«El doblatge no desapareixerà mai; va néixer amb el cinema sonor i, si mor, morirà amb ell»

La idea va sorgir de la necessitat de fer un homenatge a tots aquests grans actors. Jo sempre he dit que per a mi la cosa més important en una pel·lícula no són els actors: són els personatges; i ells són la veu d'aquests personatges. Tots hem crescut sentint les seves veus i era hora que se'ls ensenyés i reconegués la feina. Què és una feina dura, sacrificada, poc reconeguda i fins i tot de vegades insultada, però, malgrat tot, és una feina fascinadora, quasi màgica. Hi ha molts mites sobre el doblatge que descobrim que són falsos, com ara que és un invent del franquisme, quan en realitat el doblatge es comença a fer a primers dels anys trenta tant a França com a Espanya i al si de totes dues repúbliques. També expliquem que fins a mitjan anys vuitanta pràcticament totes les pel?lícules espanyoles es doblaven, fins i tot en les de Paco Martínez Soria o Gracita Morales ells mateixos es doblaven. Els actors espanyols actuals no tenen el mateix respecte pel públic, i no solament no se saben doblar sinó que critiquen el doblatge i tot. El doblatge no desapareixerà mai; va néixer amb el cinema sonor i, si mor, morirà amb ell. Potser les noves generacions poden sentir les pel·lícules en versió original en anglès, però sempre hi haurà altres idiomes. Personalment penso que els perills que corre el doblatge no vénen d'aquí sinó de la manca de cura amb què es fan en els últims temps alguns treballs. Ara, llevat d'excepcions, les coses es fan més ràpidament i sense l'estimació i la serietat amb què es feien abans. He fet publicitat, ficció i videoclips, però potser em quedo amb els documentals. Des d'un punt de vista tècnic ets més lliure que en un treball de ficció o publicitat i, a més, tenen una part didàctica que a mi sempre m'ha interessat. Els meus documentals, tots, tracten de personatges o temes cinematogràfics; és parlar del cinema utilitzant el mateix cinema com a mitjà, i això sempre és un repte. Centenars, encara que, més que de pel·lícules, parlaria de directors. Sobretot m'interessa Mankiewicz, encara que també hi ha Friz Lang, Billy Wylder o, més recents, Ridley Scott. Tots han fet pel·lícules de diferents gèneres, però sempre amb una gran elegància i precisió formal, i una mirada molt intel·ligent sobre els temes de què tracten. I pel que fa a pel·lícules, n'hi ha una a la qual tinc un afecte especial: Hi havia una vegada a Amèrica de Sergio Leone, que per a mi és la pel·lícula total. Tant formalment com pel seu significat és difícil que es pugui tornar a fer una pel·lícula així. Diria que la necessitat d'explicar històries, encara que aquesta resposta ja és molt gastada. Suposo que el que m'interessa és mirar d'assemblar-me als directors que he esmentat abans i poder aconseguir, com ells, crear universos propis i alhora universals. Sobretot honestedat a l'hora de treballar. Penso que en qualsevol feina, i en una d'artística o intel·lectual encara més, facis el que facis ho has de fer des de la sinceritat i l'honradesa. Potser per això la nostra productora es diu Verité, perquè penso que en aquesta professió es poden fer moltes coses i projectes diferents, però sempre des de la veritat. Mai no has de mirar d'enganyar l'espectador ni, molt menys, a tu mateix. Estem acabant un nou documental per a la Filmoteca d'Astúries sobre un cineasta fonamental per a la història del cinema espanyol, però, igual com passa amb els actors de doblatge, la seva feina sempre ha estat a l'ombra i potser, si no fos per la història del cinema espanyol dels últims cinquanta anys, seria diferent. En un parell de mesos serà acabat i «descobrirem» de qui es tracta. I per a l'any vinent estem preparant un projecte nacional per a una sèrie de TV, però encara és aviat per a parlar-ne. Cada cosa al seu temps.