Núria Oltra, assistent de recursos humans a la Comissió Europea, és graduada per la UOC, premi al millor expedient del màster universitari de Direcció i Gestió de Recursos Humans, i professora col·laboradora de la UOC. Lidera el nou chapter UOC Alumni de Brussel·les, que es va constituir el febrer del 2025.
Alejandra Panighi, periodista, màster en Societat de la Informació i el Coneixement per la UOC, i subdelegada del chapter UOC Alumni de Brussel·les, és responsable d'estratègia amb les institucions europees.
- Com us definiríeu?
A. Soc una dona mare, professional, mig rodamon, que ha intentat aprofitar les oportunitats que ha trobat i ha incorporat coses que l'han anat canviant i enriquint. La vida m'ha dut per camins inimaginables i he anat sumant capes diferents que han anat alterant la meva personalitat. Soc una mena de poliedre que intenta no tenir arestes.
N. Soc bastant polifacètica. En mi tens mil vides alhora. La de mare és una de les més importants, però també hi ha el vessant professional. Vaig venir a Brussel·les per amor: vaig canviar de vida, de feina i de perfil professional.
- Com és l'experiència de viure a Brussel·les?
N. Fa set anys que visc a Brussel·les, una ciutat amb una dualitat molt marcada. D'una banda, hi ha la coneguda "EU Bubble", l'entorn institucional europeu en què moltes persones ens movem professionalment. De l'altra, hi ha la vida quotidiana de la ciutat, amb els barris i la gent, i amb una realitat local que sovint queda al marge. A vegades estàs tan immersa en la dinàmica europea que desconeixes qüestions tan bàsiques com qui és l'alcalde o què passa en l'entorn més proper. Tot i això, sento que m'hi he integrat força bé.
A. Les persones que vivim a Bèlgica i treballem connectades a les institucions europees vivim dues realitats, i això és diferent quan t'instal·les a qualsevol altre país. D'una banda, vivim en un país marcat per les seves particularitats (les festes, les llengües, els trets culturals, etc.), com si visquéssim a Berlín o Copenhaguen. De l'altra, aquí sumem l'experiència de viure i treballar en un univers únic, format per milers de persones d'altres nacionalitats que fins i tot podrien no integrar-se mai a Bèlgica i continuar vivint i funcionant exclusivament dins la bombolla de la Unió Europea.
N. Aquí estàs imbuïda per la política europea, i tothom ho té absolutament incorporat.
A. Reconec que aquesta dualitat és interessant. A la societat belga s'hi sumen milers de persones que s'instal·len aquí només perquè pertanyen a institucions europees o internacionals. Alguns s'integren al país i alguns no ho fan, però tots alteren l'economia i la vida quotidiana de les ciutats.
- Què us va dur fins a Brussel·les?
N. L'amor. Abans era professora de català i ara soc assistent de recursos humans a la Comissió Europea. Treballava a París, fins que van destinar la meva parella a Brussel·les. Aquí tenia la intenció de continuar amb la docència, però el Pla Bolonya no em convalidava el màster d'ensenyament i no volia tornar a estudiar el mateix. Vaig començar a treballar a la Representació Permanent d'Espanya davant la Unió Europea, i em vaig adonar que estudiar el màster universitari de Direcció i Gestió de Recursos Humans a la UOC podia ser una bona opció per canviar d'àmbit.
- Com valores aquest gir professional?
N. El valoro molt positivament, perquè m'encanten els recursos humans. M'agrada treballar amb persones, entendre les seves necessitats i ajudar-les a créixer dins l'organització. Em motiva crear un bon ambient laboral i contribuir al benestar dels equips, i també trobo interessant combinar la gestió de persones amb l'estratègia empresarial. Em sento realitzada pel fet de tenir un impacte positiu en la vida professional dels altres. A més, vaig rebre el premi al millor expedient del màster, cosa que reafirma el meu compromís i entusiasme. Així mateix, m'atreu especialment la versatilitat d'aquest àmbit: si tornés a canviar de país, podria continuar desenvolupant-me en aquest camp, tant en l'àmbit públic com en el privat.
- Què va motivar la teva reorientació professional, Alejandra?
A. Durant molts anys vaig ser periodista. Viatjava als llocs d'actualitat i tenia una maleta d'hivern i una d'estiu, sempre a punt per marxar. Fins i tot quan em vaig casar i va néixer la meva filla no em preocupava gaire pel fet d'anar sempre amunt i avall. A més, el meu marit llavors era cap de producció d'informatius a TV3, i entenia perfectament aquest esperit d'anar darrere la notícia.
- Quan va canviar?
A. Un cop que era a la Xina fent un reportatge. Vaig rebre un SMS del meu marit dient-me que la nena tenia una mica de febre i em va trastocar. Buscava connectivitat desesperadament per saber si millorava o no. El meu gir professional el va condicionar més la maternitat que el canvi de país, tot i que això també hi va ajudar bastant.
- I per què Brussel·les?
A. Al meu marit van proposar-li venir a obrir l'oficina de Mediapro. En teoria, era per a dos o tres anys, però ens hem quedat. Ens agrada viure-hi. Jo vaig descobrir l'univers dels fons d'innovació, que és complex i ric, i em sento molt còmoda treballant-hi. Tenir diferents nacionalitats i interessos, barrejar la política i la innovació… Tot això m'encaixa perfectament. A més, necessitava una feina que no impliqués viatjar constantment. Així és com em vaig reinventar.
“"Hi ha molts motius per formar part del chapter UOC Alumni de Brussel·les, des de seguir connectada amb la Universitat fins a conèixer altres alumnis, parlar català o coincidir amb professionals ben diversos"”
- Per què continueu vinculades a la UOC després d'acabar els estudis?
A. Hi ha moments per donar i rebre. Jo he rebut moltíssim. Tinc 58 anys i em fa la sensació que em toca col·laborar, revertir, donar a la Universitat una mica del que vaig rebre. Hi ha molts motius per formar part del chapter UOC Alumni, des de seguir connectada a la Universitat fins a conèixer altres alumnis, parlar català o coincidir amb professionals ben diversos.
- Quin és el valor i la funció del chapter?
N. Per a mi, el valor del chapter UOC Alumni és mantenir el vincle amb la Universitat i amb la comunitat professional que s'hi forma. Com a professora de la UOC, crec que és important retornar part del que la Universitat t'ha donat, però també continuar aprenent i compartint experiències. Més enllà de si tens feina o no, el que compta és estar actiu, fer xarxa i contribuir a la comunitat. Quan em van proposar formar-ne part, m'hi vaig sentir identificada de seguida. Em fa molta il·lusió participar-hi, i també considero clau que les dones hi tinguem una presència activa i visible.
A. També sento certa responsabilitat. L'educació no és una ximpleria: els títols acadèmics necessiten institucions sòlides amb propostes serioses, i sospito que s'està fent un negoci brutal amb l'educació, ja que apareixen institucions educatives com bolets.
- Què feu al chapter?
N. Una de les funcions del chapter UOC Alumni és connectar persones. L'objectiu és organitzar cada any un parell de conferències més o menys formals i diferents trobades informals per conèixer-nos, parlar, etc. El que cadascú pot esperar del chapter UOC Alumni pot ser molt diferent. Volem conèixer els nostres companys, saber què volen i a partir d'aquí adaptar-nos i donar-los resposta. Volem assolir les seves expectatives, conscients que són persones molt diferents tant pel que fa a l'edat com en relació amb els orígens o els bagatges professionals i personals. Si algú vol contactar amb nosaltres, ho pot fer a través de LinkedIn. També tenim un grup de WhatsApp més informal, on escrivim si volem anar a prendre alguna cosa després de la feina o anar a veure el Barça. Som a l'inici del chapter: va arrencar el febrer del 2025.
A. El fet de treballar a la capital d'Europa ens permet parlar amb els decision makers i conèixer la regulació amb antelació, els desafiaments que té la Universitat o els obstacles a què s'enfronta. Abans de legislar, els funcionaris públics han d'escoltar els afectats. Per això, hi ha milers de lobbistes, i alguns formen part del chapter. Tot està interconnectat. És una oportunitat per aprendre del que fem els alumnis, encara que no formem part del mateix àmbit professional.
- Com desconnecteu?
N. Sobretot a través de les relacions socials i els petits moments del dia a dia. Tot i tenir una jornada laboral completa, valorem molt el temps de qualitat fora de la feina. Ens envoltem d'amics de diferents entorns —d'orígens diversos, i també de l'escola bressol del nostre fill—, cosa que ens aporta perspectives diferents i ens ajuda a sortir del ritme del dia a dia. Compartir estones amb ells ens fa sentir presents i connectats amb el que realment importa.
A. Tota la meva vida està travessada per l'actualitat i pels canvis polítics i econòmics. Per tant, puc desconnectar, però sempre estic connectada. Em nodreix i m'interessa la política internacional, de manera que aquesta part de mi no desconnecta mai.
- Teniu aficions que us ajudin a desconnectar?
A. Devoro llibres: en llegeixo tres o quatre al mes. L'esport també m'ajuda bastant, i també els amics i la vida social. És una ciutat on no està mal vist que desconnectis en certs moments. Els dimecres les criatures surten de l'escola a les dotze del migdia, de manera que els pares, les mares o els avis han de parar: és sagrat.
- Cap descobriment que hàgiu fet últimament?
A. Septology, de John Fosse. Són unes 600 pàgines sense cap punt. L'autor escriu com pensa. És esgotador i tot un desafiament.
N. Recentment, he aprofundit en l'obra de Marga Sánchez Romero, una arqueòloga i escriptora que m'inspira molt per la seva mirada feminista sobre la història. El 2022 va publicar Prehistoria de mujeres, un llibre que m'ha fet reflexionar profundament sobre com les dones han estat silenciades i esborrades del relat històric. I l'any passat va escriure un llibre infantil, Pre(historias). Cuentos de mujeres que forjaron el mundo (Editorial Destino, 2024), que llegeixo amb el meu fill. Trobo essencial transmetre aquests referents des de petits i contribuir a una educació més igualitària i conscient.
A. Tinc un descobriment més quotidià. La meva filla fa divuit anys i se'n va a estudiar als Estats Units. He descobert que, per més que sempre l'hagi animat a aprofitar les oportunitats, fa mal que marxi. Em sorprèn el fet de pensar que mai no estan prou llestos per marxar, però adonar-te que realment qui no ho està ets tu. Farà tot el que li he ensenyat, i seguirà el seu camí essent independent: marxa de casa.