«Ningú és il·legal i ningú vol morir a la Mediterrània»

Com a «filla de l'ocupació» de Palestina, Rafeef Ziadah ha viscut tota la vida a l'exili. Nascuda en un camp de refugiats al Líban, va créixer a Tunísia i posteriorment es va traslladar al Canadà i al Regne Unit. Els seus «poemes recitats» s'originen en les tradicions àrabs, però s'enriqueixen amb estils urbans més contemporanis, i són una expressió tant de la seva vida personal com de la seva gent. El poema que va interpretar després del bombardeig de Gaza del 2008, Ensenyem la vida, senyor, es va fer viral en pocs dies. Recentment ha ofert un recital a Barcelona, precedit per una taula rodona coorganitzada pel grup de recerca Literatura Catalana, Món Editorial i Societat (LiCMES) de la UOC, en el marc del festival Alcools. En aquesta entrevista amb la UOC, Ziadah explica que la seva obra artística està connectada amb el destí del poble palestí i, alhora, reflexiona sobre la migració que arriba a Europa avui dia.

 

Com a «filla de l'ocupació» de Palestina, Rafeef Ziadah ha viscut tota la vida a l'exili. Nascuda en un camp de refugiats al Líban, va créixer a Tunísia i posteriorment es va traslladar al Canadà i al Regne Unit. Els seus «poemes recitats» s'originen en les tradicions àrabs, però s'enriqueixen amb estils urbans més contemporanis, i són una expressió tant de la seva vida personal com de la seva gent. El poema que va interpretar després del bombardeig de Gaza del 2008, Ensenyem la vida, senyor, es va fer viral en pocs dies. Recentment ha ofert un recital a Barcelona, precedit per una taula rodona coorganitzada pel grup de recerca Literatura Catalana, Món Editorial i Societat (LiCMES) de la UOC, en el marc del festival Alcools. En aquesta entrevista amb la UOC, Ziadah explica que la seva obra artística està connectada amb el destí del poble palestí i, alhora, reflexiona sobre la migració que arriba a Europa avui dia.

 

La forma que faig servir és una barreja de la tradició àrab de narració d'històries, de la poesia àrab, una mica de hip-hop i, a més, poesia de dub (un estil de poesia interpretatiu d'origen jamaicà). Sovint explico que els meus poemes són el resultat de la meva vida a l'exili, perquè viure a l'exili és sempre molt dur, però genera coses interessants.

La meva família són refugiats palestins al Líban, en soc la tercera generació. Els meus avis van ser expulsats de la seva terra natal el 1948, durant la neteja ètnica de la Nakba, ara fa 71 anys. No vam tenir mai passaports ni documents legals, de manera que després del Líban ens van deportar d'un país a l'altre, així que he viscut en molts llocs. El període més llarg el vaig passar a Tunísia, a Grècia, al Canadà i ara al Regne Unit. Només tinc passaport des de fa quatre anys. Abans estava completament indocumentada. No podia viatjar lliurement, ni podia obtenir finançament per a presentar la meva poesia, de manera que només vaig produir àlbums. Només vaig poder sol·licitar finançament quan vaig aconseguir els documents.

Definitivament, és una combinació intensa de diverses coses. Em sento responsable de narrar la història d'altres persones: en primer lloc, de la meva família, que no ha pogut explicar mai tot el que els va passar. També hi ha sentiments de ràbia. Hi ha un estereotip de la dona àrab enutjada, i, en un moment concret, em vaig apropiar d'aquest estereotip, perquè és molt legítim que estiguem enfadades. Amb el poema Ombres d'ira vaig explicar i expressar aquesta ira. També sento pena per la pèrdua de la nostra llar, i per estar indocumentats, que significa que se'ns considera «il·legals» en aquest món. A Passaport, per exemple, parlo del moment en què, de sobte, vaig tenir un tros de paper que suposadament em definia com a ésser humà, i això em va canviar completament la vida.

Sí, absolutament, són una manera de crear comunitat per mitjà de l'art. Acabo coneixent molts altres palestins. Els meus poemes són com un crit en una cambra fosca, i veig que en retorna una resposta. Quan jo m'aixeco i dic: «Jo existeixo», altres persones se senten apoderades per dir el mateix, i d'aquesta manera entrem en contacte. No podríem sobreviure si no fos com a col·lectiu. Hem de conservar la nostra memòria col·lectiva, explicar les vivències, sentir les pèrdues plegats. Això ens ajuda a sobreviure. Penso que els humans en general sobrevivim plegats. També acabo coneixent moltes persones d'altres nacionalitats que han passat per un procés semblant. Així, vaig fer un poema sobre dones de diferents parts de l'Orient Mitjà (refugiades) que treballàvem juntes en una cafeteria a Londres. Realment ens vam convertir en una família, ja que cadascuna de nosaltres havia deixat enrere una llar. La lluita palestina és una lluita humana per l'alliberament. Sempre sento una connexió amb altres persones que lluiten per la llibertat.

Els refugiats palestins viuen dispersos pel món. Els primers camps de refugiats després de la Nakba del 1948 es van construir com els pobles originaris de Palestina, de manera que la gent vivia gairebé en el mateix col·lectiu. Quan als camps de refugiats hi han nascut sis generacions, aquests campaments són com pobles. El meu camp de refugiats al Líban, com molts d'altres, va ser destruït i els seus habitants van acabar a diferents parts del món, des d'Austràlia fins als EUA. Gràcies a Facebook, ens hem pogut retrobar. La meva família no havia vist mai una foto de la meva àvia, i algú, a l'altra banda del món, en va compartir una imatge al grup del Facebook. Això va ser emotiu de debò, però no deixa de ser virtual.  M'agrada el contacte físic d'una comunitat, i poder-nos reunir, sopar plegats i parlar. Mentre neguen als refugiats el dret al retorn, la Nakba continua…

Personalment, penso que és indigne, i no entendré mai com es pot reconèixer un ésser humà basant-se en un tros de paper. Qui té el document adequat, és humà, i qui no té el document adequat, és subhumà i es mereix ofegar-se a la Mediterrània. Com a persona humana, això no ho entendré mai. Crec que, d'aquí a cent anys, la gent parlarà d'aquesta època com ara nosaltres parlem de l'esclavitud, i ho consideraran equivocat i contrari als principis ètics. Però jo no vull esperar cent anys per a canviar aquesta consciència. M'agradaria canviar la nostra percepció ara, i que ens adonem que ningú no és il·legal. Hem d'entendre les causes profundes que motiven aquestes persones per a abandonar tot el que tenen.

Ningú no vol morir voluntàriament a la Mediterrània. Ningú no vol renunciar voluntàriament a la seva vida, llevat que el forcin. La gent no solament fuig per la guerra. També fuig de situacions econòmiques. Penso que la manera de funcionar del capitalisme provoca guerres constants i una crisi econòmica contínua. Molta gent es veu obligada a marxar a causa de la guerra i de la pobresa. Fins que no tinguem un sistema econòmic més just, ens trobarem amb aquesta situació en què alguns són considerats subhumans i d'altres, sobrehumans. És l'essència del problema, a parer meu.

M'omple la bellesa de les petites coses quan veig com sobreviu la gent. Una persona treu la força no pas de l'eloqüència en una discussió o de la quantitat de llibres que llegeix, sinó dels simples actes de supervivència de la gent. A la meva vida, generacions de dones m'han creat un ambient de caliu humà que m'ha ajudat a sobreviure a tot el que m'ha passat, que m'ha fet creure en la meva força, en qui soc. Als camps de refugiats, hi he vist moltes dones, especialment, que portaven les seves famílies i asseguraven que tinguessin menjar i que els infants anessin a escola. Aquesta resiliència i supervivència tan senzilla i bonica és per a mi una font d'inspiració. Fins i tot en les situacions més dures, les persones són capaces d'estimar.