"No necessitem neurodrets nous, hem de desenvolupar els que ja tenim"

Jan Christoph Bublitz és jurista a la Universitat d'Hamburg i està especialitzat en dret penal i drets humans, teoria jurídica i les interseccions entre el dret, la filosofia i la ciència cognitiva. Actualment dirigeix dos projectes de recerca interdisciplinaris: Hybrid Minds, que examina les implicacions jurídiques i ètiques de la fusió d'intel·ligència artificial i orgànica a través de neurotecnologies, i un altre que se centra en el retorn a la medicina de les substàncies psicodèliques. També codirigeix la Freedom of Thought Research Network. El 3 de juliol, Bublitz pronunciarà el discurs inaugural "Neurotecnologia i drets humans internacionals" en el xx Congrés IDP. Neurotecnologia i IA: fronteres legals i de governança, organitzat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Què són les neurotecnologies i per què s'han convertit en una qüestió urgent per als juristes?

Les neurotecnologies són dispositius que mesuren o alteren l'activitat del cervell i del sistema nerviós. Exemples d'això són els escàners d'imatges cerebrals per diagnosticar trastorns, o els estimuladors cerebrals profunds implantats de manera permanent en el cervell. Els últims avanços inclouen interfícies cervell-ordinador que connecten cervells a màquines per, per exemple, permetre que les persones amb paràlisis es puguin comunicar.

Encara que no són nous, els últims avanços impulsats per la intel·ligència artificial (IA) han ampliat considerablement el potencial de la neurotecnologia. Cada vegada s'utilitzen més dispositius en contextos mèdics i psiquiàtrics, i alguns fins i tot es venen públicament amb finalitats no mèdiques, com en el cas dels jocs, el benestar o la millora cognitiva. S'espera que el seu consum creixi substancialment en els pròxims anys.

Des del punt de vista filosòfic i jurídic, el que fa interessant la neurotecnologia és el seu potencial per penetrar en la "fortalesa interior" de la ment. Permet accedir tecnològicament als estats mentals i ofereix intervencions que prometen ser més precises que els fàrmacs. Això pot ampliar enormement el poder sobre la ment de les persones, que actualment és limitat. És un fet preocupant, sobretot perquè algunes empreses del sector tenen antecedents dubtosos en matèria de privacitat en altres tecnologies digitals. La pretensió d'empreses com Neuralink, d'Elon Musk, d'"alliberar el potencial humà" fins i tot en persones sanes exigeix un examen ètic i jurídic.

Quins problemes de drets humans plantegen les neurotecnologies? Els marcs jurídics actuals són adequats?

Històricament, els poders fàctics han intentat influir en les ments diverses vegades, des de les inquisicions religioses fins als règims totalitaris. Actualment, en alguns països s'utilitzen neuroeines en interrogatoris a delinqüents o en tractaments involuntaris. Aquests usos, tot i que encara són limitats, també són tècnicament imaginables i subratllen la necessitat d'una regulació protectora.

Les empreses privades també plantegen riscos similars. Imaginem l'escenari següent, ja factible tècnicament: la nostra activitat cerebral és monitorada mentre juguem o naveguem per internet, posant subtilment a prova les nostres reaccions a estímuls específics com, per exemple, els cotxes vermells. Això pot revelar preferències i desitjos que potser no hem captat del tot i que, per descomptat, poden ser utilitzats per fer publicitat personalitzada o influir d'una altra manera. La legislació sobre drets humans no obliga directament les empreses, però els governs han de protegir les persones d'aquest tipus de pràctiques.

Amb tot, les neurotecnologies ofereixen perspectives prometedores per a les persones amb discapacitats físiques o mentals. La Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat exigeix als governs que promoguin tecnologies d'assistència accessibles. Garantir l'accés a les neurotecnologies mèdiques és una qüestió de drets humans.

Necessitem drets nous, com els neurodrets, o és possible adaptar els que ja existeixen?

La idea dels neurodrets està guanyant adeptes, però em sembla equivocada. Implica que els drets existents són insuficients, fet que em sembla incorrecte. Drets com la llibertat de pensament i la integritat mental ja existeixen i el que cal fer és reforçar-los, no substituir-los.

La llibertat de pensament, formulada després de la Segona Guerra Mundial, conté la idea que certes parts de la ment humana han de romandre, en principi, fora dels límits. La integritat mental, introduïda als Estats Units en la dècada del 1960 i adoptada a la UE l'any 2000, proporciona una protecció holística de la persona de manera similar.

El discurs dels drets neuronals ignora perillosament l'existència d'aquests drets, crea problemes on no n'hi ha i distreu l'atenció dels veritables reptes. En lloc de crear drets nous amb proteccions potencialment més febles, ens hauríem de centrar a interpretar i aplicar els que ja existeixen en el context de la neurotecnologia. Aquesta és l'estratègia que segueixen organismes internacionals com l'ONU, i crec que tenen raó.

Com podem distingir legalment entre influència, manipulació i coacció en les interfícies cervell-ordinador o en les tecnologies de perfeccionament humà?

Establir una divisió clara entre persuasió i influència indeguda és particularment difícil. La UE ha hagut d'enfrontar-s'hi la Llei d'intel·ligència artificial. Les definicions sempre dependran del context. Els criteris rellevants inclouen el grau de control i de consciència que els usuaris tenen sobre una intervenció, si aquesta eludeix el pensament racional i, més en general, si els respecta com a éssers autocontrolats o explota les seves febleses. Els objectius de les intervencions també són significatius. Encara que hi ha molts aspectes difusos, advoco per una prohibició per defecte de les neurointervencions en les ments, permetent excepcions només en circumstàncies extraordinàries.

Per què la llibertat de pensament adquireix una importància renovada en l'era de la neurotecnologia?

La llibertat de pensament és un ideal paradigmàtic de la Il·lustració: pensar per un mateix, amb independència d'autoritats com l'Església, l'Estat o l'opinió pública. Avui dia, aquest dret ha d'establir límits contra les intervencions en el pensament, inclosa la revelació o alteració no autoritzada de pensaments i maneres de pensar. Les neurotecnologies que puguin llegir o manipular pensaments no expressats han d'estar regulades estrictament. El dret a la llibertat de pensament, ben interpretat, podria servir com una salvaguarda poderosa contra invasions d'aquest estil. Aquesta és la promesa i el potencial que ofereix el dret, i espero que els organismes i tribunals de drets humans adoptin aquesta interpretació.

Quin paper han d'exercir els organismes i tribunals internacionals en la regulació de les neurotecnologies?

Els organismes de l'ONU poden donar forma a una interpretació dels drets, fet que és especialment important en el cas dels drets d'integritat mental i de llibertat de pensament, actualment determinats de manera insuficient. Els recents esforços del Comitè Consultiu de Drets Humans de l'ONU, la UNESCO i l'OCDE en són exemples positius. Els tribunals defineixen en última instància els drets, però els casos poden trigar anys a ser admesos.

Mentrestant, les organitzacions internacionals poden compensar les llacunes existents publicant orientacions no vinculants, marcs interpretatius i bones pràctiques. Encara que no són vinculants, aquestes eines poden influir en les lleis nacionals i modelar el comportament de les parts interessades.

Com es relaciona el retorn dels psicodèlics a la medicina amb la llibertat cognitiva i la regulació?

Substàncies com la psilocibina i la MDMA es podrien utilitzar aviat per tractar la depressió o el TEPT. Països com Suïssa i la República Txeca ja en permeten l'ús mèdic. Els problemes ètics existeixen, però es poden gestionar. Les pors a un control biopolític semblen infundades, ja que aquestes teràpies són voluntàries i el seu objectiu són malalties greus.

El canvi de perspectiva que suposa passar d'uns fàrmacs estrictament programats a fonts de curació és principalment el resultat de la recerca mèdica recent. Però també ha estat possible gràcies als defensors de la llibertat cognitiva i de la idea de sobirania sobre la consciència pròpia. Els acadèmics i activistes que han defensat aquesta idea en les últimes dècades han contribuït a crear l'espai necessari per als avanços actuals.

La qüestió crucial que ve ara és si la llibertat cognitiva s'estén més enllà d'un entorn mèdic. Les empreses biotecnològiques exploren maneres d'induir estats mentals específics sense els efectes secundaris greus de moltes de les drogues il·legals actuals. Això planteja tota mena de dubtes sobre si s'han de fomentar o prohibir determinats estats mentals, i qui pren aquestes decisions.

Quines són les seves principals recomanacions polítiques per establir un equilibri entre la innovació i la dignitat humana?

En primer lloc, traçar línies vermelles clares i no negociables: res d'intervencions no consentides que alterin o revelin el pensament, tot i que això compliqui la tasca dels organismes que apliquen les lleis o altres autoritats. En segon lloc, regular estrictament la neurotecnologia de consum i fins i tot fixar una moratòria sobre els implants cerebrals no mèdics. També podríem necessitar figures delictives noves per a les interferències greus.

En tercer lloc, no obstant això, cal evitar una regulació excessiva impulsada per la por. Els titulars sensacionalistes solen distorsionar els riscos reals. Un excés de restriccions podria obstaculitzar avanços prometedors. I no oblidem una cosa: gairebé la meitat de nosaltres desenvoluparà algun tipus de trastorn cerebral al llarg de la seva vida. La neurotecnologia podria alleujar aquest patiment. Hem de fomentar la innovació mèdica al mateix temps que regulem estrictament les aplicacions no mèdiques.