«La Fira de Tàrrega ara més que mai té un compromís com a servei públic»

Hem treballat molt durant tot l'any per a poder tirar endavant el projecte, que passa per moltes etapes. El que veurem al setembre és la culminació de tot aquest procés i feina en quatre dies de celebració de les arts escèniques, bàsicament d'espectacles de carrer, les últimes tendències, amb un apartat important per a programació convidada. Hi ha moltes maneres d'atacar la crisi. Cadascú treballa com pot. Nosaltres ara més que mai tenim un compromís com a servei públic. Tenim ganes de treballar de prop amb el sector i vetllem molt per l'estímul de les arts al carrer. Ataquem la disciplina des de 360 graus durant tot l'any, fem formació, fem creació, acollim dotze companyies residents que treballen, proven, comparteixen la seva peça i, un cop acabada, la mostren als ciutadans i ho aprofiten per a començar-la a vendre. La fira ja no té res a veure amb el que era fa uns anys. És un projecte integral, transversal i complet. Érem una mostra de companyies de teatre de carrer que ensenyaven la seva oferta al sector, en un context molt concret, en un espai que s'havia convertit en una festa popular i data obligada en el calendari català. En aquest espai tan càlid el mercat funcionava molt. El programador que ve a conèixer gent rep tot el material d'una manera molt humana, component que amb les vitrines/ els aparadors [tria la que et sembli millor] (show cases) no tens. Calia anar més enllà pel que fa a la relació amb companyies i artistes, sobretot en una disciplina que està una mica deixada de la mà de Déu, com són les arts al carrer. En altres contextos europeus, com al Regne Unit, hi ha hagut polítiques culturals claríssimes que han fet que ara sigui una disciplina completament en auge i amb produccions fantàstiques. Hem de procurar que els creadors siguin potents, estiguin professionalitzats, tinguin una formació. Per això treballem en el màster de la UOC. Amb els nostres programes de residència acompanyem els artistes a aterrar en aquest camp tan difícil que és el mercat, que cal entendre molt bé. No, no és que falli res. Són maneres de treballar diferents. Nosaltres existim i tenim diners públics, fem estratègia, som institució, i fem aquesta tasca com a servei públic. El 70% de finançament és d'institucions; la resta són recursos propis. El que hem vist fora és que hi ha hagut estratègies i plans integrals que han vetllat perquè la història funcionés. Al Regne Unit ha passat perquè els Jocs Olímpics han afavorit una olimpíada cultural anterior, amb molts diners i moltes ganes. També aquí abans del 92, encara que després tot va anar cap a on va anar. És una manera de democratitzar i garantir un accés a la cultura, d'equiparar tothom davant del fet cultural, de seduir. Hi ha moltes possibilitats, també, amb els equipaments, que a Londres s'ha aconseguit de fer reeixir [m'ho he inventat jo, perquè és inacabat] i aquí encara no. A Londres, el National Theatre, l'òpera, la Tate, tots d'alguna manera han acabat treballant amb les arts al carrer, amb programacions d'un mes fins i tot. Aquí encara estem pendents de trobar tot això. Hi ha molts teatres municipals amb els quals treballem. Per exemple, a Viladecans fa vint-i-cinc anys que treballen el teatre al carrer i tenen molt bona energia, pressupost, ganes i sobretot projecte. Això és primordial. Podem tenir diners; però, si no tenim un bon concepte al darrere, no farem res. Finalment, a la Fira ens convertim en els reis del no convencional, de les experiències, d'un teatre que és per a viure'l, per a sentir-lo, que et passa per l'intel·lecte i que et fa una batzegada forta, que t'entra per la pell i fa anar el cor a un ritme, que és el que interessa, sentir que som vius i estem connectats. Per exemple, la programació de la fira d'aquest any és molt compromesa, no per decisió nostra; ens han arribat moltes més propostes carregades de discurs, i això ens encanta. Els últims anys teníem massa animació i discurs blanc, massa cosa festiva. Tenim teatre denúncia, polític, perquè les arts del carrer estan connectades amb l'actualitat i el que ve, més que mai, és una àgora i espai de debat, on el que ens passa cada dia és escenificat per artistes. Tenim moltes maneres d'afrontar el que vivim. Uns tiren cap a l'escapisme, uns altres ho afronten d'una manera frontal i valenta, altres més passius i reflexius. Però volem aquesta connexió no solament quant a contingut sinó també quant al que és tecnològic. Les arts al carrer beuen de tot el que passa de tecnològic. I en aquest terreny també hi haurà novetats aquest any. Encara vivim un moment en què la democràcia hi és. Malament el moment en què ens comencem a censurar. Són artistes inquiets i preocupats. Com ho estem tots. La gent que és allà dalt intentant organitzar la societat que nosaltres vivim, i els quals nosaltres hem votat, penso que no ho tenen gaire fàcil. La crítica que veurem no és la contestació dels anys setanta; és més sofisticada, diferent. La fira és un catàleg per a entendre la realitat.

Precisament en aquest context de depressió la cartellera comercial opta més per l'escapisme...

Vivim en un temps en què la taquilla mana i la cartellera és molt conservadora. No ho critico: ens hem de guanyar la vida tots i hem de buscar equilibris. Des del departament artístic aportem les línies de filosofia artística, fem la selecció de companyies, viatgem i ensenyem el material. Hem de vetllar per totes les companyies que hi participen, donar suport a la creació. Fem d'assessors, de psicòlegs, per tal que la peça faci el clac que necessita per a arribar justa. La feina passa també per altres àrees amb les quals treballem conjuntament i en relació de simbiosi, com l'àrea de gerència, que s'encarrega de qüestions de seguretat, recursos humans. A Llatinoamèrica hi ha una valentia per a tirar endavant, una capacitat de reacció, de cintura, de renovació que aquí ens cal. Són societats que treballen sempre mirant endavant, saben que cada determinat cicle s'ha de tornar a començar perquè hi ha una crisi i després sempre n'hi ha una de latent. En aquest context, sempre estan preparats per al que pugui passar. No pot ser que aquí encara hi hagi professionals xocats o projectes parats perquè no saben com reaccionar. Jo crec en els bons dissenys de producció. Una bona idea, que te la creguis: això és el que busquem, idees que siguin factibles, que podem assumir logísticament i econòmicament i que el mercat està preparat per a assumir. A Barcelona es viu un fet perillós i ens tirem pedres al teulat amb una certa «reamateurització» del sector. Perquè hi ha tantes ganes de fer que és com anar al servei: o hi anem o ens morim. El microteatre, per exemple, és una ruïna; són experiències que estan bé com a complement, però en si com a producció... Anem amb compte! No és el camí; ens hem de fer valer i treballar com sigui. Ho entenc per les generacions que pugen, i que sempre s'ha fet, però hem de buscar la manera; si no, tornarem quaranta anys enrere, quan treballàvem tota la jornada fent una feina i a la nit anàvem a fer teatre...