«Un corrent majoritari a la Xina és partidari de la censura»

Hi ha evidentment una lluita. Alguns acadèmics parlen d'un ambient mediàtic d'enfrontament a l'hora de buscar nous discursos i formes de dir les coses. També a nivell legislatiu. Alguns periodistes i mitjans han buscat suports dins de l'ala del partit que els sigui afí. Es busquen un amic, un padrí que encaixi millor amb una idea de periodisme més oberta. També hi ha molta frustració, molta gent se sent frustrada amb la seva feina, ho ha acabat deixant i busca alternatives. Es viu relativament bé dins del sistema, per dir-ho així, perquè hi ha molts periodistes i gent a la Xina que estan d'acord amb el control de la informació, és a dir, hi ha un corrent majoritari de persones que consideren que sense la censura el país es trencaria en mil trossos, que es provocaria molta inestabilitat, i creuen que la censura és necessària. Efectivament. En termes generals es pot dir que sí, s'ha d'emmarcar en el moment de desenvolupament econòmic, de millora de les condicions de vida de la població en general. Fa poc sortia una enquesta d'una institució nord-americana que deia que el 82% dels xinesos estaven d'acord amb com anava el país. Sobretot perquè no hi ha alternatives tampoc. Hi ha una lluita més per temes comercials, per millorar dins dels espais que hi ha d'opinió més que d'enfrontament total. S'intenta jugar sempre des de dins del sistema. I hi ha molta gent que considera que és imprescindible, molts periodistes també. Aquest mateix dret de llibertat d'expressió es recull a la Constitució de la Xina. El que passa és que una cosa és el que es diu sobre el paper i una altra el que passa en realitat. La mateixa declaració dels drets humans forma part del discurs xinès, però es diu amb la boca petita i en aquest cas evidentment no es dóna. Però hi ha molts periodistes que pensen que és necessari perquè si no seria un caos. Té molts adeptes a la Xina aquesta teoria, però també dins dels mitjans de comunicació. Crec que aquest és un tema menor per a ells, però també, tenen una visió paternalista de l'Estat i consideren que el Partit sap el que els convé, hi confien i pensen que aquest control de la informació és bo per al país a llarg termini. Pel que fa al bloqueig d'informació externa s'ha de tenir en compte que és un tema que ens interessa molt aquí, però als xinesos els interessa sobretot el que es bloqueja en el seu propi idioma. Tot això evidentment que afecta molta gent, per exemple, que estigui bloquejat el The New York Times, o que estiguin bloquejades pàgines com Reporters Sense Fronteres, Facebook, Twitter o YouTube. Però diguem que aquí passen dues coses: que tenen una alternativa xinesa pràcticament sempre, o sigui no hi ha un buit de xarxes socials perquè no hi hagi Twitter o Facebook, perquè tenen l'alternativa nacional. D'aquesta manera l'usuari no s'adona de l'absència perquè tots els seus amics estan també a l'altra xarxa social xinesa i llavors el que els importa més és el que passa al seu país. És molt més important el bloqueig de webs i controls que s'exerceix dins de la Xina que no el que passi des de fora. Sí, és clar. De fet hi ha molts polítics locals que han sortit dient que abans ho tenien tot més fàcil sense internet i ara tot se'ls ha tornat a complicar. El que hi ha per part del govern xinès és aquest control i aquesta espècie de canalització. De fet ara intenta que internet es converteixi en un altre mitjà de difusió de la visió de la realitat i de la seva visió de la Xina. És a dir, internet és un instrument important per a la modernització del país, es promou la xarxa amb infraestructures d'una forma descarada, però al mateix temps es vol que això s'empri per al bé del Partit-Estat. En aquest moment aquesta és la doble dinàmica, per un costat de major poder per als usuaris en general i després també de major control i bloqueig, que s'atribueix a empreses privades que tenen xarxes i blogs i que estan encarregades de controlar la informació. Hi ha tot tipus de bloquejos, per paraules individuals, de posts, comptes de persones. Hi ha aquesta doble dinàmica, per un costat la gent té més capacitat d'opinió i d'influir en l'opinió pública, i per l'altre el govern ho vol aprofitar per al seu propi control. Han arribat una mica lents, però s'han posat les piles d'una forma molt ràpida. Aquesta és probablement la major preocupació del Partit. De fet han sortit diversos estudis en què s'analitza quins missatges es bloquegen a les xarxes socials i quins no. De fet es permet la crítica a les xarxes però en el moment que la crítica implica una manifestació, el pas del món virtual al món físic, aquí és quan es bloqueja d'una manera més radical i clara. Un dels termes que estan sempre bloquejats, de manera sistemàtica, a la xarxa social Weibo, és la paraula vaga. Tots els termes que impliquen una manifestació al carrer són els que estan més controlats. Evidentment hi ha temor i per això s'estan prenent totes les mesures que s'estan prenent respecte a això. No sé si es pot parlar d'oposició i dissidència a la Xina dins d'aquests canals. Tot el que sigui oposició directa al govern passa a ser bloquejat i censurat de forma directa, aquí hi ha determinats marges. A les xarxes socials és cert que hi ha molts dissidents declarats que sí que estan tenint espais, però s'intenta marginar aquesta gent i fer-los fora fins i tot del discurs alternatiu de les xarxes socials. El que fan molts d'aquests, com Ai Wei Wei, és que gairebé sempre acaben a Twitter utilitzant sistemes i programes per a accedir-hi. D'aquesta forma es talla el contacte amb la realitat xinesa, perquè l'usuari xinès mitjà no té Twitter. Hi ha una mena d'exili tecnològic amb aquesta gent quan fan oposició directa. El que hi ha a la Xina és oposició lleial, fidel, dins d'uns marges reconeguts pel Partit Comunista, que és el partit al govern i això no es discuteix. Hi ha marges, suports, negociacions en aspectes concrets, com per exemple defensar que s'acabi la política del fill únic, defensar que s'acabi el sistema de registres, que es prenguin més mesures contra la corrupció, que es controli la despesa pública, que els polítics xinesos comencin a publicar els seus sous, però no des de l'oposició frontal, aquí és quan tallen directament, però hi ha un pragmatisme que busca afavorir altres tendències. Crec que el que hi ha és una visió més intel·ligent de com es fa el control a la Xina del que pensem. Una de les coses que passa és que hi ha una diversificació dels nivells de control en funció de l'usuari. Nosaltres tenim aquesta visió que els xinesos estan molt controlats, però ells en general no tenen tant aquesta visió, no se senten reprimits i controlats com nosaltres imaginem. Això és més evident en aquests nous marges de llibertat que han sortit, amb la proliferació de mitjans comercials, de setmanaris econòmics o la xarxa Weibo. Molta d'aquesta gent que pot tenir una opinió crítica la canalitzen a Weibo. En permetre nous espais de llibertat, però al mateix temps controlant la línia bàsica i principal d'informació, s'està permetent un sistema per capes que pot combinar el més sofisticat i el més brutal dels sistemes de control i propaganda a la Xina i podria ser que això fos sostenible a llarg termini. La fi del Partit Comunista fa temps que s'anuncia i encara no s'ha produït. La flexibilitat del Partit per a adaptar-se als nous temps està essent bastant significativa encara que des d'aquí no es vegi tan clara. Fenòmens com la xarxa Weibo s'estan sabent adaptar molt bé a aquesta realitat.