«Per a mi l'humor és més a prop de la intel·ligència que de la comicitat»

 

Flavia Álvarez-Pedrosa Pruvost és el nom real de Flavita Banana, que es defineix com a vinyetista d'humor de diaris i que també ha signat campanyes de publicitat i ha recopilat la seva obra en més d'un llibre. El professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Efraín Foglia l'ha entrevistada en el podcast Parenthesis, on defensa que l'humor no es pot ensenyar perquè és innat, i que el seu treball es resumeix a ser "dibuixant de les coses normals".

 

Flavia Álvarez-Pedrosa Pruvost és el nom real de Flavita Banana, que es defineix com a vinyetista d'humor de diaris i que també ha signat campanyes de publicitat i ha recopilat la seva obra en més d'un llibre. El professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Efraín Foglia l'ha entrevistada en el podcast Parenthesis, on defensa que l'humor no es pot ensenyar perquè és innat, i que el seu treball es resumeix a ser "dibuixant de les coses normals".

Fa tant que no faig un currículum que no t'ho sabria dir. En la part tècnica, soc vinyetista d'humor per a diaris. Aquesta descripció és la que em fa sentir més còmoda, i el que s'ajusta més al que faig, però, com que només d'això no es pot viure, també he fet vinyetes per a campanyes de publicitat, llibres…, i poca cosa més. Dibuixo, soc dibuixant de les coses normals.

Hi ha poques coses que detonin o que estiguin directament relacionades amb la vinyeta. Intento evitar consumir vinyetes, per exemple, quan vaig curta d'idees, perquè hi ha el perill que se't coli alguna cosa que has vist. En general, llegeixo novel·la, clàssica o contemporània, i gairebé no miro sèries ni pel·lícules, perquè em costa mantenir l'atenció en la pantalla. Jo diria que llegir i parlar amb la gent.

Vaig estudiar il·lustració a l'Escola Massana: com es plasmen idees, mètodes, formats, materials…, tot això. Però a mi em sembla que la part del contingut de la vinyeta és difícil aprendre-la enlloc. La part de l'humor es té o no es té. Es pot reforçar, però que del no-res algú es converteixi en humorista ho veig difícil. I la inquietud: no solament és veure que hi tens facilitat, sinó creure que els altres ho han de saber. Tothom pot tenir idees i treure unes conclusions interessants, però en privat. Però estar motivada a posar alguna cosa en públic i dedicar-me a donar la meva opinió a tort i a dret, això és una ambició, una inquietud que la gent sàpiga el que vols dir. I això també és difícil d'ensenyar.

Sí, però hi ha algunes coses que considero certeses. És així i punt. El tema del feminisme, per exemple, s'ha d'inculcar molt més. No és la meva opinió. I en altres coses, continuo pensant que és la meva opinió. Em sento més segura pensant així, no vull ser profeta de res.

Va ser més lent, com un garrot vil. A poc a poc, el caragol va anar estrenyent el coll fins que em va trencar la medul·la i em vaig despertar. Jo vaig créixer només amb la meva mare i la meva germana perquè el meu pare se'n va anar quan tenia sis anys amb la secretària. No he tingut a prop la família, perquè la meva mare és francesa, o sigui que he crescut educada per una dona i la meva germana gran. Per a mi sempre va ser obvi el poder de les dones i la capacitat que tenen per fer absolutament de tot. I a casa s'ha educat així sense que sabéssim que tenia cap nom. Aquest és el tema. Sí que el garrot va estrènyer una mica més quan va acabar una relació llarga, quan tenia 25 anys. Havia idealitzat una relació quan el tracte era nefast. I ho vaig veure perquè moltes noies començaven a queixar-se… Vaig descobrir el feminisme pel tema de les relacions romàntiques i d'aquí ja vaig anar al sistema i a tot. I va ser una mica un despertar. 

Ja ho faig, fotre la xapa a tothom [riu]. Quan em prenc més de tres cerveses soc un altaveu amb potes. Però si et refereixes a un mitjà professional i remunerat, penso que podria ser guionista. Podria estar a l'ombra, fàcilment i amb molt de gust. No només dic que és una opció en un univers paral·lel, sinó també en un futur, perquè del personatge públic ja fa temps que me'n vaig cansar. Les aparicions físiques són amb comptagotes, no m'interessen. Poder veure que la feina que fas funciona sense haver de donar la cara a mi em sembla una bona opció.

Depèn del dia. Soc fan del caos i no hi ha cap dia que s'assembli a l'anterior. El treball principal és donar voltes a la vinyeta següent i ho faig fent qualsevol cosa: a la cua de Correus, fent una birra, llegint… M'he d'obligar a mi mateixa a dir que és feina, perquè, si no sempre dic que treballo poquíssim i els amics propers em diuen que deixi de dir això. Tot el que té a veure amb la vida quotidiana també és feina. Des de petita ja em xocava el concepte temps lliure. A l'escola deien "una hora d'activitat lliure". La resta no és lliure? I em continua xocant que la gent digui "no tinc temps lliure". Defineix-me el temps contrari: temps esclavitzat, empresonat? Quan vaig veure que la cosa anava bé amb aquesta mena de feina, vaig decidir fondre la frontera entre les dues coses. Què defineix el temps lliure? La diversió, el lleure, amics, el descans… Doncs he incorporat això a la feina. 

Els vaig comptar l'altre dia, 47. Em vaig començar a tatuar quan tenia 19 anys. Quan vaig acabar la carrera no aconseguia trobar feina i em vaig posar a treballar de tot. Recordo bé treballar en un hotel on estava prohibit portar tatuatges a la vista i m'havia de posar esparadraps. Tinc els braços força peluts i recordo arrencar-me els pèls. Quan ho vaig deixar, em vaig fer tres tatuatges més, als braços, per prometre'm a mi mateixa que no tornaria a acceptar cap feina en què no acceptessin tatuatges. Em penso que això sí que em va encaminar al món artístic, a aquestes professions en què es respecta més la imatge del treballador. Continuo sent una treballadora del dibuix, però en l'art està ben vist.

En les arts, en qualsevol disciplina, està al marge de l'èxit. I en l'esport, més relacionat amb l'èxit. Si ets conegut i no depens de com et jutgin, et pots permetre fer bestieses. Jo en el meu cas no crec que ho siguin. Mai no ho he fet per la imatge que projecto, sinó perquè m'agraden. 

És molt difícil. Jo he fet cursos alguna vegada, puntuals, de vinyeta o humor i no en faré més. Hi deu haver maneres d'aconseguir-ho, però no seré jo qui ho aconseguirà. Cal tenir l'humor de base i això no es pot ensenyar. I molta empatia, perquè reflecteixes el que passa al món. M'inspiro molt parlant amb la gent; una de les coses que m'inspira més és fer-ho amb gent que està en desacord amb mi. M'encanta parlar amb els taxistes, anar al mercat i parlar amb senyores grans, amb testimonis de Jehovà… La joventut és difícil que pensi en els altres. I ho entenc. Tots hem estat joves: primer són les hormones i després t'importa el teu cul i para de comptar. I una assignatura teòrica sobre aquest tema… Ho tenen a internet. Tenen entrevistes de persones que generen humor: de presentadors de televisió, de dibuixants, d'actors… Penso que s'aconsegueix una línia en l'humor i en la ironia per emmirallar-se, per triar un camí. Jo no faig res de nou, la vinyeta de diari existia, a mi m'agradava i vaig pensar: "Jo vull fer això". 

L'humor per a mi és una cosa tan primària com el fet que t'agradi menjar o cagar. Com ho analitzes això? Em sembla molt frívola l'anàlisi de l'humor, de com es pot fabricar. Que no comptin amb mi perquè és innat. Triomfa el que ho té de manera innata; per això els mems van ser un boom tan gran i ho continuen sent. És una fantasia.

Sí, però no deixa de ser l'acudit. És breu, amb imatge, és anònim. El premi Nobel de les arts del segle xxi.

A Espanya, pocs, n'hi ha més de francesos. La majoria són morts i són homes: Cesc, Forges, Quino i, sobretot, sortir-se del que és més conegut d'ells, quan es van tornar més transgressors. M'agraden perquè més que humor és una anàlisi mental i per a mi l'humor és més a prop de la intel·ligència que de la comicitat. L'humor és reflexionar tu i aconseguir que l'altre reflexioni. És contagiós.

En el darrer llibre que vaig publicar al novembre de l'any passat hi ha unes pàgines marcades al mig amb fulls negres. Avisen que parlen de la pandèmia i que la resta no ho fan. Jo no volia que hi fossin, al llibre, però l'editor em va dir: "És que això no s'esborrarà de la història". Ara intento evitar parlar del tema. Però espero que totes puguin servir perquè es vegin més endavant. I les de feminismes, tant de bo que sorprenguin perquè les coses han canviat. Però m'intento esforçar perquè continuïn sent d'humor: posar en evidència obvietats ridícules que tenim avui dia; fer servir la figura de la mestressa de casa, que no desapareixerà amb deu anys. Tant de bo que es mirin com dient: "Quina cosa més arcaica!". Però ho dubto.

Perquè qualsevol dona entén que parla de nosaltres. Si sempre dibuixés noies joves, potser les mestresses de casa no s'hi fixarien, però hi ha molts altres problemes. Si dibuixo mestresses de casa, abraço una població molt més gran. I no només això. De vegades, quan parlo amb persones grans, acabo colant el tema del feminisme i tens sorpreses. Tenen una força dins que, si l'alliberen, s'acabarà tot. M'agrada recolzar-me en aquesta figura perquè penso que la joventut està més ben encaminada.