«El TDAH està de moda, però són molt pocs els casos de nens diagnosticats amb aquest trastorn que tenen base biològica»

 

Noemí Guillamón, directora del màster universitari de Psicologia Infantil i Juvenil de la UOC i investigadora del grup PSINET, considera que cal estar molt segurs abans d'«etiquetar» un infant amb trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDAH). El dia que es vol conscienciar sobre aquest trastorn, ella s'estima més desmitificar-lo i enviar un missatge optimista: amb la implicació de tothom i el tractament adequat, s'obtenen molt bons resultats.

 

 

Noemí Guillamón, directora del màster universitari de Psicologia Infantil i Juvenil de la UOC i investigadora del grup PSINET, considera que cal estar molt segurs abans d'«etiquetar» un infant amb trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDAH). El dia que es vol conscienciar sobre aquest trastorn, ella s'estima més desmitificar-lo i enviar un missatge optimista: amb la implicació de tothom i el tractament adequat, s'obtenen molt bons resultats.

 

TDAH és la sigla de trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat. Es tracta d'un trastorn que afecta tant nens com nenes, tot i que s'observa una prevalença més gran en els nens. Se sol diagnosticar a partir dels set anys, edat en què es pot observar una certa estabilitat en els símptomes que permeten detectar si realment hi ha un problema o no, i aquests símptomes són els propis d'una fase evolutiva normal. A més, el TDAH tampoc no es pot diagnosticar abans, perquè ara com ara les eines diagnòstiques que hi ha disponibles no són adequades per a infants més petits.

Els infants amb TDAH tenen dificultats serioses per a mantenir l'atenció d'una manera continuada i sostinguda al llarg del temps. Els petits no són capaços de fixar l'atenció en una sola cosa i van canviant d'activitat cada dos minuts: es cansen ràpidament del que fan i passen a una altra cosa. A classe es distreuen de seguida, parlen amb els companys... Però en els infants amb TDAH, aquesta facilitat de distreure's és d'una intensitat extrema. A molts menuts —i a molts adults— els costa fixar l'atenció, però no és un trastorn si no es manifesta, com deia, amb una gran intensitat, la gran part del temps i en molts entorns i activitats diferents. Només podem parlar de TDAH si provoca problemes per a la persona mateixa i per a les que estan al voltant seu, tant si parlem d'infants com d'adults. Solen ser nens amb dificultats per a organitzar tasques i activitats i planificar el temps. Es distreuen i obliden coses amb molta freqüència. A més, les persones amb aquest trastorn solen ser molt mogudes i tenen molt poc control inhibitori dels impulsos. Els costa molt esperar i actuen abans de pensar i analitzar les conseqüències. Aquests són en resum els símptomes més rellevants, encara que és important dir que hi ha molta varietat simptomatològica. Igual que no hi ha un nen igual que un altre, aquest trastorn tampoc no es manifesta de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat en tots els infants. En alguns predomina la hiperactivitat, en altres la impulsivitat, encara que és cert que hi ha nens amb el mateix nivell en aquests símptomes.

Cada vegada hi ha més estudis de tall neurobiològic que apunten a l'existència d'un dèficit en diferents funcions executives del cervell dels infants diagnosticats amb TDAH. Jo penso que en alguns casos sí que hi ha una base biològica que dona resposta a aquestes dificultats de què hem parlat, però en la gran majoria dels casos l'origen d'aquestes dificultats és emocional. És a dir, aquests menuts expressen una simptomatologia com a resposta a factors externs, com problemes familiars o en l'àmbit escolar, tot i que també cal dir que no es pot establir una causa directa: el divorci dels pares no sempre deriva en fills amb problemes d'hiperactivitat o atenció. Però al meu entendre, són molt pocs els nens diagnosticats amb TDAH amb base biològica, i en molts casos tractem menuts que tenen altres dificultats i les expressen per mitjà del moviment o la manca d'atenció. Sembla que tant el TDAH com el TEA (trastorn de l'espectre autista) estan de moda.

El que ajuda l'infant a millorar la capacitat d'atenció, a cercar la solució dels problemes i controlar els impulsos, a parar-se a pensar abans d'actuar... Els nens amb TDAH poden tenir altres problemes associats, sobretot d'aprenentatge, poden tenir dificultats de lectura i escriptura, de compressió oral i escrita, que retarden l'adquisició d'altres coneixements. De vegades, s'han de dur a terme el que s'anomena reeducacions psicopedagògiques, és a dir, s'han de treballar les dificultats d'atenció, planificació i organització del temps vinculades a aspectes acadèmics.

L'escola treballa de manera coordinada amb els professionals, s'adapten continguts en cas que sigui necessari, es canvien metodologies d'aprenentatge i s'articulen mesures que els ajuden, com donar-los espai per a poder sortir al passadís o al pati a moure's, col·locar-los en les primeres files de classe per a ajudar-los a estar més atents, o proporcionar-los exercicis segmentats perquè puguin resoldre'ls en parts més petites. En definitiva, s'efectuen una sèrie d'adaptacions metodològiques que faciliten el seguiment per part dels infants a l'escola.

En primer lloc, cal explicar a les famílies què és el TDAH i, en cas que hi estiguin disposades, que no passa sempre, detectar si hi ha dificultats que poden influir en l'infant: si hi ha problemes en la parella, si la mare o el pare no estan gaire presents en l'educació dels fills, si hi ha molt d'estrès a la família… És més fàcil posar l'etiqueta a l'infant que assumir com a adults que tenim alguna cosa a veure amb el que li passa. Per sort, cada vegada hi ha més pares conscients i responsables de l'educació dels seus fills, però en el cas del TDAH és molt fàcil pensar que és un problema de l'infant sense adonar-nos que sí que hi influeixen aspectes de la nostra vida.

Penso que el tractament ha de ser sempre multimodal i coordinat entre l'escola i la família, però sí que és cert que en alguns casos es recepten fàrmacs que, al meu entendre, s'haurien de donar només als nens que tenen dificultats molt clares i intenses, i sempre que no es puguin tractar exclusivament amb tractament psicològic. No deixa de ser una medicació molt forta amb efectes secundaris, per la qual cosa és important plantejar-se fins a quin punt es diagnostica TDAH en excés i, en conseqüència, es medica també en excés.

És important desmitificar el TDAH, llançar un missatge tant a les famílies com a les escoles de la importància d'un bon diagnòstic que eviti etiquetar amb TDAH tots els infants amb dificultats d'atenció o tendència al moviment i impulsivitat, i buscar si hi pot haver altres causes no biològiques. Cal descartar primer si són simplement característiques d'una etapa del desenvolupament evolutiu de l'infant: hi ha nens més distrets que altres, nens més moguts que altres, nens més impulsius que altres... I cal descartar, també, com he comentat, que aquestes característiques no siguin conseqüència d'un context o un entorn que les afavoreix. Finalment, cal assegurar també que aquestes dificultats no es manifesten en un sol entorn, i no solament a l'escola o a casa.

De fet, penso que cal assumir que el TDAH és una dificultat més, com tantes altres, i que amb la implicació de tothom es poden obtenir molt bons resultats. Celebrar un dia del TDAH? No sé fins a quin punt és bo donar tant d'espai a un trastorn; opino que estaria millor potenciar el benestar i celebrar el dia de la felicitat, el dia d'estar amb un mateix, el dia de ser tots germans…