17/8/21 · Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació

«Les dones omplen les redaccions, però els llocs de poder els ocupen els homes»

natza farré

Natza Farré (foto: Noemía Elias Bascuñan)

Natza Farré , periodista i comunicadora feminista

 

Després de dotze anys participant en La Competència de RAC1, la periodista Natza Farré s'ha convertit en un referent del feminisme a Catalunya gràcies a la seva manera d'informar en clau d'humor. El 2019 va obtenir el Premi Bones Pràctiques en Comunicació no Sexista de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya i ha publicat els llibres Curs de feminisme per microones i Que no t'expliquin contes. També és comissària de l'exposició «Feminista havies de ser», que es va estrenar al setembre al Palau Robert de Barcelona.

 

Després de dotze anys participant en La Competència de RAC1, la periodista Natza Farré s'ha convertit en un referent del feminisme a Catalunya gràcies a la seva manera d'informar en clau d'humor. El 2019 va obtenir el Premi Bones Pràctiques en Comunicació no Sexista de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya i ha publicat els llibres Curs de feminisme per microones i Que no t'expliquin contes. També és comissària de l'exposició «Feminista havies de ser», que es va estrenar al setembre al Palau Robert de Barcelona.

Després de dotze temporades deixes La Competència. Com afrontes aquesta decisió?

Jo soc molt obsessiva i perfeccionista; volia anar-me'n del programa amb la sensació d'haver deixat el llistó ben alt, perquè em molesta que les coses t'acabin desgastant i deixis de fer-les tan bé com al principi. A La Competència ho hem fet molt bé durant aquests anys i estic segura que continuarà essent un programa boníssim sense mi. Ara bé, la decisió l'he meditada molt. Em sembla molt feminista saber parar o agafar aire quan ho necessites, i més en aquests temps tan difícils.

Es nota que el públic t'estima. El fet que marxis del programa ha tingut molta repercussió a les xarxes socials.

Em sembla espectacular que la gent t'estimi tant, ho trobo superemocionant. El contacte que tens amb els milers i milers d'oients encara que no els coneguis és molt bèstia comunicativament. Cada vegada que algú em reconeix em continua sorprenent.

Per què et sembla que hi ha aquesta connexió tan gran entre el comunicador i l'audiència?

Aquest amor només te'l dona la ràdio, perquè al cap i a la fi com més bé ens entenem és parlant. A més, el tipus de ràdio que fem nosaltres és molt directe i gens impostat. Jo recomano als alumnes que intentin conservar la personalitat quan parlin.

L'humor és clau per fer aquest espai radiofònic, però hi podria haver altres programes que fessin pedagogia feminista amb un to més seriós?

Sí, de fet n'hi ha. De totes maneres, jo soc una persona seriosa però amb molt de sentit de l'humor. Aquesta també és la clau de l'èxit del programa: encara que és complicat fer que la gent rigui i reflexioni, si tens aquesta capacitat, és bo fer-la servir en tots els àmbits. Jo la faig servir no sols en parlar de feminisme, perquè és la meva manera de ser.

I si no ets tu la que mostra i ensenya el feminisme a la ràdio a partir d'ara, qui ho farà?

Qualsevol. Després de dotze anys, ja hem deixat clar que això és necessari i que a més a la gent li agrada escoltar-ho. En el cas del nostre programa, jo ja deixo els deures fets i les instruccions donades.

Per desgràcia, hi ha poques dones dirigint programes. Per què els mitjans de comunicació no aconsegueixen transmetre una imatge plural?

L'errada és que tots els que prenen les decisions són homes. Les dones omplen les redaccions, però els llocs de poder els ocupen els homes. Per raons culturals i el masclisme imperant en l'educació que hem rebut, les dones trien maneres de viure centrades en la part personal i no pas en la professional. Aquest és un dels problemes del feminisme; mentre que les dones acabem cansades de competir, ells sense lluitar aguanten en els llocs de treball molt més, ja que el món públic està fet per als homes. Per culpa d'aquest sistema, estem creant generacions de nenes i nens infeliços.

Hi ha esperança perquè això canviï?

Afortunadament hi ha moltes persones que fem programes de ràdio, exposicions, llibres... i que anem generant consciència. La nostra feina és relativament important, però per a mi el fet de canviar la mentalitat d'algú, igual que a mi me l'han canviada moltes escoltes i lectures, hi dona sentit.

Amb quin dels llibres que has escrit consideres que has tingut més repercussió?

El que va passar amb Curs de feminisme per microones va ser espectacular i ho continua sent. Amb aquest llibre he rebut molts comentaris de persones a les quals ha canviat la vida. És un llibre que, a més d'estar redactat amb un gran sentit de l'humor, és molt pràctic. A la gent li costa acostar-se a textos densos o acadèmics, i aquest és molt comercial.

Què va ser el millor d'escriure Que no t'expliquin contes?

Treballar amb Gala Pont. És molt feminista treballar braç a braç amb la il·lustradora, i això a vegades no es fa. Volíem fer un treball conjunt i en el resultat es nota que no ha anat cadascuna per la seva banda. La feina de guionista és molt solitari; per això, quan aconsegueixes un equip amb el qual t'entens bé i en què cadascuna fa aportacions, es veu reflectit en el resultat final.

Quin és el punt fort d'aquesta revisió feminista de contes infantils?

Crec que el llibre té dos encerts, les il·lustracions de la Gala i que es tracta els infants com se'ls ha de tractar. Els nens són petits, però són capaços d'entendre moltes coses, i si no, ho poden preguntar. Es generen debats familiars molt guapos entorn dels temes de què es tracta. Encara que la meva intenció amb aquest llibre és entretenir, m'encanta que es fomenti la curiositat.

Respecte a l'exposició de la qual ets comissària, una de les dades que es donen és que les dones caminen menys que els homes per culpa dels perills als quals s'enfronten al carrer. Les ciutats són segures?

S'ha de començar a pensar en un urbanisme inclusiu i per desgràcia no és un gran debat social. No es parla d'aquest tema en els mitjans perquè és una qüestió que només ens afecta a les dones. Hem normalitzat enviar un missatge a algun familiar o a alguna amiga després de tornar a casa de nit. Aquest és un d'aquests gests quotidians en què hem de pensar; una dona no pot caminar tranquil·la per la seva ciutat i vestida com li vingui de gust.

Una sala de l'exposició està dedicada a les experiències masclistes que moltes dones us han fet arribar. Esperàveu aquesta acceptació i la gravetat de les històries?

Sí, perquè quan parlem entre dones sempre sentim coses molt greus que ens han passat a totes. El que hem aconseguit amb aquesta exposició és crear una xarxa de seguretat per a moltes noies que ara saben que unes altres han passat per situacions semblants abans. No millorem en el tema de la violència, però sí en la companyia i la compartició d'històries. Que les dones tinguem veu posa nerviosos alguns perquè podem dir coses que no s'han dit abans.

Contacte de premsa

També et pot interessar

Més llegits