«El meu ofici d'actriu i cantant m'ha portat a aprofundir en l'estudi de la veu»

  Foto: Artur Ribera

Foto: Artur Ribera

30/01/2019
Anna Torres
Nina, cantant

Estàs molt vinculada a la UOC; hi vas fer l’accés per a més grans de 25 anys i hi vas començar els estudis de Llengua i Cultura Catalanes, i, des d’aquest curs, hi fas de professora col·laboradora del grau de Logopèdia.

Soc estudiant «nadiua UOC». El seu model d’aprenentatge en línia (e-learning) em va permetre no solament estudiar de gran, sinó també endinsar-me plenament en el seu entorn tecnològic i d’aprenentatge, i identificar-m’hi. Podríem dir que, com a estudiant, vaig néixer a la UOC. A 37 anys, quan hi vaig fer l’accés, tenia dubtes seriosos sobre si seria capaç de tornar a estudiar. El perfil d’un professorat exigent, rigorós i esperonador, sumat al model d’aprenentatge en línia, va contribuir decisivament a fer-me créixer com a estudiant i al fet que pogués integrar qualsevol eina tecnològica en l’aprenentatge i com a part fonamental d’aquest. Ara que en soc professora, m’inspiro en l’exemple d’aquells professors i poso en pràctica uns principis que em semblen fonamentals: dinamitzar les aules i atorgar confiança a l’alumne per a afrontar les dificultats que implica estudiar sol i amb la llengua escrita com a únic instrument de comunicació.

Ets actriu, cantant, logopeda i professora. Quina professió t’estimes més?

És absolutament indestriable! La veu m’ha dut a ser qui soc i a fer el que faig. La Nina logopeda, entrenadora i professora es nodreix de la Nina actriu, cantant i comunicadora, i a l’inrevés. Soc alhora l’instrument que produeix el so, l’instrumentista que fa sonar l’instrument i el lutier que el repara quan s’espatlla. De manera natural, el meu ofici d’actriu i cantant m’ha portat a aprofundir en l’estudi de la veu. Fa anys que m’acompanya una dèria, una necessitat vital d’entendre com faig el que faig amb la veu i quina implicació té el cos en l’eficàcia i la salut vocal. M’esperona estudiar per capacitar-me amb l’objectiu d’oferir eines útils i orientar correctament el pacient o l’alumne. M’he format, i em formo encara, en àmbits diversos per a desenvolupar i millorar l’habilitat d’interpretar el gest vocal i corporal, sense la qual no em veuria amb cor de responsabilitzar-me de la salut o l’eficàcia vocal d’una persona.

És aquesta responsabilitat el que et va empènyer a estudiar Logopèdia a quaranta anys?

Les meves expectatives sobre l’estudi de la veu eren altíssimes quan em vaig matricular al grau de Logopèdia. A mesura que avances, t’adones de la naturalesa multidisciplinària dels estudis i de la quantitat de branques en què el logopeda pot desenvolupar l’activitat professional. No puc dir que la carrera m’aportés els coneixements que m’interessava adquirir sobre la veu: la correlació entre fisiologia i acústica, és a dir, com fem el que fem amb l’aparell vocal. Aquesta formació l’he adquirida per altres vies mitjançant l’estudi anatòmic, fisiològic i acústic de l’instrument. A parer meu, seria interessant analitzar l’estudi de la laringe com el que és: una estructura de supervivència que desenvolupa funcions biològiques, d’una banda, i un instrument musical que desenvolupa funcions comunicatives i expressives, de l’altra. Des del punt de vista fisiològic, ambdues funcions, les biològiques i les comunicatives, comparteixen estructures, músculs i accions motrius comunes. Sigui quina sigui l’especialització del logopeda, considero essencial conèixer la laringe i entendre-la en el seu doble vessant, atès que la seva fisiologia és absolutament transversal a moltes de les alteracions susceptibles de ser rehabilitades per un logopeda.

Com a docent en línia, com guies i ajudes els estudiants en el seu aprenentatge?

L’alumne ha de sentir des del minut zero que el professor hi és les 24 hores i que estudia amb ell. Cal estar pendent en tot moment dels dubtes que els alumnes puguin plantejar de manera individual a la bústia o col·lectivament al fòrum. Com a professora responsable de l’assignatura Educació vocal, la meva proposta s’encamina cap a l’experimentació i la descoberta de la pròpia veu, és a dir, l’educació i l’entrenament de la veu del futur logopeda, de manera que l’estudiant de Logopèdia fa alhora de terapeuta i de pacient de si mateix. D’una banda, això és així perquè l’estudiant haurà de desenvolupar l’habilitat d’analitzar veus per via perceptiva i interpretar els comportaments vocals, i sembla del tot raonable que ho comenci a fer amb el propi instrument, i, de l’altra, perquè l’entorn tecnològic i el model UOC fomenten l’ús d’uns recursos amb els quals el logopeda haurà de treballar al llarg de la seva activitat professional, i encara més si s’especialitza en veu.

A banda de la teva tasca artística, dirigeixes un centre d’educació, entrenament i rehabilitació de cos i veu. Què t’ha empès a desenvolupar un centre d’aquestes característiques?

A mi m’hauria agradat disposar d’un espai i un projecte com Nina Studio per a preparar-me corporalment i vocalment. Per aquesta raó l’he creat. M’hi ha empès el desig de donar resposta a les persones que, com jo, treballen de manera exigent amb la veu i també a les que, sense ser-ne professionals, volen millorar-la. Al llarg d’aquests 35 anys d’ofici mai no m’ha abandonat l’interès a fer ben feta la feina. L’exigència que implica representar vuit funcions setmanals t’evidencia la necessitat de tenir les eines vocals i corporals ben esmolades. Això m’ha fet refermar la convicció que només l’educació (l’adquisició de coneixement sobre la veu) i l’entrenament de les nostres eines de treball (el cos i la veu) ens fan eficaços i competents.

Nina Studio és el meu projecte vital i sento que el futur professional m’aboca a l’educació i l’ensenyament de la veu i la millora de la comunicació. Res no em plau més que veure als ulls d’una persona la satisfacció personal d’haver assolit amb la veu els seus objectius. La confiança i la seguretat de l’alumne o el pacient creixen quan aquests superen un repte desitjat i temut alhora, i jo em sento útil perquè he sabut posar l’experiència de l’ofici i els coneixements adquirits al servei de qui ho necessita.

Entrenes amateurs de la veu, però també polítics, comunicadors o actors de renom. Com els ajudes?

Jo en dic «atletes de la veu»! Les persones que la utilitzen de manera exigent com els professors, els actors, els polítics o els cantants són veritables atletes i han d’entrenar com a tals la seva eina de treball principal. L’entrenament de la veu, però, no es redueix al que en diem l’aparell vocal (el sistema respiratori, el vibrador i el ressonador), sinó que implica el cos en el seu conjunt. Imagineu-vos una orquestra simfònica. Perquè la partitura soni a la perfecció, tots els músics sense excepció han de seguir les indicacions del director i establir les sinergies necessàries. Passa el mateix amb el conjunt de sistemes de l’organisme que intervenen en la producció del so: han de «tocar» en sincronia perfecta! Habitualment situem la veu a l’altura del que en diem col·loquialment la «gola», i certament és en aquesta zona (la laringe) on generem sons. Però els plecs vocals de la laringe, per si sols, no ens n’atorguen la fesomia (el timbre), ni la intensitat o la projecció i la contundència en el so. Els atletes de la veu necessitem el cos en la seva globalitat i quan no l’impliquem, comencen a aparèixer els dolors, el cansament i les contractures, que ens faran entrar en una espiral de fatiga corporal i vocal. La veu viu dins el cos i el necessita fort, àgil i disponible. L’experiència en el meu ofici i l’adquirida com a entrenadora vocal i logopeda em diuen que tot el que ocorre al cos afecta la veu. És per això que el meu mètode d’entrenament posa l’atenció en el cos, un subjecte que porta a terme accions, les conseqüències de les quals recauen en el complement directe, la veu.

Com integres el treball corporal amb el vocal?

He desenvolupat un mètode d’entrenament que integra el treball corporal al vocal amb un doble objectiu: d’una banda, guanyar fortalesa i flexibilitat muscular (alineació postural) i, de l’altra, desenvolupar dos elements essencials en la producció vocal: la propiocepció i la coordinació. Tot va començar fa quinze anys, quan vaig descobrir el pilates. Personalment, aquest sistema d’entrenament em va atorgar una forma física que no havia tingut mai amb cap altra disciplina. I, a més (i sobretot), l’eficàcia i la salut de la meva veu van millorar notablement. He dedicat força anys a entendre com opera el pilates en el cos. En la maquinària pròpia d’aquest mètode i en el seu disseny d’exercicis he trobat una eina polièdrica que orienta el pacient en aspectes clau: contribueix a desenvolupar la propiocepció, ajuda a localitzar les tensions i focalitzar l’esforç muscular allà on és realment necessari, atorga estabilitat a la veu mitjançant el treball muscular global i desenvolupa el control de la musculatura respiratòria i, per tant, de la coordinació fonorespiratòria, entre altres beneficis. El mètode Pilates m’ha ensenyat a analitzar i interpretar un cos, les seves mancances i necessitats i, en fer-ho, he après a detectar les causes que poden estar posant pals a les rodes a les veus ineficaces o a les que pateixen problemes seriosos.

«He desenvolupat un mètode d’entrenament que integra el treball corporal al vocal»

 

Com s’exercita la veu per a tenir-la sempre en forma?

Si «la funció crea l’òrgan», en el cas de la veu podríem dir que l’entrenament la modela. L’exercici saludable contribueix a la tonicitat dels músculs, i els de la laringe no difereixen dels de la resta del cos. Per tant, com més entrenis vocalment, com més cantis, com més i més bé facis servir la veu, més en forma i millor estarà. No obstant això, hi ha variables que desconeixem o que no sempre tenim prou en compte o d’altres que no podem controlar i que perjudiquen severament la veu, com l’estrès, una mala gestió emocional, una alimentació poc saludable, una hidratació insuficient, la manca de descans o el simple fet de sotmetre la veu constantment a la contaminació acústica o ambiental. Com més ens cuidem en tots els sentits, en millors condicions tindrem la veu. Dit d’una altra manera, i amb la llicència per a adaptar el pensament de Lamarck amb què començava aquesta resposta, vox sana in corpore sano.

El 2004 estrenaves a Madrid Mamma Mia!, que es va representar durant sis temporades seguides, amb les quals va esdevenir el musical amb més temps en cartellera a l’Estat. I el 2015 vau tornar i la vau representar fins al 2017. Què representa per a tu haver format part d’aquest èxit?

Sens dubte ha estat el projecte professional que m’ha marcat més. Són nou anys de la meva vida invertits a fer el mateix paper, dir el mateix text i cantar les mateixes cançons cada nit, això sí, amb la il·lusió del primer dia, perquè l’espectador no es mereix altra cosa. El teatre és disciplina, i representar Mamma Mia! durant nou anys ha estat una lliçó important de compromís i estimació envers el meu ofici. D’altra banda, el que he viscut i compartit amb el públic és impagable. Aquest musical genera un sentiment de positivisme. El públic surt de la platea del teatre amb l’energia renovada, com si l’espectacle li hagués injectat un extra de vitalitat per a entomar la vida, els problemes i les frustracions. En podria escriure un llibre!

«Representar Mamma Mia! durant nou anys ha estat una lliçó important de compromís i estimació envers el meu ofici»

 

El 2001 comences a dirigir Operación Triunfo (OT), càrrec que ocupes durant tres temporades. Què et van aportar aquells anys a la carrera professional?

OT va ser, en l’àmbit televisiu, el que Mamma Mia! va ser en l’àmbit teatral. Em considero una persona privilegiada que ha pogut viure en primera persona projectes d’aquesta dimensió, liderar-los i, a més, fer-ho acompanyada d’equips humans molt professionals dels quals he après tot el que sé de televisió. OT va esdevenir un fenomen social que va donar visibilitat a la part més artesanal de l’ofici d’intèrpret o cantant. Me’n sento orgullosa perquè me l’estimo, el meu ofici, i miro de defensar-lo i dignificar-lo. Vull pensar que poc o molt m’acompanyen els valors que em van deixar en herència els avis i els pares, persones que mai no van poder somniar o planificar què volien ser a la vida, però a les quals, en canvi, el rigor va acompanyar en tot el que van fer. Era una generació que fruïa fent les coses ben fetes. OT va donar visibilitat al rigor, l’esforç i l’exigència d’un ofici complex, inestable per naturalesa, que demana una gran preparació, tant artística, musical, vocal i corporal com personal.

Quan ets dalt de l’escenari, què sents?

Felicitat; poder; control; estimació; vitalitat; agraïment. Trepitjar l’escenari d’un teatre és com entrar a casa dels pares.