"L'educació és l'eina més potent per combatre els discursos polítics racistes"

Jordi Planella és catedràtic de Pedagogia Social des del 2012 i director dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC des de l'octubre de 2023. També és investigador del Laboratori d'Educació Social (LES), adscrit a la unitat sobre educació i elearning. Els seus camps de recerca se centren en l'estudi sobre la discapacitat, la teoria de l'educació social i la pedagogia social, així com els estudis corporals aplicats a l'educació. En aquesta entrevista, aborda els reptes de la IA, la inclusivitat, l'ús de les pantalles a les aules, la salut mental, les migracions i el canvi climàtic en l'àmbit de l'educació.

Com es pot fomentar una educació inclusiva que atengui la diversitat funcional i cultural de l'estudiantat?

Tot i que són perspectives molt diferents, la diversitat funcional és la terminologia que en un moment donat promouen determinats col·lectius vinculats al camp de la discapacitat per anomenar-la d'una altra manera, mentre que la diversitat cultural es vincula més amb el context social, educatiu, etc. de persones migrants, de minories culturals, etc. Totes dues formen part d'una visió unitària de promoció per pensar i resignificar una societat realment inclusiva. I aquí, hi podríem incloure altres qüestions com són la diversitat d'edats, la diversitat sexual, temes vinculats amb el gènere, de pensament religiós, etc. Cada vegada hi ha més particularitats que defineixen els subjectes amb els quals treballem i que haurien de poder estar incloses d'una manera o una altra.

Per tant, hi ha una qüestió de fons que té a veure amb el fet de trencar amb la idea monòtona que està imperant històricament a les societats, que és la idea de normalitat. El patró sempre ha estat el mateix: un grup de persones que anomenem o s'anomenen "normals" i la resta, de forma comparativa, s'hi ha d'assemblar. Qui s'allunyi d'aquest patró se situa en els marges de la normalitat, de la societat. Penso que el gran canvi rau a repensar això, a eliminar la noció que hi ha una normalitat i que la resta hem de fer esforços per acostar-nos-hi.

Quins factors ajuden les persones amb discapacitat a tenir èxit professional?

És un tema complicat perquè hauríem de definir què vol dir èxit. Però és cert que, segons les estadístiques, el percentatge de persones amb discapacitat que van a la universitat és molt més baix que en el cas de les persones que no disposen d'un "certificat de discapacitat". Per tant, l'èxit dels que tenen un certificat és més reduït i passa el mateix amb el seu nivell de vinculació al món laboral. Tenen menys oportunitats, i moltes vegades un determinat col·lectiu de persones amb discapacitat, no tots, necessiten unes característiques del lloc de treball que són o poden ser diferents de les de la resta de treballadors i treballadores. Per exemple, hi ha persones amb malalties orgàniques que necessiten optar a un treball de mitja jornada perquè no poden estar moltes hores seguides treballant, o requereixen determinades adaptacions que el sector professional o el sector empresarial no sempre estan disposats a fer (malgrat que hi ha una sèrie de lleis que ho emparen des de fa més de quaranta anys).

Segons la recerca que hem fet en diferents projectes, un bon context d'acollida en l'organització on es portarà a terme el treball és un dels aspectes clau per tenir èxit professional. Cal un equip al nucli de direcció de l'empresa que cregui realment en la incorporació de les persones amb discapacitat en el seu entorn. I això té a veure no només amb el fet de complir el 2 %, que és el que marca la Llei general de discapacitat, sinó que realment hi hagi un compromís ètic d'incloure i de fer que siguem una societat inclusiva a través d'una organització inclusiva.

Quins sectors estan començant a incorporar educadors socials, tot i que tradicionalment no ho feien?

Quan vam començar el grau d'Educació Social, ja el 2009, vam incloure-hi una assignatura innovadora, que era Escola i educació social. Tot i que l'educació escolar i l'educació social són perspectives diferents, totes dues al final formen part d'un procés integral, que és l'educació de les persones en contextos diversos. Des de feia força anys, sobretot en altres comunitats (Extremadura o Castella-la Manxa) ja s'incorporaven educadors socials a les escoles i, de manera prioritària, als instituts. A Catalunya, s'hi van incorporar bastant més tard i en altres comunitats encara resta pendent.

Un altre camp important és el de la salut mental des d'una perspectiva preventiva o en acompanyament en projectes socials. És una tasca que les i els educadors socials, també des de fa anys, estem duent a terme. Aquest acompanyament no es fa, evidentment, a través d'un treball psicoterapèutic, més centrat en sessions clíniques, i de tasca de psicòlegs i psiquiatres, sinó que es tracta d'un acompanyament a la vida quotidiana, vinculat molt més a processos de salut mental comunitària. En aquest sentit, cal destacar els avenços a Cantàbria amb la figura de l'educador o educadora social incorporada a l'àmbit sanitari ja des de l'any 2018.

L'educació social també està entrant de manera molt potent en totes les qüestions vinculades a la inclusió de col·lectius que, per motius de gènere o de diversitat sexual, s'han trobat en situació d'exclusió o de vulneració dels seus drets. De fet, en el grau d'Educació Social del semestre vinent hi haurà una assignatura obligatòria sobre feminismes (Perspectives feministes i de gènere en educació social), que diria que és l'única amb aquest enfocament que s'imparteix com a obligatòria a tot l'Estat espanyol.

La pedagogia de la corporeïtat és un dels teus camps d'estudi. En què consisteix i de quina manera pot contribuir a l'equitat social?

Vaig començar a treballar-hi el curs 2000-2001, quan vaig arrencar amb el treball de la meva tesi doctoral, i que vaig defensar el 2004 a la Universitat de Barcelona. El títol del programa de recerca en el qual treballo des d'aleshores és també el títol del llibre que es va publicar poc després de defensar la tesi: Cuerpo, cultura y educación (2006). Ara estic treballant en la segona part del llibre: Cuerpo, cultura y educación II. Bàsicament, el que planteja el programa de recerca és trencar amb les lògiques que han fet que l'educació en general estigui feta des de la perspectiva de la filosofia que ha imperat a Occident, que és en essència una filosofia de tall platònic i cartesià, en què s'ha privilegiat sempre tot allò relacionat amb la transmissió intel·lectual i s'han anul·lat o relegat a un segon pla els sentits. Hi ha màximes de Plató i de Descartes que corroboren de manera lapidària aquesta visió. Per exemple, la sentència de Plató que diu que "el cos és una presó per a l'ànima". La pedagogia de la corporeïtat intenta recuperar la dimensió no només física, perquè ja hi ha altres disciplines que ho treballen clarament com l'educació física, sinó tota la dimensió antropològica, cultural i simbòlica del subjecte. D'alguna manera, el que fa és utilitzar-la com a font de contacte, com a font d'aprenentatge amb el món i des del món, i com a forma de vincular-se amb el seu entorn. Educar no és només transmetre a través de la paraula; la pedagogia de la corporeïtat se situa en formes de transmissió educativa que proposen també el pas de la paraula al cos.

En aquest sentit, quin impacte han tingut les xarxes socials en el significat del cos?

Des de fa anys s'estudia el camp de la resignificació del cos en la contemporaneïtat. Hi ha un antropòleg francès molt important, David Le Breton, que l'any 1999 ja parla en un llibre de la desaparició i resignificació del cos (L'adieu au corps). El cos a les xarxes socials agafa una altra dimensió. Els subjectes poden reinventar el seu cos amb avatars, però, a més, hi ha altres ficcions somàtiques que fan que pugui tenir una experiència diferent. També és interessant el paper o la presència del cos de les persones amb discapacitat a les xarxes socials, on allò que en un context més físic es pot convertir en una dificultat, en un context virtual es resignifica d'una manera molt diferent.

No obstant això, trobem alguns aspectes negatius del cos a la xarxa, perquè hi ha una presència desbordant de cossos que ens els mostren perfectes (segons un patró fictici), esvelts, però que són els que estan marcant el patró hegemònic de la normalitat corporal. I això fa que també es puguin desencadenar tot un seguit d'imaginaris, sobretot en el context de l'adolescència, que provoquen que es desenvolupin determinades conductes patològiques vinculades a l'autoimatge corporal.

La IA, com pot millorar l'experiència de l'aprenentatge i, en general, dels processos educatius?

Amb la popularització de les noves tecnologies, com els ordinadors en els anys vuitanta, internet en els anys noranta o abans ja les calculadores, sempre acostumen a aparèixer posicions de resistència envers aquests avenços i posicions a favor del seu ús. En la docència, la IA és una eina que no només pot ajudar a trobar informació (els cercadors clàssics d'internet ja ho fan però amb la IA d'una manera molt més revolucionada), sinó, sobretot pel que fa a combinatòria, també a combinar documents i a treure'n molta més informació. Hi ha una por molt gran que l'estudiantat cada vegada utilitzi més la IA en la producció directa dels treballs (no com a exercici de consulta), però pot servir alhora com una eina potent d'acompanyament. De fet, les seves possibilitats encara no es poden imaginar ben bé del tot. Per exemple, si en la producció final d'un treball (un TFG, per exemple) cal incloure les paraules clau, la IA pot ajudar a detectar de manera concisa, numèrica i directa quines són aquestes paraules, tot i que nosaltres puguem saber-ho de manera intuïtiva gràcies al treball que hem anat fent.

La intel·ligència artificial és una aliada, però una de les problemàtiques que sorgeixen amb l'aparició de nous dispositius tecnològics o de noves realitats digitals és l'obsessió per les seves conseqüències. Al final, el que no podem oblidar és la importància de formar ciutadans crítics amb el que passa al món, amb les polítiques que imperen i, sobretot, amb aquestes eines que poden tenir una doble perspectiva: la perspectiva de transformar certes realitats però també de quedar-hi "esclavitzats". Per tant, és molt important el treball de la intel·ligència artificial en els processos d'aprenentatge, però situada o resituada en el context i en les formes adequades per poder-la fer servir. Això fa que no deixem de banda la reflexió i el treball sobre i des de la intel·ligència natural i tampoc que no oblidem una cosa tan rellevant com és la intel·ligència col·lectiva.

Com valores la restricció de l'ús de pantalles (mòbils, ordinadors, etc.) a les aules?

Té un sentit semblant al de l'ús de la IA en la formació. És una decisió de les polítiques educatives que sovint es pren des dels serveis educatius. Poden haver-hi moltes posicions a favor i en contra. El que és evident és que les pantalles, els mòbils, els ordinadors, en el seu moment la calculadora, i ara el ChatGPT tenen una utilitat important. Una de les qüestions que em creen més dubtes sobre la seva restricció és pensar que, pel sol fet de restringir-los a les aules, les problemàtiques que suscita el seu ús s'acabaran solucionant i desapareixent. El que és fonamental és que es potenciï l'aprenentatge de l'ús d'aquestes tecnologies des d'un punt de vista crític i útil i que tant famílies com nens i nenes puguin veure on estan els límits d'aquest ús.

Més enllà d'això, sabem que en determinats països s'ha prohibit taxativament l'ús dels mòbils i els ordinadors a les escoles i en d'altres s'ha prioritzat l'ús de tauletes i de llibres digitals per davant de l'ús de textos en paper, pensant sobretot en què representa transportar uns llibres físics molt pesants i l'alternativa de concentrar-los tots en un llibre electrònic. Hi ha moltes perspectives i, al final, el que és cabdal és que hi hagi criteris clars i tan compartits com sigui possible sobre per què es fa una cosa o per què es fa l'altra.

En l'àmbit de la salut mental, quins projectes o iniciatives innovadores s'estan portant a terme socialment per combatre aquesta situació?

La salut mental és un àmbit molt important als nostres estudis, especialment a través del grau de Psicologia (el més gran en nombre d'estudiantat de la UOC), però també amb el màster universitari de Psicologia General Sanitària i el màster universitari de Psicologia Infantil i Juvenil: Tècniques i Estratègies d'Intervenció. Però aquesta àrea, en el fons, travessa totes les altres àrees dels estudis, com l'educació social i l'educació escolar. En l'educació escolar, és un dels temes crítics vinculat al benestar emocional dels nens i les nenes i els adolescents; als instituts, el benestar emocional és un tema rellevant, però alhora continua sent una assignatura pendent d'abordar amb la magnitud que requereix. Hi ha projectes interessants que s'estan desenvolupant, com per exemple tot el que té a veure amb la realitat virtual com a forma d'intervenció, les ecologies d'aprenentatge en salut mental digital a l'adolescència, la cura democràtica i col·lectiva en els trastorns mentals, etc. També hi ha projectes molt atractius que impliquen justament l'expressió dels sentiments a través del cos, per mitjà del teatre. En aquest sentit, s'estan posant en marxa moltes experiències interessants que el que fan és donar la paraula als col·lectius, per exemple, perquè puguin utilitzar el teatre com una eina d'incorporació, com una eina de processos terapèutics.

En un context de crisis migratòries al món, quins aspectes creus que s’haurien de millorar per a la integració i la cohesió social dels migrants?

Ens trobem en un context políticament molt tensionat, en què l'increment de l'extrema dreta amb discursos molt directes en contra de la població immigrant està calant en determinats grups poblacionals i generant actituds racistes. Només hi ha una manera de combatre el racisme; bé, n’hi ha moltes, però, des de la perspectiva que ens trobem nosaltres, hi ha una forma clara, que és l’educació. L'educació i els processos comunitaris permeten vincular comunitats migrants amb comunitats que no són migrants. Al final tots formem part d'una societat i aquesta societat ha de poder fer un canvi cap a una perspectiva molt més àmplia, d’inclusió de totes les ciutadanes i ciutadans.

Per tant, hi ha un punt molt potent que es vincula amb el que podem treballar a les escoles, com a primers processos de socialització dels nens i les nenes en els dispositius escolars, i que de fet això ja s'està fent a molts nivells. França, un dels països on s’han generat problemàtiques de fracàs importants en els darrers anys vinculades a les polítiques migratòries, segueix treballant moltíssim per combatre-ho a través de l’educació, a través de nous programes. Hi ha una insistència en l’educació per combatre el racisme. Al final, l'educació és l’eina més potent que tenim per transformar la societat i per combatre aquests discursos polítics racistes radicals. Però l’educació com a transformació demana estratègia i sobretot paciència; no s'aconsegueix de forma ràpida.

Com afecta la crisi climàtica als col·lectius més vulnerables des d’una perspectiva social i educativa?

La crisi climàtica afecta a molts nivells. És una problemàtica que provoca migracions climàtiques que afecten sobretot poblacions que viuen en contextos amb temperatures extremes i elevades, com és part del continent africà. Les persones es veuen obligades a desplaçar-se milers de quilòmetres pels efectes de la sequera (manca d’aliments i aigua) i  perquè en el context en què viuen no hi ha possibilitats reals de sobreviure. A les ciutats del nostre entorn, la crisi climàtica afecta molt negativament els col·lectius més vulnerables, especialment als econòmicament vulnerables, perquè tenen dificultats per accedir, per exemple, a l'aire condicionat a casa, a espais amb temperatures agradables a l’estiu, o a la calefacció i a temperatures més calentes a l’hivern. Al final, la qüestió econòmica acaba afectant el benestar corporal de les poblacions vulnerables. És veritat que existeixen determinades polítiques per compensar-ho, però aquestes polítiques són insuficients. Aquest serà un dels temes emergents que haurem d’abordar els propers anys.

Quines són les línies estratègiques principals dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC per als pròxims anys?

Els anys entrants ens enfrontarem a reptes rellevants que estaran vinculats a les demandes reals de necessitats del nostre entorn. Així, un primer repte està relacionat amb poder vincular molt més i de forma més directa els Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació amb el nostre entorn. De manera particular i concreta ja ho fem, però volem desplegar diferents estratègies a partir del Mapa d'Aliances que hem elaborat. No es tracta només de vinculacions amb serveis, centres de recerca, altres universitats, etc., sinó també de poder connectar-nos molt més directament amb l'entorn amb el qual tenim més relació: amb els serveis, entitats, organitzacions, administració que funciona al nostre barri, al 22@. La Universitat no pot viure ni existir donant l'esquena a la societat.

En aquest sentit, la transferència serà clau, així com el desplegament de diferents microcredencials que han de poder respondre a les demandes directes i reals de la societat. Formació vinculada a l'acompanyament en el dol, a la cura en els trastorns mentals, al gènere o a la sostenibilitat són elements clau que han de permetre oferir a les i als professionals projectes formatius de temàtiques emergents a la nostra societat.

La salut mental de les ciutadanes i els ciutadans ens preocupa enormement. Tenim reptes a molts nivells, però en especial caldrà fer un gir important en algunes de les formacions que oferim i en què el tractament de la salut mental no figura, o bé ho fa de manera massa tangencial. Penso especialment en la formació de professionals de l'educació que, si bé la seva funció principal a l'escola o a l'institut pot ser una altra, és molt important que estiguin ben formades i formats per comprendre, detectar i actuar davant de situacions que afecten directament el seu estudiantat.

Els anys vinents també serà clau seguir amb el treball vinculat amb el món digital, sigui a través de processos que transformaran determinades pràctiques professionals (mitjançant l'ús de certes eines com la realitat virtual) o en les formes de portar-les a terme (formació no presencial, processos d'acompanyament digital, etc.).

I en quins àmbits de recerca us centreu? Alguns projectes per destacar?

Els grups de recerca dels estudis estan vinculats a quatre de les cinc unitats de recerca noves. La seva recerca està lligada a l'àmbit de la salut, la tecnologia, la cultura o l'educació al llarg de la vida. En general, es pot dir que l'interès principal de la recerca dels estudis és la salut i l'educació plantejades des de diferents perspectives i tenint en compte tots els matisos i característiques de cada grup de recerca o de les investigadores o investigadors individuals.

Entre els projectes que en aquests moments es duen a terme, n'hi ha de temàtiques molt variades com ara la competència digital en el camp de la salut, la pacificació i el paper de l'educació en contextos armats, l'impacte de la IA o la realitat virtual com a forma de teràpia, la IA i els processos educatius, l'educació per a la sostenibilitat, el feedback en la formació, la inclusió laboral de persones amb discapacitat a través de les tecnologies, la funció dels educadors socials a les escoles, els biaixos de gènere en la detecció dels trastorns del llenguatge, la neuromodulació i la neuroimatge, etc.

Un dels grans reptes que tenim, i que m'he marcat com a director d'estudis des del principi, és vincular tota la recerca a la formació que impartim, tant pel que fa a graus com a màsters. Així, la recerca, a més d'estar lligada a una producció de papers i acreditacions de sexennis, ha de poder tenir un impacte real en la societat i en les professions per a les quals formem en l'aspecte de la transferència. A més, amb la recerca es vol donar resposta no només a la "recerca bàsica", sinó també a les problemàtiques que van emergint. Es tracta de poder preveure les que poden aparèixer en els cinc o deu anys vinents i quines solucions se'ls poden aplicar si es fan realitat. No és fàcil tenir-les previstes, però més enllà del que hem esmentat en aquests moments, caldrà preveure que la recerca no pot deixar de banda les problemàtiques socials i emocionals vinculades amb la manca d'habitatge, amb l'increment del racisme a diferents nivells, la diversitat sexual i el seu tractament per part de determinades polítiques socials o bé els processos formatius globals al llarg de la vida. Per les temàtiques que travessen els programes formatius dels nostres estudis, les recerques del futur han de poder preservar aquest vincle amb la millora i el manteniment del benestar general de les poblacions que les professions per a les quals formem acompanyen.