«El procés de desistiment del delicte creu en la segona, tercera o desena oportunitat»

Es tracta d'una paraula que fem servir els criminòlegs per a descriure el procés d'acabar amb les trajectòries delictives. De fet, hi ha hagut un llarg debat dins del gremi sobre si la paraula serveix per a referir-se al procés mateix o només a l'estat final d'haver desistit (quan el procés inequívocament ha acabat). En qualsevol cas, com que és impossible saber si algú ha desistit de delinquir per sempre mai (almenys mentre sigui viu!), la majoria d'investigadors usen el mot per a referir-se al procés d'allunyar-se del delicte. Per fer una analogia, si els mestres han d'entendre el procés d'aprenentatge d'un nen per a poder ensenyar, els criminòlegs i els professionals de la justícia penal necessitem un coneixement profund del procés de desistiment, perquè així decidirem millor com podem donar suport al canvi positiu en cada cas. Les investigacions mostren que les polítiques de justícia per a combatre la delinqüència han fallat a molts països; o almenys mostren que les taxes de reincidència en el delicte sovint són altes. La recerca sobre desistiment ha ajudat els governs a veure que el fracàs de les polítiques de reinserció té un cost molt elevat, especialment en moments com l'actual, en què disposem de recursos econòmics limitats. En aquest context, les investigacions sobre el desistiment ofereixen proves noves i útils perquè professionals i legisladors dissenyin polítiques i estratègies més ben orientades a donar suport al procés de reinserció. Tot i haver-hi bons estudis sobre l'efectivitat de programes específics de rehabilitació, al meu parer no és només una qüestió de ajudar les persones a canviar, sinó que també es tracta d'aconseguir la reinserció. Es tracta de construir llaços de pertinença a la comunitat que afavoriran la seguretat i el benestar col·lectius d'aquesta comunitat. Depèn de la nostra capacitat de refer aquestes relacions que reintegrem els reincidents a la societat. Per això hem de treballar des de dos vessants, primer amb el delinqüent i, després, amb la comunitat: la reinserció és un camí de dos sentits. Sí, és així. Als Estats Units, durant l'administració Bush, es va aprovar la Llei de la segona oportunitat que era, essencialment, un programa finançat amb fons federals amb l'objectiu de donar suport a allò que ells van definir com «reingrés del reclús». A causa de l'elevat nombre de reclusos que tenien, es van haver d'enfrontar a la qüestió del seu regrés a la comunitat i de l'acompanyament per a poder superar les dificultats que això comporta. La Llei de la segona oportunitat va ser un intent de desenvolupar serveis que oferissin una millor resposta i un acompanyament en el procés de reinserció.

El desistiment creu en la segona, tercera, quarta, vuitena o desena oportunitat, però és fonamental reconèixer que la realitat pot ser molt complicada per a les persones que han rebut una clara tipificació de delinqüents i han estat exclosos socialment. El cert és que la majoria dels individus deixen de delinquir, així que la pregunta que ens hauríem de formular és què podríem haver fet millor perquè això passés abans. Sí, això és absolutament cert. D'alguna manera, és més fàcil per a nosaltres titllar el delinqüent d'anormal, tractar-lo com a algú que és diferent de nosaltres. Això forma part del desig d'apartar aquests individus de la comunitat. Però així es genera un rebuig que afecta el seu procés de reintegració. Per a mi hi ha dues raons morals que ens obliguen a donar suport a les persones que han delinquit. La primera, perquè en molts casos som còmplices dels problemes socials que causen els delictes. Implícitament, tolerem les condicions socials de pobresa i desigualtat, que són factors que ocasionen els índexs de criminalitat. En segon lloc ?i és una qüestió de mera justícia?, quan algú rep algun càstig, hem de responsabilitzar-nos d'assegurar-nos que la condemna acabi. La realitat, però, és molt diferent: la condemna establerta pot acabar-se però les conseqüències socials col·laterals continuen per als presos i per a les seves famílies. Sí. A vegades sembla que faci broma, però canviar d'hàbits alimentaris o d'exercici, o deixar de beure, són processos similars a deixar de delinquir. Sovint, molts de nosaltres no assolim alguns comportaments que serien més beneficiosos per al nostre benestar, com ara dedicar menys temps a la feina i més a la família, fer exercici o portar una dieta saludable. Tots podem ser dèbils i hem d'intentar entendre la debilitat dels altres. Acostumem a ser generosos amb les nostres faltes i miserables amb les dels altres. No hem d'oblidar que tots cometem errors. És possible sempre. Hi ha un patró general per a la gent involucrada en una conducta delictiva persistent. Comencen abans en la seva trajectòria delictiva: normalment, un delinqüent persistent s'inicia entre els 8 i els 12 anys i acaba al començament de la trentena. Tot i això, sempre hi ha individus que tenen un procés diferent que s'allunya de l'habitual. Poden començar la seva trajectòria delictiva als 14 o als 15 anys, cosa que marca una gran diferència. Potser un bon treballador social o un programa d'educació especial poden ajudar que la persona deixi enrere la seva tendència a delinquir. Desgraciadament, temo que a vegades la manera com hi reaccionem prolonga la seva activitat delictiva. Potser els hem rebutjat i així els aboquem a rebutjar-nos. Com més negativament els classifiquem i els castiguem, més ira senten, més distanciats de la societat es veuen i més volen no respectar les nostres normes. Crec que molt sovint els nostres sistemes condemnatoris i la manera com apliquem els càstigs poden retardar el desistiment. Si intentem dur a terme polítiques repressives per acabar amb el crim, és possible que obtinguem resultats a curt termini, sobretot si el que es vol és gastar una gran suma de diners a encarcerar un munt de gent, però s'ha de ser conscient del cost i el dany que ocasiona aquest plantejament. Aquesta és l'experiència nord-americana. En algun moment hauràs de deixar sortir de la presó tota aquesta gent i les condicions d'aquesta posada en llibertat afectaran la incidència del crim en el futur. També s'han de tenir en compte els efectes de substitució. Fins i tot si impedim l'acció d'un delinqüent, n'hi haurà un altre que ocuparà el seu lloc, per la qual cosa l'efecte sobre les estadístiques de delinqüència serà negligible, així que l'enfocament repressiu és poc efectiu a l'hora de reduir el crim a llarg termini. Crec que la repressió té més a veure a respondre a una demanda de càstig per una part de la població; aquesta demanda té una base més aviat visceral i no constitueix una base sòlida per a polítiques racionals, tot i que pugui tenir efectes bons en polítiques a curt termini. Entenc el desig de respondre d'una manera venjativa, però crec que és quasi sempre millor apostar per un model de justícia reparador. Delinquir transgredeix les normes i danya els lligams socials. Òbviament, hi hem de fer alguna cosa i abordar el tema de manera molt seriosa. La rehabilitació és una part de la resposta, però a vegades no agrada a la gent perquè se centra en el delinqüent i no fa prou atenció a la reparació dels danys que s'han produït en les relacions entre el delinqüent i la comunitat. Jo aposto més per un sistema reparador o restaurador que tingui més respecte pels drets humans i que vetlli perquè la gent resolgui el seu deute amb la societat, però que es faci de manera constructiva. És la diferència entre la retribució a la societat per mitjà del patiment o per mitjà del servei. La primera d'aquestes respostes posa el pres en una situació de desafavoriment i li causa un mal. L'altra resposta és demanar alguna cosa al delinqüent, i oferir-li ajuda per a pagar el seu deute. Jo crec que aquest segon model és més equitatiu i ajuda molt més al desistiment perquè podria reparar les relacions i això és el que, en últim terme, ens protegeix del crim com a comunitat. Sí, analitzant els pocs estudis que s'han elaborat sobre els dos casos, comencem a veure similituds amb altres processos de desistiment més comuns. Les connexions entre comportament, identitat i pertinença són ben similars entre delictes de diferent tipus. El comportament en la violència política té a veure amb la ideologia i la identitat, també amb un sentiment de no pertànyer a la comunitat. En ambdós casos s'ha de reforçar la idea de pertinença. Es poden dissenyar processos generals que poden ser millors si es tenen més en compte les anàlisis sobre el desistiment; però també cal adaptar el model a la persona en qüestió. També pots motivar els agents implicats perquè incrementin el seu compromís, però no es pot sistematitzar el procés d'una manera simple. Hi ha moltes maneres, però no una solució única per a fer funcionar una comunitat o una relació, sinó que és una experiència profunda de compromís en què la comunicació, el diàleg i el desenvolupament humà juguen un paper clau. Ens hem de comprometre tots amb aquest procés, d'una manera reflexiva i meditada.