«L'art ens pot ajudar a superar el trauma de la crisi del coronavirus»

 Foto: Marta Alonso

Foto: Marta Alonso

08/06/2020
Rubén Permuy Iglesias
Mónica Bello, comissària d'art, i Andy Gràcie, artista, coordinadors de la última edició de la revista Artnodes de la UOC sobre art i ciència

 

Explorem com es relacionen l'art i la ciència amb Mónica Bello, comissària d'art interrelacionat amb la ciència, i amb Andy Gracie, artista que en la seva obra interactua amb l'activitat científica. Bello, que també és historiadora de l'art, dirigeix Arts at CERN, a l'Organització Europea per a la Recerca Nuclear de Ginebra, una de les institucions de recerca més importants del món. Arts at CERN promou el diàleg entre l'art i la ciència, gràcies a residències d'artistes a les seves instal·lacions, perquè s'acostin a la generació de coneixement d'alguns dels físics de referència internacional. Per la seva banda, Gracie és un artista l'experimentació del qual l'ha portat a tractar amb disciplines com l'astronomia, la biologia o la robòtica, i ha exposat els seus treballs en diferents països. La seva obra utilitza la teoria i la pràctica científica com a mitjà artístic i analitza qüestions com els límits del que entenem com a vida. Ha treballat amb ciències planetàries a la britànica Open University i actualment és artista resident a l'Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona (ICCUB). Bello i Gracie han coordinat l'edició més recent d'Artnodes, revista acadèmica de la UOC sobre art, ciència i tecnologia. El número 25 d’aquesta publicació recull les reflexions i aportacions d'artistes de diferents parts de món sota el títol «Diàlegs entre art i ciència fonamental».

 

foto: Andy Gracie

Foto: Andy Gracie

Quina relació tenen l'art i la ciència?

Mónica Bello (MB). No és nou que art i ciència estiguin units. Tenen l'esperit comú de preguntar-se sobre el món i les dues disciplines són maneres de l'ésser humà d'enfrontar-se a les seves inquietuds. A més, art i ciència són maneres de crear marcs que desenvolupen metodologies i eines, i transgredeixen tota mena de fronteres. Per això no és casualitat que el CERN, centre de recerca de referència mundial dedicat a ciència fonamental, aculli un programa d'art. La iniciativa la va formular el comissariat d'Ariane Koek, a partir de l'any 2010, amb el suport i la visió de qui aleshores era director general del centre, Rolf-Dieter Heuer. Tot i que el suport va ser important en un projecte que va ser una fita en la història del CERN, els artistes sempre hi han vingut des de fa dècades. Als anys setanta, artistes com James Lee Byars van passar estius aquí i fins i tot van ser portada de la revista CERN Courier, una publicació de referència sobre física de partícules.

Andy Gracie (AG). Els artistes intentem buscar altres sentits al coneixement i comprendre com es complementa amb la interacció humana. Una de les maneres que tenim per poder aprofitar la nostra recerca artística és acostant-nos a procediments científics. De vegades es produeix un xoc, ja que els científics veuen l'art com una manera de comunicar els seus coneixements, mentre que els artistes oferim un discurs molt més complex i crític, potser més abstracte. Així, una de les qüestions que penso que es fan molt bé al programa d'art del CERN és que no es pressiona els artistes en residència perquè obtinguin resultats tangibles, sinó que bàsicament és un programa d'experimentació d'art en la ciència. El programa facilita un espai d'interacció i recerca dins d'un àmbit científic.

Podríeu posar algun exemple concret d'aproximació de l'art a la ciència?

(MB) És difícil triar. He tingut la sort de veure un desplegament enorme d'artistes i projectes. Un ventall que va des de propostes que s'acosten a la metodologia científica i d'altres que se'n distancien molt i intenten mostrar altres facetes de la vida de laboratori, com la conversa social entorn de la ciència, fins als llenguatges que es creen. Tot i que hi ha una diversitat tan gran... En els meus cinc anys al CERN, destacaria HALO, l'obra que va fer el grup Semiconductor, que va ser-hi en residència l'any 2015 i que més tard va tornar i s'hi va quedar fins al 2018. Van fer tres obres, de les quals HALO, producte de la quarta comissió d'art d'Audemars Piguet, és la més complexa. Van treballar amb les dades de l'experiment ATLAS al CERN per desenvolupar una instal·lació immersiva en què analitzaven com la ciència ens ofereix una lent per accedir a la natura i, sobretot, als seus fenòmens invisibles. Les dades d'ATLAS es produeixen mitjançant les col·lisions de partícules, a escales temporals i espacials molt més enllà del que és humà. Les grans màquines del CERN poden capturar aquesta informació, i els artistes l'han fet servir sense ser processada pels científics per desenvolupar una instal·lació immersiva i sensorial, en la qual els visitants podien sentir aquest tipus de fenòmens.

(AG). Exemplificaria la relació entre la ciència i l'art amb l'artista i també científic americà Joe Davis, amb una experiència professional de dècades que l'ha portat a treballar amb el MIT i amb l'Escola Mèdica de Harvard en àrees com la bioinformàtica, la biologia molecular o l'art espacial. És interessant veure com les seves facetes artística i científica no es condicionen entre elles. Destacaria la seva obra documental sobre la seva vida i trajectòria professional, Heaven + Earth + Joe Davis. És un pioner i un visionari.

Cal que un artista que s'acosta a una disciplina científica tingui uns coneixements sòlids sobre aquest àmbit?

(AG): Tot i que el llenguatge dels artistes és molt diferent del dels científics, trobar-hi una connexió comuna és sempre un repte estimulant. De tota manera, ni els artistes han d'aprendre en detall qüestions científiques ni els científics ho han de fer amb les que tenen a veure amb l'art. A més, cada cas és diferent. Si l'objectiu de l'artista és comunicar coneixements, hauria de conèixer amb certa profunditat allò de què tracta, per evitar errors. Però, en general, els artistes busquen una resposta diferent de comunicar el procés de coneixement, traslladant-ho a altres registres. Hi ha artistes amb poc coneixement científic que duen a terme projectes que poden ser impressionants. Cal entendre que la curiositat artística ajuda a navegar de diferents maneres en entorns com el científic.

(MB): Hi ha artistes que treballen amb processos tecnològics, entre altres, sense aprofundir en el que signifiquen. Penso que entendre el marc de coneixement és útil, a més de tractar-lo amb respecte i rigor. Entendre l'argot científic et dona poder en el desenvolupament artístic, tot i ser conscient que analitzaràs qüestions que et semblaran estranyes, amb un llenguatge que no entens. Artistes com els de Semiconductor o Tomás Saraceno en són bons exemples. Que un artista no sàpiga física no implica que no pugui optar a una residència al CERN, tot i que tenir nocions sobre aquest camp sempre li serà pràctic.

Per la vostra experiència, els científics són receptius al fet que els artistes s'acostin al seu coneixement?

(AG): Les meves experiències, amb l'Open University o amb la Universitat de Barcelona, no s'han ajustat al format de residències d'artistes, sinó que són col·laboracions que he buscat. Són experiències en què a poc a poc he generat la confiança dels científics que m'envoltaven per treballar de manera conjunta. Una bona part dels investigadors amb els quals he coincidit no s'ha aproximat en profunditat a l'experimentació artística. No obstant això, molts científics tenen curiositat i fan plantejaments oberts que permeten acomodar el seu coneixement a l'artista, i pensen com poden enriquir els seus propis processos amb aquest tipus d'experiències.

(MB): Igual que hi ha artistes als quals no els interessa la ciència, hi ha científics als quals no els interessa l'art. Tant en la ciència com en l'art s'analitzen els límits del coneixement. L'entesa dels científics i els artistes convergeix en una idea compartida de mirar d'entendre el que no es pot captar, el que va més enllà dels nostres límits. En el meu cas, la immersió d'artistes en laboratoris científics ha donat com a resultat experiències molt positives per a ambdues parts. Com a comissària, el meu paper ha de facilitar-ne les condicions, però la capacitat de l'artista per negociar el seu paper en un entorn no artístic és molt important. En qualsevol cas, els científics estan acostumats a plantejar i discriminar idees per avançar, com ho fa el mateix artista.

Us heu trobat amb gaires científics que tinguin una part artística molt desenvolupada?

(MB): Constantment. Per exemple, al CERN hi ha físics que són músics d'alt nivell. La nostra directora, Fabiola Gianotti, és una gran pianista. He conegut casos de físics que en només dos anys han après a tocar el piano a un gran nivell. Els científics de vegades necessiten marcs d'expressió que van més enllà de la ciència, com pot ser el de l'art.

(AG): L'artista Daniela de Paulis ha treballat molts anys amb la NASA, on va formar una orquestra amb científics que eren músics. En general, entre els investigadors es poden trobar tot tipus d'expressions artístiques, com la música o la poesia, perquè parteixen de tenir una professió molt creativa que consisteix a experimentar. La creativitat no és exclusiva dels artistes.

Heu coordinat una edició de la revista científica de la UOC Artnodes sobre art, ciència i tecnologia. Com valoreu les aportacions rebudes?

(MB): Hi ha molts artistes que estan fent recerca acadèmica en l'àmbit de l'art. Són hores que no poden destinar a la producció artística, més necessària que mai en moments de crisi com la pandèmia actual. És un col·lectiu al qual cal donar suport. No obstant això, és molt interessant un format per expressar les idees com el de l'article (paper) científic, que també ajuda a conèixer com se sent aquesta comunitat de persones amb interessos compartits i com es defensa en un àmbit acadèmic. Hi ha molta pràctica entre artistes i científics, però queda molt camí per captar de la millor manera possible aquestes idees. L'exercici d'Artnodes ens permet descobrir que encara cal materialitzar millor moltes idees. És un entorn que cal estimular, per donar resposta a inquietuds artístiques i científiques.

(AG): Artnodes és un format molt interessant perquè els artistes puguin escriure sobre el seu treball. Hi ha artistes que se senten pressionats a donar un format acadèmic a l'expressió de la seva obra, i escriure per a revistes científiques significa fer-ho d'una manera molt ajustada a uns determinats paràmetres. Destacaria d'aquesta edició d'Artnodes el text de Suzanne Treister, que es manté fidel a la seva pròpia expressió com a artista. Va escriure el seu article en un format que probablement és l'únic en el qual pot funcionar el seu text, que no encaixa en els patrons de les revistes científiques. S'hi va haver d'apostar per donar-li flexibilitat, fent un pas que em sembla molt important. De fet, molts artistes no comparteixen els seus coneixements perquè no se senten còmodes amb els formats acadèmics, així que són camins en els quals convé seguir avançant.

Com pot afectar la crisi del coronavirus a l'art?

(AG): És una qüestió en què pensem, què passarà després d'aquesta situació? Molts creadors estan dedicats a ajudar i han fabricat productes de protecció amb impressores 3D. Hi ha grups d'artistes que han fet i fan trobades digitals periòdicament pensant en quines aportacions poden fer a aquesta crisi no solament sanitària, sinó, en general, humana.

(MB): Quan hi ha moments de crisi, recorro a la història. Va ser precisament en moments crítics quan molts científics i pensadors van fer grans aportacions a la humanitat. Durant diferents èpoques, el coneixement ha dictat les solucions, i a hores d'ara la realitat ens està sobrepassant. En aquesta situació, el paper del científic i de l'artista és també ajudar-nos a superar el trauma individual i col·lectiu i veure quin ha de ser el nostre lloc al món. Vivim un moment de cataclisme, però també de catarsi. Hem de pensar com podem contribuir al canvi necessari, quins són el nostre compromís i la nostra responsabilitat. Sorgiran propostes artístiques entorn de la ciència que demostren que no ens dona les claus del món, sinó que és un àmbit d'exploració i d'errors. La societat ha vist la ciència com la veritat i és un moment d'oportunitat per posar les expectatives al seu lloc. Tinc grans esperances que aquesta situació impulsarà accions necessàries perquè es produeixin canvis en molts sentits, que en el cas de l'art afectaran polítiques culturals, agendes dels museus i noves metodologies... Cal abanderar el canvi.