«L'escola no solament ha d'ensenyar: és la consciència educativa de la societat»

El talent és el conjunt de recursos intel·lectuals, afectius i executius que ens permeten afrontar tasques i problemes molt diferents. La idea d'intel·ligències múltiples de Howard Gardner, que ara recula una mica, es refereix al fet que hi ha més habilitats de les persones per a diferents tasques. Aquestes intel·ligències comencen per ser uns interessos que es van autoalimentant quan s'aconsegueixen bons resultats. Llavors l'infant a qui, per exemple, agrada córrer i guanya el campionat es dedicarà a desenvolupar la «intel·ligència física». És interessant des del punt de vista educatiu perquè crida l'atenció sobre alguna cosa que tothom sabia però de la qual s'havia descuidat per una espècie d'igualitarisme pedagògic molt absurd, que és que els infants no neixen iguals ni tenen tots les mateixes habilitats i que cal tenir cura de les diferències de cada infant si el volem educar bé. Hi ha una idea més general, per sota de totes aquestes facultats: si el que ensenyem és a raonar o a preveure les conseqüències, això val per a totes les intel·ligències. Si diem que per a superar una meta és important suportar l'esforç, això val per a totes. El talent és comú a totes les intel·ligències. Sí, i els hem de fomentar tots dos. Cadascun de nosaltres tenim la nostra intel·ligència pròpia, però aquest tipus d'intel·ligència es desenvolupa en un entorn social que l'afavoreix o la limita. És a dir, Einstein no hauria pogut néixer i ser Einstein a Zimbàbue. I en teoria hi ha molts infants de Zimbàbue que són potencialment tan llestos com ell, de manera que hi ha una interrelació entre la intel·ligència individual i la intel·ligència col·lectiva, que al seu torn reafirma la intel·ligència individual; és una espècie de cercle viciós que fa que en unes societats i en uns moments històrics determinats apareguin més talents que en uns altres, i això té a veure amb la manera com eduquen, com pressionen, com premien i encoratgen. Per això necessitem viure en entorns intel·ligents. És clar, perquè és un dels elements de riquesa de les nacions. L'educació té dues vies: una va directament al talent individual i una altra va al talent social, que al seu torn influeix en l'individual. La diferència entre l'educació formal i la informal és que en la formal nosaltres anem a l'alumne i en la informal és la societat la que va a l'alumne. Podria haver estat menor. La crisi actual té responsables molt clars; és una equivocació contínua de mals polítics. La falta de rigor, vigilància i regulació que han tingut els polítics respecte als sistemes financers ha fet que aquests sistemes esclatin. Les crisis són el resultat que alguna cosa ha fallat, i hi ha una cosa que sí que té a veure amb l'educació: ha fallat el sentit crític pel que fa als polítics, i a Espanya claríssimament. Sí, perquè el món de l'educació és el que ens marcarà el nivell de creixement sostenible econòmic. Qualsevol desenvolupament econòmic sòlid s'ha d'aguantar sobre un nivell educatiu sòlid per diverses raons: si el nivell econòmic puja sense que pugi el nivell educatiu, això és una bombolla econòmica i més tard o més d'hora esclata, que és el que ens ha passat. Solament es mantenen creixements estables si creix l'educació al mateix temps que l'economia, que és el que ha passat a països com Alemanya o Suècia. La família no pot educar sense l'escola. I l'escola no pot educar sense els pares. Si no estem junts, només posarem pedaços. L'escola no solament ha d'ensenyar: és la consciència educativa de la societat. Per tant, ha de saber i explicar què és el cal fer. I ha de fer pedagogia d'això per als pares, que és el que miro de fer. Ens hauríem d'acostar als pares en comptes d'espantar-los. Els pares han d'anar a escola i l'escola els ha d'animar perquè hi vagin. Precisament és un intent d'ajudar els pares que ho volen fer bé i no saben com fer-ho. Els ajudem en el procés educatiu dels seus fills des de l'últim trimestre de l'embaràs fins a setze anys. Es treballa segons l'etapa del fill, proporcionant recursos i exposant problemes més freqüents segons l'edat i la manera de resoldre'ls. Molt bé, però tenim un límit de possibilitats: tenim 2.500 matriculats perquè no en podem gestionar més. Se senten ajudats, molt útils, perquè en general els pares se senten molt sols. Tenen un tutor, poden compartir experiències i es troben dins d'una tribu educativa. Fins ara només podem veure l'índex d'acceptació que té per part dels pares, que és molt bo. Hem refet part dels programes, que ja hem completat des del curs passat. També hi hem inclòs, abans de començar el curs, una espècie de test de situació i els temes que són importants per als fills per a comparar-los amb els de final de curs. Ara aprofitem investigacions de fora. Tots els processos que hem incorporat tenen la seva validació. Sí, ja n'han sortit tres. És una mica el fonament més científic de tots els programes. És una col·lecció de llibres que específicament va adreçada a pares i a docents, amb la idea que haurien de llegir algun llibre en comú, entre altres coses, perquè tinguin les mateixes fonts i sàpiguen per què diem el que diem i fem el que fem. La genètica té modes. Ara serà el segle de l'epigenètica; una persona pot tenir diversos gens i aquests poden expressar-se o no expressar-se. El que interessa és quins gens s'han expressat. Hi ha una sèrie de condicionaments que fan que es desenvolupin. La part social i la part educativa formen part del condicionament epigenètic que fa que uns gens s'expressin i uns altres no. Des del punt de vista de la genètica més pura ja s'admet que nosaltres som una barreja de genètica i de cultura i que no hi ha possibilitat de separar-les perquè la cultura actua genèticament, expressant uns gens i no expressant-ne uns altres.