«L'única solució a la crisi energètica exigeix el decreixement del nostre consum d'energia»

 Antonio Turiel

Foto: UOC

10/11/2022
Eva Carnero
Antonio Turiel, científic expert en recursos energètics

 

Antonio Turiel Martínez és científic i divulgador, llicenciat en Física i Matemàtiques i doctor en Física Teòrica per la Universitat Autònoma de Madrid. Treballa com a investigador científic a l'Institut de Ciències del Mar, del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), a Barcelona. Aquest mes de novembre ha participat en la Jornada Anual Alumni de la UOC, celebrada el dia 3 a Barcelona i el dia 8 a Madrid. L'expert en recursos energètics i oceanografia i investigador del CSIC fa una mica més d'una dècada que adverteix de la gran crisi d'energia que s'aproxima. Fa un any va quedar patent en la seva compareixença davant el Senat, amb una ponència sobre com es pot aconseguir una transició energètica sostenible. "Ens podem trobar amb una situació bastant complicada que ens podria portar a un col·lapse", va assegurar a la cambra. A més, fa uns mesos va publicar El otoño de la civilización (Escritos Contextatarios, 2022), amb pròleg de Yayo Herrero i epíleg de Jorge Riechmann.

Des de l'esclat de la guerra entre Rússia i Ucraïna, les notícies sobre el conflicte bèl·lic i la crisi energètica formen part del mateix missatge. D'aquesta manera, els mitjans de comunicació estableixen una clara connexió entre la guerra, la crisi energètica i les crisis consegüents. Sembla que aquest panorama és només el principi del que ha de venir. Estem davant un escenari apocalíptic que té la crisi energètica com a centre de gravetat?

No és un escenari apocalíptic, tret que algun boig vulgui prémer el botó nuclear. Ens dirigim a un escenari previst des de fa dècades: el descens energètic. La quantitat d'energia i materials de què disposarem anirà decreixent inevitablement amb el pas del temps per raons d'esgotament geològic. No és que s'acabi de cop, sinó que s'arriba a un màxim (que ja hem sobrepassat en el cas del petroli i l'urani, i probablement en el cas del carbó —per al gas natural encara falten uns anys—). A partir d'aquí, l'extracció i la producció d'aquestes matèries primeres energètiques van caient amb el temps, més gradualment si gestionem bé la situació o més ràpidament si ho fem pitjor. Això ja començava a passar abans de la guerra a Ucraïna, i ara el conflicte ha accelerat el problema. Per això mateix, una vegada la guerra acabi, el problema persistirà: hi pot haver una petita millora immediata, però de seguida les coses continuaran el seu curs de descens.

No és l'apocalipsi: és una situació nova a la qual ens podem adaptar, i ho hem de fer canviant patrons de consum i, en realitat, el model socioeconòmic. No és la fi del món: és la fi d'un món, un de depredador i destructiu, que en el fons és millor que deixi d'existir.

El problema dels recursos energètics no és una cosa que hagi nascut el febrer del 2022 amb la invasió de Rússia a Ucraïna. La dependència del gas rus ve de lluny. Exactament, des de quan diria que s'està forjant aquest problema?

En el cas concret de l'enorme dependència del gas rus, el problema arrenca amb la forta substitució del carbó per gas en els processos industrials de producció de calor i en la generació elèctrica que es va donar entre finals del segle passat i principis d'aquest. Teòricament, aquests canvis van ser motivats per la lluita contra el canvi climàtic, ja que el gas és menys intensiu en emissions de CO2 per unitat d'energia produïda. Amb tot, en realitat també hi havia una motivació econòmica: el gas era molt més barat, perquè s'obté com un subproducte en l'extracció d'altres combustibles fòssils, i en millorar la tecnologia per aprofitar-lo i aplicar-lo, se'n va estendre l'ús ràpidament.

El model de transició ecològica que actualment es "ven" com a solució a la crisi energètica exigeix una reducció dràstica del consum tal com el coneixem avui. Creu que aquesta és la solució?

El model de transició energètica (més que ecològica) que s'està publicitant com l'únic existent i possible, jo l'anomeno model de renovable elèctrica industrial (REI): grans instal·lacions de captació de fluxos renovables per produir electricitat. El REI té moltes limitacions, que rarament es discuteixen i que fan completament impossible que es pugui implantar a l'escala que es pretén, i per descomptat és inviable pensar que substituirà tot el consum fòssil als nivells actuals. Els problemes del REI són quatre:

  1. El potencial màxim de producció d'energia renovable és finit. En la literatura s'han donat estimacions forassenyades sobre quanta energia renovable es pot captar de l'ambient. Actualment, les estimacions són molt més moderades i van des de quatre vegades el consum actual fins a només el 40 % del consum actual. Tant si anem als valors màxims com, encara més, si anem als mínims, és evident que és una quantitat finita i que s'aconseguiria en aquest segle si es mantingués el ritme històric d'augment de consum. Per tant, el nostre sistema econòmic, que necessita el creixement per funcionar, hauria d'estacionar en algun moment. Aquesta la limitació més petita del REI.
  2. El REI depèn de materials escassos. Al planeta no hi ha prou liti, cobalt, níquel, manganès, plata, neodimi o coure per permetre el desplegament massiu que es pretén. Encara pitjor: molt abans d'esgotar aquests recursos, l'extracció de les mines arribaria al màxim i començaria a decaure, de manera que allargaria el procés d'esgotament, però alhora dificultaria la transició, en allargar-la en el temps.
  3. El REI depèn dels combustibles fòssils. Avui dia, ningú ha tancat el cicle de vida de cap sistema renovable fent servir només energia renovable. En tots els processos —des de l'extracció dels materials, el transport, l'elaboració i la fabricació de peces fins al trasllat, la instal·lació, el manteniment i, eventualment, el desmantellament— s'utilitzen combustibles fòssils. Ni tan sols sabem si aquests sistemes serien viables si només es fes servir energia renovable en el seu cicle de vida.
  4. Tenim problemes per aprofitar més l'electricitat. L'electricitat és un vector energètic molt útil, però només representa el 20 % del consum d'energia final al món, i menys del 25 % en el cas dels països més avançats. Hi ha una dificultat real per incrementar l'ús de l'electricitat més enllà dels nivells actuals, i no oblidem que a Espanya i a la Unió Europea el consum d'electricitat cau des del 2008. Les dues tecnologies en què es confia per augmentar el consum d'electricitat —el cotxe elèctric i l'hidrogen verd—, no es poden massificar a causa de les seves necessitats de materials escassos, dependència d'energia fòssil i ineficiència, com mostren repetits informes de l'Agència Internacional de l'Energia, l'Agència Europea del Medi Ambient o l'IPCC. Tanmateix, la iniciativa política està ofuscada amb aquestes dues tecnologies, de manera que condemna l'actuació pública a la inutilitat.

Sembla que una altra possible solució és el corredor verd (BarMar), aprovat recentment, que connectarà Barcelona i Marsella i que transportarà hidrogen verd, gasos renovables i una proporció limitada de gas natural com a font d'energia temporal i transitòria. No obstant això, no està exempt de crítiques. Quina opinió té respecte a aquesta iniciativa?

És un anunci de caràcter polític sense cap fonament tècnic. El més probable és que no s'arribi a fer mai. L'estratègia europea de l'hidrogen reconeix que Europa no es pot autoproveir amb l'hidrogen que pot produir a partir d'energia renovable en el seu propi territori, i Espanya tampoc. Quin hidrogen verd podríem exportar si ni tan sols cobriríem les nostres pròpies necessitats? És un projecte basat en la desinformació i la confusió de les nostres elits polítiques, per no parlar de la complexitat tècnica d'una línia pel mar i l'elevat cost que té.

A més de la reducció del consum, veu en les energies renovables part de la solució a la dependència europea del gas rus?

Com he dit, les energies renovables del REI tenen moltes limitacions. A més, en aquest moment es fa difícil integrar més energia renovable a Europa: durant les primeres dècades del segle xxi es van instal·lar molts sistemes renovables, i ara, per poder-ne integrar més, necessitem dotar-los de sistemes d'estabilització, sota pena que es creïn tals inestabilitats que podrien fer caure la xarxa europea d'alta tensió. De moment, la intermitència de les renovables s'està suplint fent servir més gas en les centrals de gas de cicle combinat, de manera que en aquest moment el nostre consum de gas per produir electricitat no disminueix, sinó que augmenta. Reduir el consum no és tan simple com posar més centrals d'energia renovable. Seria molt més eficaç fomentar un consum de proximitat, tot i que això també implicaria instal·lar molta sobrecapacitat, amb poca eficiència en l'aprofitament de recursos. No hi ha una solució senzilla, ni un model de transició ràpid i assequible. De nou, l'única solució exigeix el decreixement del nostre consum d'energia.

Les energies renovables tenen un costat fosc?

De moment, el seu costat fosc és l'impacte ambiental que tenen, que és més elevat del que se sol reconèixer, sobretot a causa de l'extracció de materials que no són tan abundants i que, a mesura que es van esgotant, van obligant a consumir més energia fòssil i a produir més residus contaminants per cada quilo de material extret i processat. Aquest problema no és exclusiu de les renovables, sinó de qualsevol activitat humana, i per això cal avaluar molt bé els impactes i decidir què val la pena fer i què no.

Un altre problema és, evidentment, la qüestió de l'equitat. Actualment, s'estan donant ajudes econòmiques per instal·lar plaques solars que beneficien sobretot les persones que viuen en un habitatge unifamiliar en què disposen d'una superfície àmplia i ben orientada per captar energia solar, és a dir, que viuen en un habitatge que típicament correspon a una família amb ingressos més elevats. A l'hora de dissenyar aquestes ajudes, cal pensar com es poden ajudar les persones que viuen en blocs de pisos potser mal orientats o als quals altres blocs fan ombra, que justament solen ser famílies amb menys recursos.

L'ús d'energies renovables està lligat a un altre aspecte: el reciclatge relacionat amb la producció d'aquesta mena d'energies, dels seus components. S'està oblidant la gestió d'aquests residus?

No s'oblida. De fet, és una qüestió cada vegada més present. El problema que planteja el reciclatge és que requereix molta energia. Així doncs, amb els mètodes de fabricació que es feien servir fins ara, i com que no hi havia polítiques públiques que impulsessin el reciclatge en acabar la vida útil dels sistemes renovables, s'estava fomentant que es rebutgessin les parts dels aerogeneradors i de les plaques fotovoltaiques de manera descontrolada, per la qual cosa es creaven residus a vegades perillosos. Actualment, cada cop es dona més importància a aquest aspecte, i en aquest sentit es treballa per crear pales d'aerogenerador més fàcilment reutilitzables i reciclables. Tanmateix, amb les plaques fotovoltaiques i els residus tòxics que es generen a l'hora de rebutjar-les, encara queda molta feina per fer.

En el panorama internacional, hi ha cap país que pugui servir d'exemple a Espanya o a la Unió Europea per implementar una transició ecològica efectiva?

Jo crec que, al contrari, s'estan posant d'exemple països amb models que no són extensibles. Per exemple, Islàndia (país amb molt de potencial geotèrmic gràcies al vulcanisme i l'escassa població), Dinamarca (a part de la baixa població, està molt interconnectat amb Alemanya, de manera que no se'l pot agafar aïlladament) o Noruega (país poc poblat, molt muntanyenc en zones, amb molta precipitació en forma de neu, la qual cosa li dona un gran potencial hidroelèctric). A més, tots aquests països continuen depenent fortament del petroli en el transport (cotxes, camions, vaixells, avions) i en la maquinària en general, i també de la resta de combustibles fòssils. La realitat és que no hi ha cap país que sigui una bona referència, sinó que aquesta referència s'ha de construir.

Creu que aquest punt crític en què ens trobem podria, d'alguna manera, veure's com una oportunitat per forçar el canvi de model energètic i superar aquesta crisi?

Òbviament, aquesta crisi pot i ha de ser una oportunitat per forçar un canvi del model energètic, però això no vol dir que aquest canvi estigui basat en desenvolupaments merament tecnològics que busquen substituir els combustibles fòssils per renovables REI. El canvi ha de ser molt més profund, amb un fort component socioeconòmic que inclogui un descens del consum espuri i l'abandonament del creixentisme com a base de l'economia.

Què hauria de passar per poder ser optimistes?

Simplement que s'implementés un model socioeconòmic completament diferent, un que no estigui basat en l'absurd de pretendre el creixement il·limitat en un planeta finit. Des del punt de vista cientificotecnològic, sabem què cal fer per satisfer les necessitats i mantenir un nivell de vida molt semblant al que tenim avui dia a Espanya, amb un consum d'energia que seria la desena part del nostre consum actual. La majoria de l'energia es malgasta senzillament perquè hi ha incentius econòmics per malbaratar-la, però això és una cosa que podríem canviar. Les transformacions no són d'innovació tecnològica, sinó social. En aquest sentit, són bones notícies, perquè el factor limitador no és el material, contràriament al que volen fer creure els creixentistes.

Quin creu que hauria de ser el paper de les universitats i els centres de recerca en aquest assumpte?

El primer seria incorporar als plans d'estudis una revisió crítica del creixentisme i de la veritable sostenibilitat, en totes les carreres, però especialment en les que estiguin relacionades amb les ciències econòmiques. No pot ser que, més de cinquanta anys després de la fundació de l'economia ecològica per part de Nicolau Georgescu-Roegen, encara s'ensenyin com a paradigma fonamental els models d'economies lineals i obertes. Cal tendir a models com més tancats i circulars millor, en què l'economia sigui part de l'ecosistema, i no a l'inrevés. D'aquesta manera, els nous titulats podran ajudar a definir polítiques econòmiques veritablement sostenibles i orientades a la satisfacció de les necessitats humanes, en comptes d'una acumulació incessant i insensata del capital per sobre de la preservació del capital natural.