«Si no ho pots dir, no ho facis!»

La idea és que la política havia fet del control del tempo de la informació la seva eina més rellevant per a dur a terme la seva acció. Allò de dir «ara no és el moment» o «no ho diguem tot». Això ara ja no és possible; ni controlen el temps ni controlen tota la informació. I aquesta pèrdua de capacitat de control sobre el què i el quan fa que sigui impossible literalment mantenir una posició rellevant en la societat. La política ha d'entendre que els dos grans mecanismes de control com són el temps i la informació ja no són només a les seves mans. Wikileaks és un signe del temps. Al llarg de la història de la humanitat el secret ha estat un atribut del poder. «Manen però no sabem què fan». El fet de no saber facilitava el poder. Això ja no és possible. Avui només es pot tenir poder amb una absoluta transparència, perquè si amagues alguna cosa ho acabaré sabent i perdràs la teva reputació. Per tant, si no ho pots dir, no ho facis. És molt bèstia, però és millor per a la salut democràtica que passi això que no pas amagar coses o explicar-les per conveniència. Allò de «t'ho amago pel teu bé» no interessa. Doncs que no sap on va, directament. No demostra la capacitat directiva, regulatòria i compensatòria, no mana. I si no sap on va difícilment pot marcar un itinerari. És aquesta sensació que en aquest vaixell col·lectiu el capità que hauria de ser al timó no hi és; això és el que ens porta a la deriva. Hi ha diverses raons. Una pràctica política massa cops arrogant i poc propera a la ciutadania i als seus problemes. Aquesta pràctica política és una de les causes. Una altra és la crisi de l'intermediari i el tècnic. Hi ha un contracte de 1.300 dies, que és el que dura la legislatura, i al final d'aquest contracte és quan s'ha d'avaluar la confiança guanyada o perduda durant tota la legislatura. El que succeeix ara és que la gent no es vol esperar 1.300 dies. Vol ser decisiva cada dia de la legislatura. És com quan passàvem dels exàmens finals a l'avaluació permanent. I això és la política vigilada. Bé, aquí la tecnologia introdueix el factor clau. És el que permet aquesta possibilitat. Tenim una gran capacitat de fiscalitat, observació o monitorització sobre l'acció de govern i això és el que fa que el puguem controlar permanentment. Vulguin o no vulguin, la tecnologia ha canviat la relació de forces. Abans es passaven comptes al final de la legislatura, però ara no ens conformem amb l'examen final. Podem observar els nostres governants. Som més autònoms i crítics, i això dóna lloc a un nou model de relació. Els mitjans, com la política, han perdut el seu paper privilegiat. Els polítics eren els únics actors legitimats per a fer política i els mitjans eren els únics actors legitimats per a fer informació. I això és el que ha canviat; la gent fa política sense partits i fa comunicació sense diaris, o sense mitjans. I el fet de perdre aquest paper protagonista i privilegiat de l'intermediari, del representant, del tècnic, els fa pensar quin és el seu paper en la societat oberta. La política vigilada és possible perquè som en una societat oberta i rica des del punt de vista de la seva capacitat de crear continguts, idees... És una societat molt oberta, molt madura. Els mitjans hauran de repensar-se i ser capaços de reinterpretar les seves formes i el seu model a la nova societat digital. És a dir, quins són aquests nous poders i com s'articulen. Plantegem-ho d'una altra manera. En una societat tan connectada una mentida pot circular molt ràpidament, però amb la mateixa rapidesa es pot desmuntar. És un camí d'anar i tornar. Tu pots mentir a internet però t'acaben descobrint. I no més tard que d'hora, sinó molt d'hora. La fortalesa de la societat digital és que la impunitat no és possible, acabes essent descobert. La mentida pot circular però la intel·ligència col·lectiva d'una societat hiperconnectada fa que duri com una espelma. M'has enganyat una vegada, però ja no hi tornaràs. I a més he descobert com m'enganyaves i no ho tornaré a permetre. Els costos que té a internet una acció inadequada són brutals. Que la pressió cívico-democràtica de la ciutadania enfront de la política formal i representativa obligarà a fer canvis; canvis en el sistema democràtic actual perquè ja no es podrà mantenir el protagonisme d'aquesta política formal. Jo penso que la pressió només té una sortida: els canvis. Exacte, són expressions de dues coses: malestar, descontent o decepció respecte a la política formal i, alhora, la necessitat de recuperar el protagonisme de les nostres vides i la nostra autonomia. Potser ens havíem confiat massa amb la representació política i ara és com un reapropiament. Si és aquesta idea emancipatòria, no solament et vigilo, sinó que també actuo. No solament és la denúncia o la fiscalització, sinó un cert reapropiament del que no s'hauria d'haver cedit mai, com és l'autonomia personal, i la meva responsabilitat i implicació amb els temes col·lectius. Es tracta de recuperar el control sobre el que m'afecta. El format organitzatiu dels partits lliga molt malament amb la societat vigilada. Són cultures jeràrquiques i verticals, mentre que les societats es construeixen amb estructures en xarxa. Quan tens un model organitzatiu que no conviu bé amb l'ecosistema dominant, l'ecosistema actual, només pots desaparèixer. Jo penso que l'escenari cap al qual anem és que la política es mourà ràpidament. El conjunt de tot plegat farà que anem a un entorn de democràcia vigilada. Tots tenim més capacitat de vigilar-nos els uns als altres. La impunitat ja no existeix; ara anem cap a un sistema de contrapesos que fa més justa la utilització dels recursos i el poder. Per tant, la nova democràcia vigilada és més justa.