«Les arts i les ciències s'entenen perquè comparteixen la mateixa voluntat exploradora»

 

La fèrtil interacció entre les arts, el disseny, les tecnologies i les ciències pot donar lloc a combinacions de tot tipus que en molts casos desplacen els límits, desdibuixen fronteres i amplien horitzons. La crisi del coronavirus ha contribuït a accelerar els processos propis de la cultura digital, que fa temps que estan en marxa. Parlem de com dialoguen aquests mons amb Pau Alsina, professor dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC i director de la revista digital Artnodes.

 

 

La fèrtil interacció entre les arts, el disseny, les tecnologies i les ciències pot donar lloc a combinacions de tot tipus que en molts casos desplacen els límits, desdibuixen fronteres i amplien horitzons. La crisi del coronavirus ha contribuït a accelerar els processos propis de la cultura digital, que fa temps que estan en marxa. Parlem de com dialoguen aquests mons amb Pau Alsina, professor dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC i director de la revista digital Artnodes.

 

Tota cultura implica d'una manera o una altra la tecnologia, de la mateixa manera que tota tecnologia és una part consubstancial i una expressió d'una cultura. Els humans construïm tant cultura com tecnologia i justament a través d'aquestes ens construïm com a humans, per això són termes complementaris i estan condemnades a entendre's l'una amb l'altra. A vegades parlem de l'impacte de la tecnologia en la cultura com si la primera fos un meteorit que cau a la Terra i destrueix una cultura exempta de contaminació tecnològica, però això no és així.

Amb el confinament tots ens hem llançat a mirar de gaudir de les arts i la cultura des dels balcons o a través de les pantalles, conscients de la funció estructural que tenen en les nostres vides. Precisament per aquesta raó podríem dir que les interrelacions entre les arts, les ciències, les tecnologies i la societat s'estan intensificant com mai. Tot i que són àmbits de coneixement diferents i amb objectius diversos, sovint plantegen els mateixos reptes globals als quals tots ens veiem obligats a fer front, i ho fan des d'una mirada interconnectada. L'art, com a espai de llibertat per excel·lència, ens permet endinsar-nos en territoris desconeguts, caminar per la incertesa i explorar allò que encara ens queda per conèixer. En aquest sentit, les arts i les ciències s'entenen perquè comparteixen la mateixa voluntat exploradora, de cercar i empènyer els límits del que sabem.

La situació actual emfasitza un procés de transformació digital que té una dinàmica sostinguda des de fa molt de temps. De sobte, la presencialitat s'ha tornat un bé escàs i molt preuat i, per tant, redefinir la manera com ens relacionem amb la cultura és tot un repte. Però tampoc no podem caure en el parany de voler digitalitzar-ho i virtualitzar-ho tot sense tenir en compte tot allò que és propi de la presencialitat. En tot cas, haurem de valorar què perdem i què guanyem mentre mirem de generar un altre tipus d'experiències que siguin específiques del mitjà. Una mica de distància crítica i de mirada de llarg recorregut ajudaria a destriar què pot ser significatiu per a l'àmbit de la cultura i què no és res més que focs d'artifici de curt recorregut però que a la llarga ens poden desorientar.

Doncs precisament no volent virtualitzar un taller presencial, sinó creant-ne un de virtual amb característiques concretes, en què la manera com s'aprèn a pintar és diferent i específica de l'entorn virtual de la UOC. Això fa possible un procés d'aprenentatge de la pintura que no se centra tant en la destresa i la perícia tècnica, sinó en l'adquisició de les competències, les habilitats i els conceptes necessaris per poder pintar. La idea en la qual ens vam basar quan vam decidir fer un grau d'Arts va ser la de crear un ensenyament artístic diferent, aprofitant el bo i millor del que havíem après durant tots els anys d'ensenyament en línia i anant encara més enllà.

El desplegament continua en marxa i cada assignatura nova representa tot un repte mentre anem implantant noves matèries, laboratoris, seminaris, tallers i assignatures de projectes. Un dels aspectes clau són els processos d'avaluació contínua dels estudiants. Se'ls convida que des del començament aprenguin a documentar el seu procés creatiu i l'evolució dels seus treballs, que a poc a poc donaran lloc al seu portafolis. Documentar bé tot el procés implica una reflexió profunda; per tant, en aquest procés de documentació hi ha una anàlisi i un aprenentatge. La resposta al repte que tenim en marxa ha estat molt positiva des del començament.

ISEA es va fundar el 1988 i des de llavors circula de manera nòmada per diferents ciutats. Fer el simposi a Barcelona és un honor i la voluntat és organitzar una edició memorable. Que la UOC impulsi el projecte és una gran aportació —i una responsabilitat— per l'acció transformadora i l'impacte que deixarà un esdeveniment d'aquest tipus a la ciutat i al país. ISEA és un congrés, però alhora és un festival amb exposicions, concerts, tallers, seminaris, performances, xerrades d'artistes, projectes en residència, etc. És internacional, intersectorial i interinstitucional i connecta art, disseny, ciència, tecnologia, pensament i societat a través d'un tema que vam triar fa tres anys i que avui està més vigent que mai: els possibles.

Al llarg de la història s'ha tendit a pensar que una tecnologia nova posaria fi a l'antiga capgirant tot el sistema de cop i volta, però això no ha estat pas així. La digitalització de la cultura ha vingut per quedar-se i encara tenim molt de terreny per explorar, però és assenyat pensar que això no té per què fer-se en detriment de cap altra forma cultural, com, per exemple, els esdeveniments presencials. El consum cultural es continuarà produint a través de tants canals o formats com sigui possible, sempre que se sàpiga fer valdre els trets diferencials de cadascuna de les propostes. Tecnologia i cultura es retroalimentaran sempre que puguem construir cultura per mitjà de la tecnologia digital i tecnologia digital per mitjà de la cultura i les arts.

L'objectiu d'Artnodes és contribuir a la difusió, el debat, la discussió i l'intercanvi de resultats de les recerques que treballen al voltant de les interseccions entre les arts, les ciències i les tecnologies. Publiquem articles que han estat avaluats positivament mitjançant un procés de revisió cega per parells i que o bé expliquen projectes de recerca artística vinculada a les ciències i les tecnologies, o bé analitzen aquest àmbit transversal, n'escriuen la història o en fan aportacions teòriques que contribueixen al coneixement que se'n té. Una revista científica no solament és una publicació, sinó que, amb el pas dels anys, també esdevé una comunitat de coneixement.

Després de gairebé vint anys, gràcies al suport de la Biblioteca i l'impuls de la UOC, Artnodes s'ha convertit en una revista de referència en l'àmbit internacional. El darrer número està dedicat a la relació entre la intel·ligència artificial, l'art i el disseny, tot qüestionant les màquines d'aprenentatge. Es va publicar fent una col·laboració amb la revista Leonardo, publicada per MIT Press, que és l'obra de referència en aquest àmbit. Esperem fer més col·laboracions d'aquest tipus.

Poder difondre tots els continguts d'Artnodes en format digital i en accés obert és crucial i representa una gran aportació que els lectors i la comunitat agraeixen moltíssim. El vehicle digital fa possible construir un arxiu i recuperar la informació ràpidament, i també afavoreix l'accessibilitat dels articles, alhora que els temps de publicació i distribució són molt més reduïts en relació amb altres formats de paper. En un context en què accedir aviat i de manera gratuïta al coneixement marca la diferència, una iniciativa com la revista és una aportació clau.