«Una persona amb una discapacitat visual pot fer de tot, sempre que la societat generi les condicions»

 Foto: UOC

Foto: UOC

22/08/2019
Germán Sierra
Maria Petit, sensibilitzadora sobre la discapacitat visual i estudiant del grau Comunicació de la UOC

 

El 13 de juliol del 2010 va canviar la vida de Maria Petit. Tornava a casa en moto amb una amiga i van patir un accident. Va salvar la vida, però es va quedar cega amb disset anys. Nou anys després, la Maria ha refet la seva vida, ha après a fer moltes de les coses que nosaltres considerem quotidianes i ha engegat el projecte Ulleres de Sol, unes xerrades a escoles i instituts en què els assistents aprenen, gràcies a la seva experiència vital, com és el dia a dia d'una persona amb discapacitat visual. La Maria també és ambaixadora de la Fundació Adecco, una plataforma per a fer arribar a les empreses el missatge que han de contractar més persones amb discapacitats. Actualment cursa el grau de Comunicació de la UOC i és cofundadora de Punt de Vista, una entitat sense ànim de lucre formada per persones afectades per les lesions de la visió i sensibilitzades sobre aquesta discapacitat.

 

Qui és Maria Petit?

És una pregunta recurrent i trobo que complicada de respondre, però ho intentaré. Soc una noia de 26 anys, apassionada de la comunicació, treballo en aquest àmbit en una empresa de disseny de moda, i també faig conferències tant amb la Fundació Adecco, com a ambaixadora, com per a un projecte propi, Ulleres de Sol, visitant escoles i instituts. En aquestes conferències intento sensibilitzar sobre què és la discapacitat visual. 

La teva vida canvia fa nou anys en un accident de moto.

Sí, aquell accident, el juliol del 2010, va canviar tots els meus plans. Havia de fer la selectivitat al setembre i vaig sortir de l'hospital pensant que no solament no faria la selectivitat, sinó que mai més no podria sortir de festa amb les meves amigues, que mai més no tindria parella, en resum, les preocupacions de qualsevol adolescent. Entrava en territori desconegut, no coneixia cap persona cega ni sabia en què es traduiria tot allò. I aquell desconeixement és el que em trobo ara quan parlo amb la gent. La societat, en general, no és conscient d'aquesta diversitat funcional. 

Què ha estat el més dur de tots aquests anys?

Veure que vius en una societat que no està feta perquè tu hi visquis. La majoria de coses, i n'exceptuaria per exemple la UOC, no estan creades perquè les persones que no s'hi veuen les puguin utilitzar. Començant per sortir al carrer, seguint per la megafonia dels trens, sovint espatllada, i la manca de semàfors sonors. És trist que les coses no estiguin concebudes des de zero pensant en la diversitat social. No parlo d'un fet concret sinó de la manca de facilitats en el nostre dia a dia.

Penses que sou massa pocs amb aquesta discapacitat perquè les coses canviïn?

Jo penso que no interessa. Cada cop som més individualistes, ens mirem molt el melic. Jo aprofitaria aquest individualisme per a mirar cap al futur. Jo diria a les persones que reflexionessin perquè d'aquí a 50 anys potser no s'hi veuran bé o tindran mobilitat reduïda i necessitaran que tot estigui adaptat. Si ara no ho volen fer perquè són joves i no els afecta, que, com a mínim, pensin en el seu futur. Un altre problema que em trobo sovint és la poca consciència que hi ha sobre que el gos pigall pot entrar a tot arreu. Em trobo molts taxistes que no em deixen entrar amb el gos perquè em diuen que els clients que vindran després es queixaran o molts restaurants que tampoc en permeten l'accés, malgrat que el gos per a mi és com una cadira de rodes per a algú que no pot caminar. Això si no li fan carícies com si fos una mascota encara que en realitat està treballant. 

Has superat aquella etapa en què consideraves que no tornaries a fer vida normal?

Sí, el juny del 2011 vaig fer la selectivitat gràcies al fet que vaig aprendre a fer servir un ordinador amb lector de pantalla i sintetitzador de veu, i van començar a canviar moltes coses.

Com creus que l'accident va canviar el teu itinerari vital i laboral?

No se sap mai, però sí que puc confirmar que des de ben petita tot allò relacionat amb la comunicació, llegir, escriure, parlar... m'encantava. Tinc la teoria que cadascú té el seu talent i des de ben petita el meu era la comunicació. No sé a què m'hauria dedicat perquè jo era una persona molt visual, amb molta memòria visual, però de ben segur que hauria estat una branca de la comunicació. Probablement no faria conferències com ara (riu).

Sents la responsabilitat de ser la portaveu d'un col·lectiu?

Vull remarcar que el meu missatge és que una persona amb una discapacitat visual pot fer de tot sempre que es donin les condicions. Jo puc estudiar a la UOC perquè la universitat ha tingut en compte la meva discapacitat. Puc fer de tot sempre que s'hagin creat prèviament les condicions. Per exemple, no puc comprar bitllets de tren, difícilment puc treure diners d'un caixer perquè només una entitat m'ho permet i no sempre funciona. A les conferències que faig a les empreses sí que faig èmfasi que han de contractar persones amb discapacitat funcional perquè cadascú té el seu talent independentment de la seva discapacitat. 

L'Administració pública preveu un percentatge de contractació de persones amb discapacitat, però creus que l'empresa privada encara ha d'avançar molt en aquest sentit?

Totalment. Hi ha una llei, la Llei general de discapacitat (LGD), l'antiga LISMI, que recull que quan les empreses tenen més de 50 treballadors haurien de fomentar contractacions de persones amb discapacitat. Però hi ha molta feina a fer.

Com ha anat l'experiència d'estudiar a la UOC?

Sempre he tingut moltíssimes facilitats, la majoria de materials els he trobat accessibles. Quan ha sorgit algun problema amb alguna PAC perquè era molt visual o s'havia d'analitzar algun vídeo, he de dir que mai no m'he trobat cap problema, perquè l'atenció tan personalitzada ha fet que qualsevol obstacle es resolgués de seguida. Jo  comunicava al professor de cada assignatura que feia servir lector de pantalla i sempre ho han tingut present. Totes aquestes facilitats m'han permès anar estudiant a poc a poc el que jo vull.

Tornant a les conferències, quin és el missatge que creus que més colpeix l'audiència?

El missatge més important que els faig arribar és que la societat està formada per molts tipus de persones i que totes al final, independentment de la manera de funcionar,  tenim objectius similars. Com que hi ha molt desconeixement sobre la discapacitat això genera por i jo els faig veure que soc com ells. A poc a poc el públic s'obre i entén que jo arribo als mateixos objectius vitals que ells es proposen, però potser no ho faig en línia recta, sinó en zig-zag. També els intento fer entendre que no tots els estímuls han de ser visuals.

En una entrevista parlaves del teu descobriment de diferents estímuls, de com d'important era per a tu sentir, per exemple, el sol sobre la teva pell. Quins altres estímuls t'agraden o has descobert?

El tacte és espectacular. Jo compro la roba pel tacte. Anar a la platja i enfonsar-te a l'aigua... és una sensació de renovació. També valoro molt els gustos i els esports. El moviment em fa sentir viva. M'agrada molt moure'm, caminar, córrer, fer ioga. Faig molt esport.

Fa molts anys que tens en marxa el projecte Ulleres de Sol. Em pots explicar en què consisteix?

És un projecte que va arrencar així que vaig començar a moure'm de manera autònoma, quan vaig començar a sortir al carrer amb el meu gos pigall. Vaig prendre consciència que faltava molta informació sobre el que era la vida sense veure-hi. M'adonava que la gent estava molt desinformada i també que volien ajudar sense saber com. Vaig arribar a la conclusió que la feina comença a casa i que la meva manera d'intervenir era anant a les escoles i així va arrencar el projecte, anant a escoles i instituts a conscienciar sobre la diversitat funcional visual.

Fins a quin punt t'ajuda la tecnologia en el teu dia a dia?

La tecnologia és essencial. Quan em desperto, l'iPhone ja m'està comunicant molta informació gràcies al VoiceOver: sento l'alarma, escolto podcasts, escolto l'estat del temps, consulto el correu electrònic... Ara mateix abans de l'entrevista estava mirant La casa de papel perquè Netflix és una aplicació totalment accessible i amb audiodescripció. Aquesta part d'entreteniment també és necessària, és la meva manera de desconnectar i fer descansar el cap. La tecnologia m'ha permès molta autonomia, tot i que no sempre ha estat així, fa pocs anys era molt més dependent. Això no vol dir que no vegi el costat negatiu de la tecnologia.

Mèdicament hi ha alguna possibilitat que puguis recuperar part de la vista?

No ho preveig ni em vull fer il·lusions. A l'entitat Punt de Vista hi ha una part de recerca que impulsa projectes i premis per a l'estudi dels trasplantaments oculars. Però és una intervenció que va molt per llarg. No visc pendent d'això, però si d'aquí a uns anys s'avança molt, benvingut sigui.