«Tenim una visió molt limitada de la Xina que condiciona el diàleg que hi podem tenir»

 

Carles Prado, sotsdirector de recerca dels Estudis d'Arts i Humanitats, presenta el seu llibre Regresar a China (Trotta Editorial), «una invitació a reconsiderar la nostra mirada sobre aquest país i sobre com s'ha construït la seva història més recent, que també és la nostra; a deixar de veure la Xina com un mite incomparable i inaccessible». Prado és doctor en Teoria de la Traducció i Estudis Interculturals (Universitat Autònoma de Barcelona, UAB) i en Asian Languages and Cultures (Universitat de Califòrnia) i forma part del grup de recerca ALTER: Crisi, alteritat i representació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). En aquest llibre ens acosta a la història de la Xina per mitjà de Lu Xun, Lao She i Qian Zhongshu, intel·lectuals que van ser tres dels milers de joves xinesos que van estudiar a Europa, als Estats Units i al Japó al començament del segle xx. Com els seus companys de generació i d'aventura, van sacsejar una societat i un país que intentava entrar en la modernitat, tot i que de vegades en van pagar un preu personal molt alt. En un món cada cop més interconnectat com l'actual, té sentit veure i viure una cultura com a llunyana i estranya?

 

 

Carles Prado, sotsdirector de recerca dels Estudis d'Arts i Humanitats, presenta el seu llibre Regresar a China (Trotta Editorial), «una invitació a reconsiderar la nostra mirada sobre aquest país i sobre com s'ha construït la seva història més recent, que també és la nostra; a deixar de veure la Xina com un mite incomparable i inaccessible». Prado és doctor en Teoria de la Traducció i Estudis Interculturals (Universitat Autònoma de Barcelona, UAB) i en Asian Languages and Cultures (Universitat de Califòrnia) i forma part del grup de recerca ALTER: Crisi, alteritat i representació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). En aquest llibre ens acosta a la història de la Xina per mitjà de Lu Xun, Lao She i Qian Zhongshu, intel·lectuals que van ser tres dels milers de joves xinesos que van estudiar a Europa, als Estats Units i al Japó al començament del segle xx. Com els seus companys de generació i d'aventura, van sacsejar una societat i un país que intentava entrar en la modernitat, tot i que de vegades en van pagar un preu personal molt alt. En un món cada cop més interconnectat com l'actual, té sentit veure i viure una cultura com a llunyana i estranya?

 

Volia fer un llibre que combinés els dos sentits de «tornar a la Xina» que aplega el títol. D'una banda, volia donar a conèixer les històries dels joves xinesos que van tornar al seu país després d'haver viscut a Occident i que he estat investigant durant uns quants anys. De l'altra, volia que aquestes històries convidessin el lector a tornar a la Xina que sempre ha tingut al cap i que li fessin descobrir que la Xina i els xinesos són comprensibles i, en certa manera, són més a prop nostre del que solem pensar. Penso que tenim una visió molt limitada de la Xina que no sempre es correspon amb la realitat i que, a més, restringeix o condiciona molt el diàleg que hi podem tenir. És una reflexió extrapolable a altres cultures i altres àmbits de la vida que no coneixem i que ens mirem des de la distància.

De similituds n'hi ha moltes, és clar. A la Xina hi viuen persones amb qui compartim —malgrat la distància i les diferències, que hi són— inquietuds i problemes, maneres de ser i maneres d'organitzar-nos. El llibre explica algunes d'aquestes similituds. Els tres protagonistes tornen a la Xina i s'enfronten al dilema de què hem de fer davant del curs de la història: encapçalar un canvi?, adaptar-nos-hi?, aïllar-nos-en? És un dilema al qual, d'una manera o d'una altra, ens hem d'enfrontar tots, com a societat i individualment, en els nostres propis contextos.

Jo hi vaig viure al final dels anys noranta del segle passat i una de les similituds que vaig percebre millor va ser la desigualtat social. Em va cridar molt l'atenció que el contrast entre els rics i els pobres fos tan explícit al carrer: en un semàfor de Pequín et podies trobar al costat un BMW d'últim model amb vidres tintats i un carro ple de carbó tirat per una mula. No vaig processar això com una particularitat xinesa. Al contrari: em va fer pensar en les desigualtats de casa nostra i en com les havíem tornat més invisibles, menys aparents.

Sempre hi he tingut una relació més aviat analítica: m'hi vaig començar a interessar no tant per la Xina en si mateixa, sinó més aviat perquè vaig trobar que la Xina m'explicava moltes coses del món on vivim que m'eren difícils de veure i d'entendre des del meu entorn més pròxim. Després vaig viure a la Xina i recordo molt el contrast entre la dificultat que jo tenia per a entendre el xinès quan hi vaig arribar i la facilitat amb què la resta de la gent el parlava: no solament els xinesos (òbviament!), sinó també molts amics meus que eren búlgars, suïssos, ucraïnesos, sudanesos, malais o malaguenys. Em vaig adonar que el problema no era que el xinès fos molt difícil, sinó la manera com jo l'havia après. Aquest canvi de xip relacionat amb la llengua també em va fer veure la cultura xinesa d'una manera diferent i potser explica el plantejament que faig al llibre.

La Xina sempre ha estat molt present en el nostre imaginari col·lectiu, ja des del començament del segle xx, o fins i tot abans. Les identitats es construeixen per contraposició. Hi ha un llibre preciós de Josep Fontana, Europa ante el espejo, que ho explica molt bé. En part, doncs, la Xina sovint ha estat molt present en el nostre imaginari amb aquesta finalitat de contrast. Avui dia, però, el món està molt més interconnectat i les identitats s'han fet molt més complexes. La meva proposta convida a pensar en la Xina —i en les altres cultures del món— d'una manera diferent, menys polaritzada i més integral, més adaptada a aquest món on vivim ara.

Durant el segle xx la societat xinesa, en general, va viure amb la sensació que havien quedat endarrerits, que el progrés els havia passat de llarg. A mitjan segle xix, la Xina tenia més del 30% del PIB mundial i, per causes diferents, internes i externes, en pocs anys va ser superada en molts aspectes, tant econòmics —va passar al 5% del PIB mundial— com tecnològics i simbòlics. Això es va viure amb angoixa. Per això, quan va recuperar una posició prominent al món, els xinesos van tenir la mateixa sensació d'orgull i d'haver-se'n sortit que hauria tingut qualsevol altre país del món en unes circumstàncies semblants.

El preu que han hagut de pagar no em sembla gaire diferent del que hem pagat arreu del món. El progrés i la modernització han tingut conseqüències positives i negatives a tot arreu. La degradació del planeta n'és l'exemple més obvi, segurament. És cert, però, que a la Xina la transició cap a la modernització ha estat més accelerada i això, sumat a la magnitud geogràfica i de població, ha fet que les conseqüències allà siguin més visibles.

No tenim cap alternativa. La integració de la Xina al món —i la de nosaltres a la Xina— és indiscutible. Per a posar-ne un exemple quotidià: un percentatge altíssim de la roba que vestim i dels estris que tenim a l'abast ve de la Xina, i això és així perquè ells els fabriquen, però també perquè les nostres empreses els ho encarreguen i nosaltres els ho comprem.

Van actuar com a agents d'un canvi a molts nivells. Si bé és cert que ells mateixos encarnen la interculturalitat, també s'ha de tenir present que els canvis que van impulsar van ser motivats per pressions impulsades des d'Occident: de model econòmic, de sistema polític, d'ideologia... Ara bé, no va ser un diàleg intercultural entre posicions d'igualtat, ni orientat a la comprensió entre els pobles.

La mobilitat, els intercanvis, els viatges poden facilitar una comprensió més bona de l'altre. Però tampoc no en són cap garantia. Es pot viatjar molt pel món sense modificar cap dels estereotips o els coneixements previs dels llocs que es visiten. És més: encara es poden reforçar més. Passa el mateix amb l'estudi: podem estudiar la cultura xinesa, però si l'únic que estudiem es basa en l'exotisme i en allò que ens en diferencia, tampoc no anirem gaire més enllà de constatar coses que d'alguna manera ja sabíem.

Cal tenir predisposició per a veure les diferències dels altres, però també per a veure'n les similituds, per a veure què compartim com a societats i com a persones, per molt allunyats que puguem estar geogràficament. Aquesta competència és extrapolable: segur que no podrem estudiar a fons totes les cultures del món, però sí que podem aprendre a mantenir-hi una relació empàtica, digna i humana.