Alberto Arce
Et vas desplaçar a Misrata quan molts periodistes emprenien el viatge de tornada, després de cobrir les primeres setmanes de revoltes que van seguir les mobilitzacions populars de Tunísia i Egipte, en el marc de l'anomenada primavera àrab. Vas arribar tard expressament, nedant contra corrent de l'agenda informativa?
Sempre nedo contra corrent de l'agenda perquè ningú no decideix per mi. Com a freelance, ningú no m'encarrega ni em demana res; o sigui que jo decideixo els viatges, tant el moment com el lloc. Misrata és el lloc on es dirimeix una gran part de la guerra líbia, amb un nivell de violència brutal i els enfrontaments més durs. En un moment determinat, els periodistes van abandonar Misrata i al mateix temps jo vaig descobrir la manera d'entrar-hi. Com a freelance, sempre has de buscar la manera de vendre la teva feina, i una de les solucions més evidents és ser on no hi ha ningú. De totes maneres, els editors dels mitjans espanyols no segueixen la informació segons la rellevància o qualitat que té, sinó segons els llocs on ells la poden cobrir. I no hi ha lloc per als freelance; de manera que l'estratègia de viatjar a un lloc on no hi ha premsa mirant d'obrir un buit per a la informació no sol funcionar, perquè en aquest país la informació és l'última cosa que importa.
Una vegada al front, quina valoració fas de la cobertura mediàtica del conflicte? Consideres que la ciutadania europea, especialment espanyola, entén el que passa a Líbia?
Qui vol saber, sap, perquè la multiplicació de canals informatius per mitjà d'internet difon tota la informació que hi ha. És aquí, al nostre abast. Els mitjans institucionalitzats són morts des de fa temps i es dediquen al sensacionalisme, la televisió porqueria i la tafaneria política, especialment en el que té a veure amb els conflictes internacionals. Definitivament, la ciutadania, entenent-la com a conjunt de persones que veuen televisió, premsa i ràdio oficials, no s'assabenta de res perquè els mitjans no li ho expliquen. El seu nivell baixa cada dia. És molt més fàcil saber quines rodes portarà Fernando Alonso en un entrenament de fórmula 1 que no pas veure un reportatge de més de dos minuts sobre Líbia. Què es pot demanar en aquest context informatiu?
Com a observador del conflicte libi en plena intervenció de l'OTAN i en vista de la repressió de les protestes a Síria i el Iemen, com penses que actuarà la comunitat internacional en aquests països?
Com sempre, amb un gran nivell d'hipocresia. S'intervé a Líbia però no pas a Bahrain o a Síria. Actuarà d'acord amb interessos comercials, aliances prèvies i impulsos de líders egòlatres. En tot cas, mai per una voluntat real de protegir els drets humans o fer avançar la democràcia. Els joves que es rebel·len als països àrabs només depenen d'ells mateixos. Ningú no s'enganya a les trinxeres. Saben que, si depengués realment d'Occident, els rebels de Misrata serien tots morts. L'OTAN fa més de dos mesos que bombardeja a Líbia i no ha aconseguit trencar el setge de Misrata. O fas el ximple o entens que no bombardegen amb efectivitat, sinó simplement donant la imatge que ajuden els rebels. Però només els ajuden a mitges. Ningú no reflexiona sobre com és que les brigades de l'exèrcit de Gaddafi són capaces de resistir durant mesos aquests bombardejos sense abandonar les seves posicions?
Quant a l'anomenada primavera àrab, què cal esperar dels moviments socials i els canvis de règim a Tunísia i Egipte?
No ho sé. Potser la situació evolucionarà cap a millor, potser es quedaran en un simple canvi cosmètic sense implicacions reals en el benestar de la població. Em decanto per la segona opció. Canviar quatre cares no significa un canvi de règim ni de cultura política, només triar quatre brètols coneguts per a apartar-los del poder i així fer contents els qui protesten, però el cor de l'estructura de l'Estat continua bategant de la mateixa manera que fa un any. Canvi de règim implica constitució, nous partits, sistema electoral, nous dirigents, cultura política, democratització, etc. No es pot pensar que la caiguda d'un dictador és un canvi de règim per ella sola. Es necessita molt més, molta més profunditat d'anàlisi i més temps per a treure conclusions.
Durant les diverses setmanes que vas ser a Misrata, quin era el teu dia a dia com a periodista freelance sobre el terreny?
El dia a dia consisteix a sortir de casa tan d'hora com es pot i passar totes les hores possibles al front, acompanyat d'un bon traductor. A mesura que passa el temps, un aprèn a entendre la situació, els combatents et coneixen i confien en tu, comencen a proporcionar-te informació i donar-te accés amb ells al capdavant i els combats. Informació és temps i paciència. El temps el compren els diners, i la paciència l'aconsegueix la sort de no tenir ningú darrere que t'exigeixi titulars estúpids, exclusives contínues o històries que s'inventen des d'una taula a Madrid.
Com arribaves a les fonts i interactuaves amb els actors del conflicte?
Arribes a les fonts amb humilitat i milions de preguntes, guanyant-te la seva confiança, escoltant-los i mirant-los amb tota la capacitat de comprendre que tinguis. Per exemple, si els combatents decideixen atacar, avances amb ells en la posició més avançada. Si no et passa res, aquests mateixos combatents et respectaran i al segon dia t'avisaran de qualsevol cosa que succeeixi, perquè et respectaran. La principal dificultat com a informador són els diners. Sense diners no hi ha telèfon satèl·lit ni temps per a arribar a la bona cobertura.
Al teu blog et fas ressò de l'emblemàtic lema punk «Do It Yourself» per a definir la teva activitat en el marc del periodisme internacional especialitzat en conflictes. Com és possible aplicar la filosofia DIY al reporterisme de guerra, complint, a més, uns elevats nivells d'exigència i qualitat?
Només hi ha una fórmula: o ho fas tu sol o no es fa. Si hagués d'esperar que algú m'ajudés a treballar, encara estaria assegut. La fórmula és la següent: vull ser periodista. Ningú no em contracta de periodista. Doncs ho sóc, m'autocontracto, ho faig i demostro que ho puc fer bé. Continua sense contractar-me ningú. Continuo fent-ho. Continua sense contractar-me ningú. Descobreixo que vivim en un país on no hi ha una relació directa entre qualitat i quantitat de la feina i encàrrecs professionals. Em frustro perquè comprenc que vivim, com més va més, en un país en què els padrins i l'amistat guien la feina i, en comptes d'invertir a fer periodisme, hauria d'haver invertit a fer amics o cosins. Com que no ho he fet, em frustro encara més. I em nego a deixar-ho córrer. Continuo treballant i, al final, em descobreixo a mi mateix treballant per a mitjans estrangers que s'estimen més que produeixi informació en espanyol per a traduir-la al francès i a l'anglès i publicar-la a tot el món. A Espanya ningú no em compra una feina, me la compren a França. Res de nou a sota el sol. Allà es guien per la feina, aquí pels padrins. L'única solució, l'adoptada: l'emigració. Mentre a Barcelona el problema era traduir la feina al català, a França els l'escric en castellà i ells la tradueixen i la distribueixen pel món. Maneres de veure la vida. El meu Do It Yourself significa que els meus textos apareixen a Sidney, París i Jakarta, però no pas a la ciutat ni el país on sempre he volgut viure.
La teva trajectòria com a reporter inclou experiències en algunes de les postguerres més violentes i perilloses de l'actualitat, com la de l'Iraq i de l'Afganistan. Suposo que aquesta condició professional et dóna més marge de llibertat, però també et deixa en una situació de vulnerabilitat que s'aguditza encara més per la inseguretat del terreny. Com aconsegueixes tirar endavant el teu projecte amb aquests condicionants?
Els diners fa molt que em van deixar d'importar. Visc amb poc. Sense plans, però amb passió i vocació per la feina. Què et puc explicar? O em patrocina algú o no puc treballar. Per això insisteixo sempre que no entenc com és que no aconsegueixo lloc. Com més premis rebo (a l'estranger), més tancada veig la porta. L'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) m'ha patrocinat dos viatges; he tingut una sort immensa amb aquesta institució, però no es poden convertir en una productora de continguts: la seva tasca no és aquesta. El problema rau en els mitjans. Però la vulnerabilitat és la força al mateix temps. Tinc trenta-quatre anys. Pertanyo a una generació que mai no tindrà les condicions de treball que van tenir i tenen els membres de la generació anterior. Tard o d'hora la feina parlarà per ella mateixa. Persistència, persistència i persistència.
T'has dedicat a la recerca i a l'anàlisi dels conflictes com a consultor docent del màster de Conflictologia que ofereix l'àrea de postgraus de l'Escola de Cooperació de la UOC. Tenint en compte la complexitat de les crisis actuals, la cobertura informativa d'una guerra o una postguerra exigeix una formació prèvia en conflictologia per part del periodista?
Penso que si he treballat en qüestions relacionades amb la conflictologia ha estat per l'experiència sobre el terreny; no pas a l'inrevés. En tot cas, em sembla més lògic aquest esquema. Pel que jo entenc, la cobertura informativa d'una guerra, si es fa des del terreny, demana sensatesa, no tant títols universitaris o manuals acadèmics. La guerra és una situació especial i cal saber-se adaptar a aquesta situació, a la por, al cansament i a l'addicció a l'adrenalina. Cal saber triar les fonts, triar un bon traductor, discriminar veritat i mentida en la mesura que es pugui, no fer el valent més que el que és estrictament necessari, conèixer tan ràpidament com sigui possible les dinàmiques del combat (horaris, llocs i armes que es fan servir), llegir el que es pugui i saber-se envoltar de bons consellers. Gairebé tot el que es necessita per a ser a la primera línia de combat s'aprèn estant-hi i prou. Que et disparin és una experiència personal i intransferible per a la qual no val cap teoria, a la qual és difícil acostumar-se i que, per molt que un es pensi que la té integrada, et sorprèn cada vegada. Per a tractar amb les persones, es necessita psicologia, però això passa en un conflicte i en la vida diària. Al final, es tracta de ser testimoni de molt de patiment humà i això cal processar-ho d'una manera adequada perquè no fereixi més del compte.
Aviat aniràs a Guatemala per emprendre un altre projecte. En què consistirà?
Si sóc sincer, encara no sé què faré a Guatemala. Hi estaré sis mesos i faré alguna cosa relacionada amb la situació de violència urbana a la capital, per a comparar la violència generada durant la guerra amb la violència de la postguerra, derivada de l'abundància d'armes i l'absència de recursos per als excombatents. De totes maneres, m'agrada més que la realitat em sorprengui i em canviï els esquemes que no pas dissenyar-la en un paper des de casa meva.
Contacte de premsa
-
Redacció