El convidat impertinent

Tota previsió econòmica necessàriament incorpora elements d'incertesa. Dins la caixa negra de l'economia hi ha mecanismes ocults que encara se'ns escapen, però sabem que les expectatives també determinen la creació i la distribució de riquesa. Cotitzacions d'accions, deute públic, divises i decisions d'inversió empresarial són fruit de la confiança dels qui arrisquen el seu capital convençuts en allò que tal vegada esdevindrà.

Avui els escenaris publicats són lleugerament més optimistes que fa un any, constatada la incompareixença de les grans calamitats que alguns endevinaires havien predit. No és poca cosa, perquè les expansions econòmiques no esdevenen recessions sense el disparador d'un greu desordre econòmic o financer o una severa crisi de confiança. Però l'entorn actual és incert perquè cal governar una realitat complexa i canviant que exigiria una major coordinació multilateral.

Començarem l'any amb una fractura econòmicament absurda a Europa. El període transitori acordat facilitarà que la materialització del Brexit inicialment deixi sentir el seu rastre més als mercats financers que a l'economia productiva. S'obrirà un procés de negociació incert, adreçat a minorar l'impacte comercial de la secessió. Les complexitats de la governança europea i la coincidència amb el debat sobre l'escanyolit marc pressupostari 2021-2027 avancen un camí sinuós i no exempt d'estirabots. Però, tot i que la remor de fons no minva, la concreció de l'acord de separació esvaeix incerteses i és hora d'aplicar a tort i a dret els plans de contingència previstos.

El panorama transatlàntic tampoc no estalvia riscos. Tot i la imprevisibilitat de les ocurrències mercantilistes del «senyor dels aranzels», aparentment la seva administració no impulsarà mesures econòmiques que perjudiquin les possibilitats de reelecció. Cal pensar que una certa commercium pax serà més plausible a mesura que avanci l'exercici, però fora bo no arriscar-hi ni un pèsol. De tota manera, el deliri proteccionista ja ha tingut conseqüències de difícil reversió. El menyspreu per institucions i polítiques multilaterals ha desvetllat interessos geoestratègics regionalistes. Ho percep un comerç internacional que evidencia la regressió en el lideratge occidental. A mesura que la fàbrica industrial asiàtica reforça els seus vincles interns i esdevé més autosuficient, impulsa acords d'integració comercial, lliga aliances energètiques amb Rússia i inverteix en infraestructures i operadors logístics per obrir vies de transport més eficients. Que la Xina esdevingui el paladí de la globalització desafia les estratègies comercials, inversores i tecnològiques del nostre sistema productiu.

L'economia europea ha vist com l'esfèric de la recessió picava al travesser, però no pot respirar tranquil·la encara perquè el partit continua obert. Malgrat comprometre's a revisar objectius i instruments de la seva política, la nova presidència del Banc Central Europeu és conscient que la laxitud monetària serveix a la causa d'alleujar càrrega financera als governs més necessitats. Però també afebleix un sistema financer fràgil, en transició lenta a la unió bancària i que aviat percebrà la presència de les bigtech al seu negoci. La conveniència d'un impuls fiscal és, doncs, un secret de domini públic, però els qui podrien s'hi resisteixen pels dubtes que genera la indisciplina pressupostària dels socis que parlem llengües romàniques i perquè l'economia planetària ja sura sobre un mar de deute. Malgrat aquests temors i aprensions, aviat brotaran plans d'inversió pública en un Japó deprimit, a unes economies emergents sacsejades per la desigualtat social, als rebels britànics i probablement a una Europa d'interessos divergents però necessitada d'una transformació digital i energètica que, ai las!, racionalitzarà l'ús del treball a la indústria.

Serà també un any clau per a la crisi climàtica, perquè s'arriba al punt de no retorn amb impactes que ja seran irreversibles. La dolorosa incapacitat per a assolir acords multilaterals i reconduir un risc econòmic sistèmic promourà l'experimentació, amb mesures adreçades a accelerar el procés de descarbonització i transició energètica mitjançant la intervenció directa o l'ús d'incentius econòmics. Veurem noves regulacions, subvencions i programes d'inversió en tecnologies sostenibles, plans de reducció d'emissions i de reestructuració industrial, canvis en fiscalitat, i tarifes i restriccions en la mobilitat urbana.

Hi ha, doncs, arguments de pes per a la inquietud i l'esperança. La desacceleració econòmica es confirma, però no està pas tot el peix venut. Els riscos no són indefugibles, però convenen accions ben orientades. Fe exagerada en l'autoregulació dels mercats, gestió deficient de la globalització i visió ingènua de la tecnologia han engendrat una realitat social i política polaritzada. És temps de definir una política econòmica que atengui als efectes distributius i acompanyi els canvis econòmics de mecanismes de compensació adequats. O la desigualtat esdevindrà un convidat que no voldrà marxar.