«Catalunya és terra d'acollida, em sento una més»

 

Cada dia, Oksana Andriyevska viu dues vides. Una a Terrassa, amb el seu marit català, els seus fills, la feina, el mercat, les classes, els passejos de dissabte… Una vida com la nostra. L'altra, pendent d'un fil, passa a Kíiv, on el seu pare fa de xofer voluntari de metges que visiten les poblacions dels afores que s'han quedat sense hospitals. A la seva mare la va anar a buscar el 5 de març a la frontera amb Eslovàquia per portar-la a Catalunya, lluny dels bombardejos. L'Oksana, ucraïnesa nascuda a la Unió Soviètica, estudiava castellà a l'escola. Gràcies a un programa d'intercanvi, l'any 2000 va arribar a la capital del Vallès Occidental, acollida per una família. Tenia catorze anys i no podia imaginar, ni de bon tros, que aquesta acabaria essent casa seva. L'Oksana, que treballa com a auxiliar de comptabilitat i parla sis idiomes, somia ser traductora i es prepara a la UOC, on cursa els estudis de Traducció, Interpretació i Llengües Aplicades, mentre cada dia viu dues vides amb l'ai al cor. "El mal no pot guanyar", diu amb un to que té tant de desig com de súplica o d'afirmació valenta. 

 

Cada dia, Oksana Andriyevska viu dues vides. Una a Terrassa, amb el seu marit català, els seus fills, la feina, el mercat, les classes, els passejos de dissabte… Una vida com la nostra. L'altra, pendent d'un fil, passa a Kíiv, on el seu pare fa de xofer voluntari de metges que visiten les poblacions dels afores que s'han quedat sense hospitals. A la seva mare la va anar a buscar el 5 de març a la frontera amb Eslovàquia per portar-la a Catalunya, lluny dels bombardejos. L'Oksana, ucraïnesa nascuda a la Unió Soviètica, estudiava castellà a l'escola. Gràcies a un programa d'intercanvi, l'any 2000 va arribar a la capital del Vallès Occidental, acollida per una família. Tenia catorze anys i no podia imaginar, ni de bon tros, que aquesta acabaria essent casa seva. L'Oksana, que treballa com a auxiliar de comptabilitat i parla sis idiomes, somia ser traductora i es prepara a la UOC, on cursa els estudis de Traducció, Interpretació i Llengües Aplicades, mentre cada dia viu dues vides amb l'ai al cor. "El mal no pot guanyar", diu amb un to que té tant de desig com de súplica o d'afirmació valenta. 

Em vaig vacunar dels estereotips per a tota la vida. Pensava que aquí tots éreu morenos, parlàveu castellà i ballàveu flamenc. Vaig arribar a una família que parlava català i en què la meitat tenien els ulls blaus i eren rossos. T'ho imagines? Fora d'això, em van impactar coses com ara poder tenir mar i muntanya tan a prop, que la gent fos tan guapa... De veritat, tothom! I que els adolescents fossin tan afectuosos entre ells, s'agafessin i es fessin petons. Jo venia de la Unió Soviètica! Sortíem de la caiguda dels noranta i allà no teníem res. Vivíem una situació econòmica molt difícil. Aquesta és una terra d'acollida amb una gent meravellosa que em tractava com una més. Va ser un estiu..., però vaig tornar dos anys després!

Sí, vaig estudiar Econòmiques, però vaig fer un màster de Periodisme. Vaig començar a treballar com a editora de televisió i vaig trobar feina a Lió, a l'equip d'Euronews ucraïnès. Van ser uns quants anys, fins que el 2015 em vaig retrobar amb un amic català i, per amor, vaig tornar a Terrassa. Ara som pares de dues criatures.

Jo parlava castellà, però tan bon punt vaig arribar em vaig apuntar al Centre de Normalització Lingüística. El 2021 em vaig treure el C2. El que és complicat per a mi no és la llengua ni les persones... El més complicat és trobar feina, tot i que entenc que ho és tant si ets estranger com si no ho ets, en aquests temps. He fet moltes coses: durant la invasió de Crimea, vaig treballar com a freelance per a moltes cadenes ucraïneses. Llavors es feien moltes comparacions entre la situació que vivien allà i la que vivien aquí els catalans, tot i que per a mi no hi ha comparació. Sempre de manera temporal, he treballat en un restaurant, com a administrativa... Ara soc auxiliar de comptabilitat i la veritat és que estic contenta. Però del que em sento molt orgullosa és de la traducció de dos llibres infantils de Josep Lluís Badal del català a l'ucraïnès. M'encanta el tema dels llibres! Em van trucar des d'una editorial del meu país i, com que jo podia fer la traducció directament des de la llengua en què havia escrit l'autor, em van fer l'encàrrec.

Parlo ucraïnès, rus, castellà, català, anglès i una mica de francès. M'agraden les llengües i m'agradaria treballar com a traductora. Vaig conèixer la UOC i m'hi vaig matricular. La meva experiència és molt bona. La tutora em va ajudar molt... Ja t'ho pots imaginar, amb dues criatures i treballant... Els professors eren molt macos i, tot i que jo soc de llibre de paper, d'olorar-lo, gràcies a la UOC puc estudiar al meu ritme i, tardaré més o menys, però al final tindré el títol. Seré traductora encara que tingui cinquanta anys! I què puc dir dels companys? De vegades, costa treballar en grup, però a la UOC hi ha gent que vol estudiar, que ho fa per elecció pròpia i que és molt responsable, de manera que he après coses noves dels companys.

Sí, i ara no em concentro, tinc el cap en altres coses. Aquest curs ho he deixat, però ho trobo a faltar. Aquell dia, quan va esclatar la guerra, feia setmanes que se'n parlava. Nosaltres ens aixecàvem a les cinc del matí i allà tot començava: els meus pares viuen en un edifici nou, no tenen cap soterrani per amagar-se dels bombardejos, i s'amagaven als rebosts de la gent. Pensa que ara que ha estat la revetlla jo no n'he gaudit: qualsevol soroll em recorda tant el que hem passat com el que estan passant ara. Pensa que el meu primer curs d'universitat va esclatar la Revolució Taronja i vam aconseguir fer canvis cantant i ballant. Quina meravella! Però el febrer del 2014 van començar a disparar la gent perquè volíem acostar-nos a la Unió Europea. Jo vaig marxar a França i va esclatar la guerra al Donbass i Crimea. Tinc molts amics periodistes a l'Est. Tot això va ser el principi i ara...

Jo tinc aquí la meva vida, però no deixo de preguntar-me com puc ajudar. Tinc un amic periodista que va posar en marxa fa anys una ONG per ajudar els infants de la guerra, Las Voces de los Niños. Tenen un web a partir del qual donen informació i demanen ajuda per poder recollir materials, buscar ajuda psicològica per a la canalla... I jo ajudo traduint els textos. I és que tu ets lluny del teu país, en guerra i on la gent pateix, i sents aquesta culpa tan estranya. No vull ser d'aquestes persones que no viu la realitat del dia a dia d'Ucraïna i es pensa que sap millor que ningú el que passa, però vull donar-hi suport.

Nosaltres vam marxar tots a recollir la mare: vam creuar nou països en dos dies fins a arribar a la frontera amb Eslovàquia. La meva filla estava tan angoixada que no la podia deixar a l'escola. Saps què em va dir? Que estava cansada, que l'avi s'havia quedat allà, que ella sabia que els dolents cada cop tenen més armes i que guanyaran. Jo li explico que intentarem plantar-hi cara, que el món ens ajuda... Els dic als ciutadans russos que es poden canviar el president i el govern sortint al carrer, que no ens podem rendir ni creure'ns tota la propaganda. Nosaltres ho sabem molt bé, sabem lluitar per la nostra existència. Durant la Segona Guerra Mundial, quan l'avi era petit, el besavi va ser enviat a Sibèria. Els nazis el van afusellar.

Pateixo i segurament pateixo més perquè soc mare. M'imagino les dones que no poden treure les criatures del soterrani, no les poden portar a escola o a jugar, que no poden donar-los menjar... Vull que aquest patiment s'acabi: el mal no pot guanyar.