"Els deathbots ens obliguen a repensar la relació amb els morts en l’era digital"

Belén Jiménez és professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació i investigadora del grup CareNet de la UOC. A més, és membre del comitè organitzador del Festival de Vida al Final de la Vida, que busca trencar tabús sobre la mort i que s'ha celebrat recentment. Les activitats vinculades al Festival es continuaran duent a terme durant el primer semestre de 2026. En aquesta entrevista, la psicòloga parla dels múltiples reptes que la societat encara ha d'afrontar pel que fa a com gestiona el seu vincle amb la mort. Una tasca que, amb les noves possibilitats que ofereix la intel·ligència artificial (IA), convida a reflexionar sobre els beneficis i els riscos de la tecnologia i els límits ètics.

Creus que, actualment, la manera com parla la societat sobre la mort i el duel i la forma de gestionar-los estan canviant?

Sí, crec que alguna cosa està canviant, encara que de manera desigual. Els darrers anys ha crescut la sensibilitat vers el patiment que implica una pèrdua i vers la diversitat de maneres de viure el duel. També comencem a reconèixer duels històricament silenciats, com els vinculats a la sida o els perinatals, que durant molt de temps no han estat legitimats socialment. Tot i així, el tabú continua present. Parlar de la mort continua sent difícil i determinats tipus de mort —infantils, suïcidis o morts que qüestionen l'esperable— segueixen envoltats d'estigma i generen solituds innecessàries. Per això han sorgit iniciatives com el Festival de Vida al Final de la Vida, en l'organització del qual participo, que busca crear espais segurs i plurals per pensar el fet de morir i el duel des de perspectives culturals, socials i comunitàries. En definitiva, sí, hi ha un canvi, però encara queden molts silencis per trencar.

Què consideres que costa més gestionar emocionalment després d'una pèrdua?

Cada pèrdua es viu de manera diferent. La relació amb la persona morta, les circumstàncies de la mort o el suport disponible influeixen en com passem el duel. Però hi ha dificultats que se solen repetir. Una de les més dures és fer front a l'absència; comprendre, a poc a poc, que aquesta persona ja no tornarà. Aquesta acceptació arriba en onades i apareix en allò quotidià: una rutina que ja no encaixa, un objecte que remou records, una imatge inesperada al mòbil. També costa reorganitzar la vida i la pròpia identitat. La mort d'algú significatiu desordena rols, hàbits i seguretats, i a més transforma qui som, perquè aquesta relació formava part de la nostra manera d'estar al món. El duel pot moure creences i prioritats, obrir preguntes sobre el sentit i sobre com continuar endavant. A això s'hi suma la pressió social, la sensació que cal recuperar-se ràpid o no mostrar massa dolor, la qual cosa genera solitud. En el fons, el més difícil sol ser sostenir aquest doble moviment: assumir el buit i reconstruir una vida en la qual aquesta persona ja no hi és.

Quina opinió et mereix l'ús de tecnologies, com els deathbots, per acompanyar el duel? Quins en són els riscos i les oportunitats?

L'aparició dels deathbots ens col·loca en un terreny emocional molt delicat, ja que permeten simular la veu, l'escriptura o certs trets d'algú que ha mort i això toca directament el desig de seguir en contacte amb qui ja no hi és. Per a algunes persones, poden oferir un alleujament puntual en els primers moments del duel, quan el silenci resulta insuportable. També poden ajudar a reunir records dispersos i donar-hi una certa coherència. Però aquest mateix potencial comporta riscos. Si la simulació és molt fidel, es pot convertir en un refugi que dificulti afrontar l'absència real o confondre record i ficció, sobretot quan el sistema genera frases que la persona no va dir mai. A més, les qüestions ètiques són enormes. Qui ha consentit l'ús d'aquestes dades? Fins a quin punt estem creant una versió manipulada d'algú sense capacitat de decidir? Quina responsabilitat tenen les empreses que comercialitzen aquestes eines? Més que preguntar-nos si s'haurien de prohibir, potser la qüestió central és quin tipus de relació amb els nostres morts volem construir en una època en la qual la tecnologia sembla poder "imitar-los".

Consideres que és necessària una regulació concreta per a aquestes tecnologies vinculades a la memòria dels morts? Per què?

La Llei d'intel·ligència artificial de la UE (AI Act), en vigor des de l'any passat, és un bon punt de partida, però no cobreix totes les situacions que plantegen les tecnologies capaces de recrear una persona morta. Aquí el problema no és només tècnic; també afecta la memòria, la intimitat i la identitat d'algú que ja no pot decidir per si mateix, a més de generar riscos potencials per als que interactuen amb aquests sistemes. Si es crea un deathbot sense consentiment previ o si el sistema genera frases noves que semblen autèntiques, qui garanteix que no s'està distorsionant la memòria d'aquesta persona? Qui protegeix la família davant usos poc ètics o comercials? Sense un marc clar, el risc és convertir el record en un producte. Per això és necessària una regulació específica que abordi qüestions com el consentiment, l'ús de dades després de la mort, els límits per evitar imitacions invasives i la responsabilitat de les empreses. Regular no significa prohibir, significa reconèixer que la memòria d'algú és un bé relacional que mereix protecció i cura, especialment en un context en el qual la tecnologia pot intervenir en com elaborem el duel i mantenim els vincles.

Ets membre del comitè organitzador del Festival de Vida al Final de la Vida. Què aporta aquest festival a la conversa social sobre la mort?

El Festival de Vida al Final de la Vida va néixer per convertir la mort en una conversa compartida, no en un tema ocult o incòmode. En una societat que sol amagar la vulnerabilitat o relegar-la a l'àmbit privat, el Festival proposa el contrari: portar-la a la llum i donar-hi llenguatge. La seva major aportació és crear un espai de trobada entre públic general i professionals de la salut, artistes, estudiants, investigadors i persones en duel o en el final de vida. Aquesta barreja de mirades transforma la mort en una qüestió cultural i social, no només clínica o íntima. El Festival també ofereix altres llenguatges —cinema, música, fotografia, tallers participatius— que permeten expressar el que de vegades no cap en paraules. No busca donar respostes, sinó obrir un espai segur en el qual pensar el fet de morir i el duel sense pressa ni judici. En un moment en el qual moltes persones passen la pèrdua en solitud, oferir un lloc així ja és una forma de cura.

El pòdcast de la UOC vinculat al Festival ja s'ha començat a emetre. Quins temes centrals abordarà i què en pot esperar el públic?

Ara com ara, el pòdcast s'organitza en cinc episodis que funcionen com un recorregut. El primer tracta el tabú de la mort en la nostra cultura i com hem anat perdent rituals i llenguatges per acomiadar-nos. La conversa amb un antropòleg i una artista de Pallapupas convida a mirar la mort des d'un lloc menys temorós i més humà. Els episodis següents s'endinsen en experiències en primera persona: una filla que va acompanyar la seva mare amb Alzheimer, un noi que conviu amb el càncer, una mare que va perdre el seu fill i una noia que va viure un procés d'eutanàsia en la seva família. Els seus relats s'entrellacen amb reflexions de professionals de les cures, el duel i la bioètica. Al llarg de la sèrie emergeixen temes comuns; per exemple, com es viu quan la vida es torna fràgil, com es prenen decisions difícils, com revela la cura la nostra interdependència i com ajuda l'art a expressar el que costa anomenar. El públic no trobarà respostes tancades, sinó un espai per pensar i sentir-se acompanyat en el qual les històries dels altres ajuden a mirar la relació pròpia amb el final de la vida.

Tenint en compte les teves recerques sobre el tema, quins aprenentatges recents creus que són essencials per entendre com vivim el duel avui?

Avui el duel ja no es limita als espais tradicionals d'acompanyament, sinó que transcorre també en xarxes socials, telèfons i imatges, que es converteixen en petits altars digitals. Aquestes mediacions influeixen en com recordem i en com donem sentit a l'absència. En les persones joves apareix un duel més exposat; busquen suport, però també senten la pressió de mostrar-se bé o de narrar la seva pèrdua de certa manera. A això s'hi suma que les restes digitals (fotos, missatges, àudios) poden acompanyar, però també reobrir el dolor. El duel es torna més continu, més ambigu i, de vegades, més solitari si el deixem només en mans de l'acceleració social i de les dinàmiques tecnològiques. No obstant això, el duel continua sent corporal i relacional; necessita temps, presència i comunitat. Per això, un dels aprenentatges essencials és repensar el duel de manera col·lectiva: recuperar rituals, crear espais compartits de vulnerabilitat i decidir quina relació volem mantenir amb els nostres morts en un món en què no desapareixen mai del tot de les nostres pantalles. Entendre el duel avui és mirar les nostres emocions, però també les nostres tecnologies i les nostres formes de cura.

Quin missatge t'agradaria transmetre als que estiguin passant un procés de duel?

Sobretot, seria que no existeix una manera correcta de viure el duel. Cada relació és única, i també ho és la forma en la qual dol la seva absència. El dolor pot ser intens, irregular o aparèixer sense avís, i tot això forma part del procés. El duel té el seu propi ritme; no necessites anar més ràpid ni comparar-te amb ningú. El que sents (tristesa, ràbia, confusió, alleujament, culpa) té un sentit en la teva història, encara que ara no ho vegis amb claredat. Demanar ajuda no és una feblesa, sinó una manera de cuidar-te. De vegades n'hi ha prou amb parlar amb algú pròxim; d'altres, pot ajudar un grup de suport o un professional. No has de sostenir-ho tot sola o sol. I no, el duel no consisteix a oblidar. Amb el temps, el vincle no desapareix, sinó que es transforma i troba noves maneres d'estar present. Si en algun moment la desesperança es torna massa gran o apareixen idees de fer-se mal, és fonamental demanar ajuda immediatament. Hi ha acompanyament possible, fins i tot en els trams més foscos.

Quins recursos pràctics recomanes a familiars o professionals que acompanyen una persona en duel i on poden trobar-los?

Acompanyar un duel és delicat i no s'hauria de fer en solitud. Tant els grups de suport com l'atenció psicològica especialitzada poden ser molt útils, ja que ofereixen espais segurs per compartir l'experiència, ordenar emocions i sentir-se acompanyat. Hi ha grups generals i específics (duel perinatal, per suïcidi, etc.) que es poden localitzar cercant "grup suport duel" al costat del nom de la ciutat o consultant el centre de salut. L'atenció professional a través d'especialistes en duel complementa aquest suport quan el patiment és més intens. A més, existeixen guies i materials elaborats per col·legis professionals, societats de cures pal·liatives i entitats que treballen en memòria i pèrdua. El Festival de Vida al Final de la Vida reuneix recomanacions, llibres i recursos al seu web, inclosos materials de la UOC, com el vídeo sobre duel preparat després de la DANA de 2024, que ha orientat moltes persones en moments de gran desconcert. L'essencial és no acompanyar des de l'aïllament; buscar suport en xarxes i recursos marca una gran diferència.

Com s'haurien d'implicar les institucions (serveis de salut, educatives i culturals) per millorar l'atenció i la prevenció en processos de duel?

Les institucions tenen un paper clau a l'hora de transformar com vivim el duel, i aquest canvi s'ha de fer de manera coordinada. A Espanya s'han proposat avanços, com ampliar els permisos per defunció o per cures pal·liatives, que són mesures necessàries, perquè acompanyar una pèrdua requereix temps real. Els serveis de salut haurien d'integrar el duel en el recorregut assistencial, amb professionals formats, protocols clars i bona connexió amb recursos comunitaris. Les institucions educatives també són essencials. Parlar de la mort de manera adaptada a l'edat ofereix referències abans de la primera pèrdua i formar docents per acompanyar quan la mort irromp en una aula és una qüestió bàsica de cura. L'àmbit cultural i comunitari aporta llenguatges i espais que la clínica no sempre aconsegueix, i festivals, cinefòrums, exposicions o projectes de memòria ajuden a trencar el tabú. Des dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació, amb suport del Vicerectorat d'Aliances, Comunitat i Cultura i del Servei de Prevenció i Salut Integral, estem creant formacions, materials i activitats —com els de la Setmana Saludable— per construir una universitat més sensible al duel. Cadascú al nostre nivell podem contribuir a aquest canvi. L'objectiu és avançar cap a una cultura més compassiva en la qual el duel sigui una responsabilitat compartida i no una experiència viscuda en solitud.