«Tot el que surt a la premsa sobre la policia solen ser notícies negatives»

Jo no ho veuria tant com un fracàs perquè hi ha molts llocs on la relació amb la policia es basa en la por i, malgrat això, són sistemes democràtics. En alguns la policia és vista com una eina del govern mentre que en d'altres és percebuda com un organisme molt més independent de l'executiu. Per exemple, al comtat de Santa Barbara, on resideixo, els ciutadans escullen democràticament el sheriff i els aspirants a agents han de passar tota una sèrie d'exàmens, fins i tot el del polígraf, però al final del dia alguns membres de la comunitat tenen la potestat de decidir si l'aspirant a policia els agrada o no. Cada cop més hi ha la tendència a aplicar l'acció policíaca comunitària, que consisteix en la cooperació entre els cossos de policia i la societat civil. Ens hem adonat que quan en un barri hi ha un problema és molt més eficient l'acció cooperativa amb els veïns que no pas l'acció purament policíaca. Depèn de la ciutat. A vegades tenir oficials de policia de minories ètniques pot ser pitjor perquè poden ser vistos pels membres de la seva comunitat com a persones que s'han venut al sistema. I, a més, molts cops aquests policies tenen una base cultural sobre com actua la policia al seu país, que és molt diferent de com ho fa als Estats Units, tal com passa amb els immigrants mexicans o vietnamites. Els agents bilingües tenen més punts per a ascendir en l'escalafó policíac i per això alguns saben una altra llengua, però, en canvi, no mostren gens d'interès per la cultura que hi ha darrere d'aquesta llengua. I a vegades això seria més important que no pas parlar un altre idioma. D'altra banda, també és important que els nouvinguts mostrin la voluntat d'adaptar-se a la cultura i les normes del país d'acolliment i que no sigui sempre el cos policíac el que s'adapti a ells. Per això el cas dels policies bilingües pot ser pitjor perquè, mentre la policia intenta adaptar-se a aquella cultura, des de les minories ètniques no es fa cap esforç per a respondre en la mateixa mesura. Hi ha altres dades que afirmen que els hispans confien fins i tot més en la policia que no pas els angloamericans. Respecte als negres, el cas de Rodney King va ser molt complex. King no era un sant, però aquells fets van destruir la bona feina feta per milers de policies. També és cert que tot el que surt a la premsa sobre la policia solen ser notícies negatives mentre que n'hi ha moltes més de positives que no apareixen als mitjans de comunicació. Parlant de mitjans de comunicació, la imatge que es té de la policia també està condicionada per la televisió i el cinema. No sé fins a quin punt sèries que van marcar un punt d'inflexió, com Canción triste de Hill Street, han permès donar una imatge més humana del cos policíac. No puc donar-te una opinió sobre aquest cas, però sí sobre Las chicas de oro, la popular comèdia protagonitzada per quatre àvies. Molts estudiants em comentaven que era una sèrie que donava una bona imatge de la gent gran, però llavors, si ho analitzaves més profundament, t'adonaves que molta gent ho percebia com una burla, que aquelles àvies eren actrius i que la majoria de bromes es feien, precisament, a costa de la gent gran. Per tant, és difícil avaluar l'efecte de sèries com Canción triste de Hill Street. Altres programes són horrorosos, com Cops, un reality show que dóna una imatge sensacionalista de la policia. Al Departament de Policia de Santa Barbara, on treballo, no hi volen participar. Però en el fons a Copsmostren el que la gent vol veure: confrontació, drama, acció i violència, i tot això implica donar una imatge autoritària i violenta. Perquè, si es mostrés el dia a dia dels policies, la gent s'avorriria. El problema és que fins i tot els mateixos policies tenen interioritzat aquest missatge dels mitjans de comunicació i ells també volen donar aquesta imatge. En un llibre meravellós, Policing the media, Sreet cops and public perceptions of law enforcement, de David D. Perlmutter, l'autor va passar força temps patrullant amb els policies i fent-los fotografies. I els mateixos agents li deien què havia de mostrar i què no perquè estaven preocupats de donar aquesta imatge d'acció. Per tant, des de la mateixa policia es té una actitud ambigua respecte a com se'ls mostra als mitjans de comunicació. En aquell moment va tenir un impacte molt positiu, però actualment s'ha dissolt molt perquè ja no hi ha l'amenaça de la seguretat que hi havia llavors. I jo diria que els que més se'n van emportar la glòria van ser els bombers, cosa habitual en aquests casos. D'altra banda, en moments de crisi com l'11-S als Estats Units es dóna una reacció típica entre la comunitat que consisteix a tancar files i unir-se. De manera que aquells atemptats van tenir un impacte positiu, però va ser limitat en el temps. Efectivament és més perillós als Estats Units perquè hi ha més armes. I no es tracta tan sols d'armes de foc. És molt habitual que les bandes juvenils utilitzin armes blanques, com navalles, perquè saben que si els detenen la condemna és menor. Tot plegat és un problema generalitzat que complica les coses. La perillositat de la situació es dóna, per exemple, quan un policia atura un cotxe, ja que és més complicat acostar-se al sospitós si va armat. Però no tan sols estan armats els nord-americans. El meu país, el Regne Unit, té unes lleis molt restrictives respecte a la possessió d?armes i, en canvi, des de fa poc els policies van armats perquè hi ha perill que els civils puguin disposar d'una arma. En principi hauria d'haver estat així, però no veig que això passi. D'altra banda, des de totes dues comunitats han pres consciència que aquesta rivalitat els fa mal i que el que han de fer és fer-se valer com a minories. Per això es planteja agrupar-se, treballar junts com a gent de «color» que són. Passa igual amb les diferents comunitats asiàtiques, que fa un temps rivalitzaven entre elles i ara, en canvi, cada cop tenen més un sentiment de comunitat panasiàtica. Hi ha hagut canvis immensos en la posició i influència de les dones, però aquestes actituds continuen presents en la societat tot i que ara la gent és més cautelosa a l'hora de mostrar-les. Fa poc la meva dona es va quedar sense veu i molts homes em van fer el comentari de «Parla amb la meva dona i així ella també quedarà afònica!». Per tant, es manté l'estereotip que les dones parlen massa. Aquest és un exemple que indica que els homes encara necessiten mostrar-se d'aquesta manera. I passa igual amb les dones. Aquesta pregunta la podrem respondre en el futur, però sí que es detecta un cert canvi qualitatiu en el sentit que les noves generacions tenen la capacitat de fer unes quantes coses simultàniament. És el cas d'un agent jove que mentre rebia ordres d'un superior escrivia un SMS. Per a ell això era normal, perquè escoltava i escrivia al mateix temps. Hi ha, doncs, una disfunció entre generacions. Una altra diferència és el tema de la confidencialitat. En el moment que una conversa té lloc per correu electrònic ja no és tan privada com una conversa normal. Per tant, és innegable que hi ha un canvi qualitatiu i moltes proves apunten que realment ens trobem davant d'un paradigma diferent. D'altra banda, quan va aparèixer el correu electrònic semblava que era la panacea de la comunicació d'igual a igual. Però hi ha estudis que suggereixen que en realitat és pitjor, perquè en el moment que no saps amb qui parles encara ho vols saber més: necessites saber si aquella persona és home o dona, si és blanca o negra, si és casada o no, etc.