"El contingut obert és una publicitat potentíssima per a les universitats"

Fa pocs anys algunes persones van començar a intercanviar programari, que anomenaven programari lliure (free software) o bé programari obert (open source software). El 1998 va néixer la idea de crear un equivalent de programari obert en el camp de la informàtica però en el camp de l'ensenyament. El van anomenar open content (contingut obert) i David Wiley, professor del Departament de Tecnologia de l'Educació de la Universitat Estatal d'Utah, n'ha estat un dels artífexs. Fa algunes setmanes va participar en el III Seminari Internacional, amb el títol Recursos educatius oberts: reptes institucionals, organitzat per la Càtedra Unesco d'E-learning de la UOC.

Fa pocs anys algunes persones van començar a intercanviar programari, que anomenaven programari lliure (free software) o bé programari obert (open source software). El 1998 va néixer la idea de crear un equivalent de programari obert en el camp de la informàtica però en el camp de l'ensenyament. El van anomenar open content (contingut obert) i David Wiley, professor del Departament de Tecnologia de l'Educació de la Universitat Estatal d'Utah, n'ha estat un dels artífexs. Fa algunes setmanes va participar en el III Seminari Internacional, amb el títol Recursos educatius oberts: reptes institucionals, organitzat per la Càtedra Unesco d'E-learning de la UOC.

Jo provinc d'una zona rural dels EUA, de l'oest de Virgínia. A l'escola on vaig estudiar només hi havia unes quantes calculadores i els alumnes les compartíem a classe. Quan vaig ser més gran, vaig crear un programa de calculadora per a una pàgina web. Aquesta anècdota la podem comparar amb el vessant democratitzador del contingut obert. Si aboquem tota la informació gratuïtament a Internet, tothom tindrà les mateixes possibilitats d'aprendre, al mateix temps, tot tipus de matèries. Jo hi veig aspectes molt positius. Posem un exemple: si vols comprar un llibre sobre Irlanda perquè prepares un viatge, vas a la botiga i trobes dos llibres. Un és obert; l'altre és precintat i no el pots fullejar. Quin compraries? Probablement t'estimaries més obrir el llibre, donar-hi un cop d'ull i assegurar-te que és una bona eina abans de comprar-lo. Ara, amb el contingut obert, hi ha classes amb llibres sense precintar. Et pots informar del contingut de les assignatures abans de pagar diners per cursar-les. I, com més professors s'afegeixin al contingut obert, més pressió hi haurà sobre altres professors, perquè quan aquests tanquen les portes de les seves classes ningú no sap com són. Si l'estudiant potencial veu què s'hi fa, estarà més ben disposat a entrar-hi. Penso que el contingut obert és una publicitat potentíssima: deixar veure a la gent què es fa en un curs abans d'entrar-hi. Agafem el cas d'Espanya, amb 500.000 estudiants que van a la universitat. Si els centres obren els seus continguts, jo no crec que la xifra d'alumnes pugi a 600.000. Però les universitats que obrin els continguts sí que se'n beneficiaran, perquè molts més alumnes hi optaran i, consegüentment, hi haurà molta pressió general perquè tothom obri els seus continguts. Les primeres universitats que s'afegeixin al contingut obert tindran la millor publicitat, cosa que els reportarà més matrícules. S'estimularà la competència, com en el món dels negocis, i això pot ser fantàstic. També cal dir que les motivacions pels continguts oberts són complexes. El curs acadèmic 2002-2003, l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) dels Estats Units va començar un gran projecte de contingut obert amb el material de les seves assignatures. A partir de llavors altres escoles van dir: "Ah! Nosaltres també ho farem!". Segurament aquests volien que tothom pensés que eren tan bons com el MIT. En aquest cas no parlem de democratització; la motivació és una altra. També hi ha centres educatius que realment s'han adonat que per a continuar en el negoci han d'adoptar el contingut obert. N'hi ha diversos. Per a adquirir la informació es funciona com és habitual a Internet. Hi ha diferents opcions: per exemple, pots vendre la informació o no, pots agafar-la i modificar-ne el contingut o no, si el canvies has de compartir la nova versió amb la resta o no. Es tracta d'aconseguir la llicencia que t'interessa. Al MIT, per exemple, pots compartir els continguts però no els pots posar a la venda. Hi ha gent que pensa que tot el material hauria de ser contingut obert, i tampoc no ho crec, això. Alguns són com jo, que sóc professor, tinc la meva feina, puc pagar la meva casa i comprar-me el menjar, i mentre preparo les classes elaboro un material que ja em paguen per elaborar. Quan el tinc, per què no compartir-lo? No hi ha cap cost extra. Si jo fos policia i quan arribés a casa fes hores extres per elaborar material, potser sí que voldria que algú em pagués, però hi ha molts casos en què no és així. A la meva universitat, la política és que el material pertany als professors i, per tant, jo trio què en vull fer. Però altres universitats diuen que el material de contingut obert és propietat de l'entitat. Els mateixos que hi ha actualment a la xarxa. Pots anar a la BBC i copiar el que vulguis i vendre-ho, malgrat que hi hagi el copyright. Passa a tot arreu. Ara bé, els continguts oberts tenen les seves eines de seguretat. Si jo escric un llibre i el poso a Internet, cosa que ja he fet, i algú el vol modificar, ho pot fer a la seva pàgina web, no pas a la meva. Potser hi haurà autors que mai no voldran abocar els seus materials al contingut obert... Perfecte! No ho han de fer. Altres sí que ho faran, i per a aquests hauríem de simplificar les coses. Sí que conec alguns professors que es pensen que escriuran alguna cosa que mai no s'ha dit abans o que es faran rics amb un llibre, però en cada tema, com en matemàtiques, per exemple, potser hi ha mitja dotzena de llibres de referència i la resta no vendran mai res o potser com a molt un parell de centenars de còpies. No tenen gaires oportunitats de fer-se rics. Els Estats Units és un lloc molt estúpid en alguns aspectes. Hi ha estats on és il·legal que els estudiants comparteixin els apunts. Perquè el professor diu: "Aquest material em pertany, jo vaig dir això i allò". Fa alguns anys unes persones van crear pàgines web on els alumnes podien compartir apunts entre ells; van ser denunciades i van haver de tancar. A Califòrnia van acabar fent una llei per la qual no pots deixar els teus apunts de classe! De moment, i en línies generals, per a aconseguir una feina un estudiant necessita un títol. Tinguem assignatures obertes o tancades, cursos per Internet o en llibres precintats, els estudiants s'han d'inscriure igualment en un centre d'ensenyament. Hi ha qui pensa que l'educació és contingut. Si fos així, tot serien biblioteques i no caldrien les universitats. Quan agafes un llibre i llegeixes qualsevol tema, des de les matemàtiques fins a la filosofia, sempre arriba el moment en què tens un dubte, en què hi ha alguna cosa que no entens, i vols preguntar a algú que sap explicar-ho. L'educació necessita continguts, però també l'ajuda de les persones. I el contingut no és el valor que aporten les universitats; això ja ho ofereixen les biblioteques del barri o la Wikipedia, i a més gratuïtament; el que compta és la disponibilitat dels professors per a explicar-nos el que no entenem. La universitat també és l'oportunitat de conèixer altres estudiants, compartir idees, llicenciar-nos i potser un dia ajuntar-nos per crear una empresa. I, també, la universitat dóna un diploma. El contingut és la part menys valuosa de tot plegat. Després, la universitat s'adapta a la forma de vida de les noves generacions. Per exemple, avui als Estats Units, si algú es llicencia a la universitat i comença a treballar, abans de jubilar-se haurà canviat de feina una mitjana de sis vegades. I abans de canviar de feina sempre necessitarà més formació. És dur tornar a la universitat sis vegades i obtenir un nou títol? per tant, neixen altres vies, com la inscripció a una sola o dues assignatures d'una universitat en línia. Tenir a disposició el material de contingut obert és un element més per a la formació. Probablement els relacionats amb la informàtica: com s'escriu un programa informàtic o qualsevol pregunta tècnica que s'hi relacioni. Molta gent s'adreça a Internet per buscar aquesta informació i els qui saben molt de programes d'ordinador també entren als webs de les universitats. També. Molta gent que escriu programes d'ordinador és massa jove per a anar a la universitat. Potser tenen quinze, setze anys, mentre que molts altres ja s'hi han llicenciat. Però també n'hi ha que són a la universitat i al mateix temps treballen i potser escriuen programes per a la seva feina; i, per tant, els és útil el contingut obert. En aquest sentit sí: podem dir que en el contingut obert hi ha tota una faceta d'ensenyament informal, a més del tradicional. Una part de les noves generacions tenen una idea molt negativa del sistema educatiu tradicional: no els agrada l'escola. Per tant, quan busquen per Internet i troben alguna informació que els condueix a la universitat la rebutgen; però, si s'adonen que aquella informació els és útil, llavors la consulten. En aquest sentit, el contingut obert té un valor afegit, i és que permet que cadascú aprengui al seu propi ritme. Cadascú té una velocitat natural: amb els continguts oberts, ets lliure d'anar més de pressa o més a poc a poc.