompondre els arguments propis, saber discutir. És molt més fàcil, bàsic i manipulable que ens relacionem des de l’estrat més baix de les emocions.

 

El rol de la universitat

Les universitats són més necessàries que mai?

En aquest món en transició, si les universitats volen continuar anomenant-se universitats i no acabar essent meres empreses de l’ensenyament superior de coneixement patentat, tenen una responsabilitat històrica. És una responsabilitat que té a veure amb la seva definició i la seva raó de ser: es l’única institució que té com a funció reunir tot el coneixement disponible, tant el que ja s’ha generat com el que s’està generant, i fer-lo disponible de manera universal per al conjunt de la humanitat. En aquest moment en què la guerra de poders i sabers és tan forta, en què hi ha noves formes d’ignorància i hi ha nous monopolis de la societat del coneixement, el rol de la universitat és clau per a intervenir de manera justa i, al mateix temps, lliure en les transformacions del nostre temps.

Com ha estat el teu aterratge a la UOC?

Molt dolç. La veritat és que estic molt contenta. L’acollida dels companys i companyes ha estat molt càlida. I el nou màster que engegarem a l’octubre, el màster universitari de Filosofia per als Reptes Contemporanis, és un projecte molt interessant que implica el conjunt de la UOC. És un programa de matriu filosòfica, però d’orientació interdisciplinària. I el meu objectiu és que no tan sols sigui un producte acadèmic, sinó que esdevingui una plataforma oberta de debat i de discussió pública important; que ens serveixi per a pensar-nos nosaltres mateixos (tota la comunitat UOC i més enllà) i que sigui una plataforma per a dotar-nos d’eines, espais i temps per a pensar el món sense sotmetre’ns als seus dictats i les seves pors.

Com compagines la universitat amb tota l’activitat pública i la vida personal?

Fent una cosa molt dolenta, que és no descansar. Tot i així, un dels grans canvis personals de setembre ençà és que he deixat d’anar i venir de Saragossa, on era professora titular de la Universitat de Saragossa des de feia quinze anys. He fet mitja vida professional i personal adulta anant i venint. I ara em trobo que de sobte tinc una vida quotidiana. I és fantàstic. Faig moltes coses, però tot em sembla més fàcil. Així, doncs, estic assaborint la vida a Barcelona d’una altra manera, i també la relació amb la feina i la família. Per moltes coses que faci, ara cada nit dormo a casa, cada dia puc estar amb els meus fills... Estic molt contenta, sobretot, de poder reunir vida, feina, inquietuds personals i col•lectives, vida cultural i vida activista.