"Les relacions socials tenen un paper clau en el desenvolupament de la tecnologia"

El passat 28 de febrer es va presentar a Barcelona l'Associació Catalana d'Estudis de la Ciència i la Tecnologia (STS-CAT), creada recentment i presidida per Eduard Aibar, professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). L'esdeveniment va comptar amb l’enginyer i sociòleg neerlandès Wiebe E. Bijker, reconegut per la seva tasca interdisciplinària en la intersecció entre la tecnologia, la societat i la ciència. Bijker està convençut que, en un futur, els estudis de ciència i tecnologia (STS) cada vegada estaran més involucrats en qüestions polítiques i legislatives, sobretot en l'assoliment dels objectius de desenvolupament sostenible (ODS).

La seva recerca ha estat fonamental en el desenvolupament de la teoria de la construcció social de la tecnologia. Com explicaria aquest concepte a algú que no hi estigui familiaritzat?

Dit de manera senzilla, el funcionament d'una tecnologia no es pot explicar totalment pels detalls materials i científics, és a dir, no n'hi ha prou amb la física, la química i l'enginyeria per explicar el desenvolupament de la tecnologia. En canvi, les relacions socials entorn de la tecnologia tenen un paper clau, no només pel seu impacte en la societat, sinó també en la seva configuració i el seu funcionament.

En podria posar un exemple?

Sí, la invenció de la bicicleta més habitual d'avui dia, que en la dècada del 1880 s'anomenava bicicleta de seguretat. En la dècada del 1870, la bicicleta més utilitzada era el bicicle, que tenia la roda davantera més gran que la posterior. A primer cop d'ull, no és fàcil entendre que tingués tant èxit, ja que era força perillosa i tots els elements tècnics necessaris per a una bicicleta de rodes baixes amb transmissió per cadena posterior estaven a l'abast. Però, si ens ho mirem amb els ulls dels usuaris del bicicle de roda alta, veiem alguna cosa semblant a la "bicicleta dels mascles": un vehicle amb el qual es podia transitar còmodament i ràpidament per camins empedrats i amb el qual una persona podia transmetre la imatge de ser atlètica i atrevida, és a dir, una màquina que tenia èxit i que funcionava bé. 

Aleshores, per què va sorgir la bicicleta de seguretat i com van influir els diferents grups socials a l'hora d'adoptar-la?

Per a altres grups socials, com les dones i els homes d'edat avançada, el bicicle no era segur, era difícil de conduir i, per tant, no era pràctic. Quan es va anar estenent aquesta altra visió del bicicle, es va començar a desenvolupar la bicicleta de seguretat de rodes baixes. Per tant, analitzant les opinions de grups socials rellevants, com els "homes joves amb mitjans i coratge" que anaven amb bicicle i les dones que hi volien anar però no podien, podem oferir una explicació del desenvolupament tecnològic entorn de la bicicleta a finals del segle xix.

I quina seria l'explicació més elaborada?

La construcció social de la tecnologia (o SCOT, per la sigla en anglès) és una metodologia heurística que s'aplica per estudiar la tecnologia en tres passos. En primer lloc, una màquina com la bicicleta es descriu a través dels ulls dels grups socials rellevants. En l'exemple que he posat, els homes joves i atlètics ciclistes, d'una banda, i les dones ciclistes, de l'altra, tenien visions diferents del bicicle. En primer lloc, l'investigador pot demostrar la flexibilitat interpretativa amb què es veu la màquina: hi havia una bicicleta insegura segons el parer de les dones i una bicicleta de mascles segons el parer dels "homes joves amb mitjans i coratge". Després, l'investigador observa que la flexibilitat interpretativa disminueix amb el temps a mesura que una màquina guanya terreny sobre unes altres i el seu significat s'estabilitza com a resultat d'aquest procés de construcció social. Finalment, aquesta construcció social s'analitza i s'explica interpretant les interaccions socials mitjançant l'ús del concepte de marc tecnològic d'aquest grup social rellevant.

Un dels aspectes clau de la seva recerca és el paper dels actors socials en l'evolució tecnològica. Ens podria posar un exemple que il·lustri aquesta idea?

L'estudi que vam fer Eduard Aibar i jo sobre la configuració del barri de l'Eixample de Barcelona al segle xix en podria ser un bon exemple. L'Eixample de Barcelona es coneix habitualment com a "Pla Cerdà", però la seva forma i el seu desenvolupament no s'han d'entendre com una aplicació directa del disseny d'Ildefons Cerdà. Efectivament, l'Eixample és el resultat d'interaccions complicades entre, com a mínim, dos grups socials rellevants: els enginyers civils (encapçalats per Cerdà) i els arquitectes (amb Antoni Rovira com a interlocutor principal).

Com van influir les diferents opinions d'enginyers i arquitectes en el desenvolupament de l'Eixample de Barcelona?

En la disputa entre els dos marcs tecnològics es van utilitzar diferents trucs retòrics. El marc tecnològic dels enginyers, per exemple, va produir una fórmula matemàtica per determinar la distància entre les illes de cases de l'Eixample, una fórmula que no es va explicar mai, però que, així i tot, va donar una certa credibilitat científica al pla. El marc tecnològic dels arquitectes primer va argumentar que el pla dels enginyers era massa monòton i no tenia imaginació. Després, i de manera més eficaç, els arquitectes van argumentar que el pla l'havien dictat des de Madrid i que era una traïció a Catalunya. Finalment, l'Eixample conserva algunes de les característiques del pla original de Cerdà, però es va adaptar en molts aspectes mitjançant la incorporació d'elements del marc tecnològic dels arquitectes.

Des del seu punt de vista, quin és el futur dels estudis de ciència i tecnologia? Cap a on creu que va aquest camp?

Crec que el nostre camp s'encamina cada vegada més cap a una comprensió teòrica, tant de la configuració social de la ciència i la tecnologia com de la configuració científica i tècnica de les societats: digui el que digui a continuació, la qualitat acadèmica i la solidesa de la recerca sobre els STS han de continuar essent el pilar del que fem. Però, en segon lloc, sí que veig una participació més activa en temes polítics i normatius basada en un compromís reflexiu i (auto)crític amb les normes i els valors, inclosa la solidaritat global, i la política i la formulació de polítiques. En concret, estic convençut que els estudis de ciència i tecnologia poden contribuir substancialment a l'assoliment dels objectius de desenvolupament sostenible de l'ONU.

Avançant una mica aquest futur, què considera més important en els estudis de ciència i tecnologia?

Si pensem en el futur dels STS i en el seu valor específic, destacaria que hi ha tres elements molt diferents en la pràctica que són importants: coneixement, institucions i habilitats. El coneixement acadèmic produït pels STS, com el caràcter constructivista de les màquines tecnològiques i els fets científics, és important com a coneixement en si mateix i com a element bàsic per abordar els reptes socials. Institucions com les revistes d'estudis de ciència i tecnologia, els programes per a la recerca en aquest camp i les societats acadèmiques com l'Associació Catalana d'Estudis de la Ciència i la Tecnologia (STS-CAT) són importants per crear una comunitat en què els investigadors puguin debatre de manera crítica i segura la feina dels altres i, d'aquesta manera, donar-se suport mútuament. Les habilitats socioacadèmiques dels investigadors dels STS són potser les més importants, ja que inclouen la capacitat de facilitar la cooperació interdisciplinària i transdisciplinària, de combinar estudis de cas a microescala amb generalitzacions a macroescala, de combinar l'erudició amb l'activisme i la formulació de polítiques, i d'actuar com a intel·lectuals públics en els debats socials.

Segons vostè, la tecnologia no és neutral, sinó que ve determinada per valors socials i polítics. Com podem garantir que l'interès públic continuï essent fonamental en el desenvolupament tecnològic?

Francament, no hi ha un interès públic acceptat unànimement per tota la ciutadania. Els interessos públics són plurals i, per això, són alhora tan urgents com difícils d'incloure en el desenvolupament tecnològic. Això implica que els valors, els punts de vista i les necessitats dels diversos grups d'interessats i la ciutadania s'han d'incloure en el desenvolupament de noves tecnologies en una fase tan primerenca com sigui possible.

Quines són les maneres eficaces d'implicar les diferents parts interessades en la presa de decisions tecnològiques, especialment en situacions complexes o incertes?

No cal que sigui una conversa de sords en què tothom crida i sense una base comuna per al diàleg. Com vaig argumentar a la conferència pública que vaig fer a la UOC el 2009, hi ha maneres solvents d'organitzar la participació pública. En les situacions de risc simple, en les quals tot el coneixement necessari és científicament cert (per exemple, el perill de l'amiant), només necessitem els científics perquè assessorin sobre la magnitud del risc i les mesures per fer-hi front. En les situacions de risc incert, no tots els coneixements científics són segurs i cal prendre decisions tenint en compte diversos interessos (per exemple, la nanotoxicitat). En aquests casos, també cal convidar les parts interessades pertinents perquè hi participin. Finalment, en situacions de risc ambigu, no és només que una part del coneixement científic sigui incert, sinó que tampoc hi ha un acord sobre una visió compartida per la societat (per exemple, la millora de la humanitat a través de la IA); en aquest cas no n'hi ha prou amb sospesar el que està en joc, sinó que cal debatre la configuració de la societat mateixa, i la ciutadania en general ha de participar en un diàleg sobre la naturalesa del risc i les maneres d'avançar.

Però això no és relativisme?

Reconèixer diversos interessos (és a dir, el que està en joc) i diversos punts de vista sobre el que constitueix una societat ideal no implica relativisme. Defenso fermament que els valors humanitaris, tal com s'expliquen, per exemple, en el Conveni europeu per a la salvaguarda dels drets humans i les llibertats fonamentals de 1950, són vàlids universalment i tothom els ha de defensar activament, en tot moment i a tot arreu. (Soc conscient, no obstant això, que tant la interpretació d'aquests valors com l'aplicació de les polítiques sovint són difícils de dur a terme, i no estan exemptes de controvèrsia.)

Creu que els interessos polítics i comercials són una amenaça per a una evolució tecnològica que prioritzi el bé comú?

No necessàriament ha de ser així. Però sí que crec que aquests interessos comercials s'han de supervisar i mantenir sota el control de l'estat de dret i de diverses regulacions nacionals i internacionals. Això no sempre és fàcil, com veiem clarament en el malson que viuen actualment als Estats Units. Els interessos comercials de les grans empreses tecnològiques i petrolieres no només amenacen el desenvolupament científic i tecnològic (amb atacs a les universitats, l'educació, la ciència climàtica i les regulacions ambientals), sinó que erosionen els fonaments democràtics dels Estats Units.

Hi ha escapatòria?

Europa pot oferir una alternativa. Durant dècades, les regulacions de la Unió Europea, tot i que a molta gent els semblen ridícules, han permès controlar algunes de les empreses capitalistes més poderoses i no veig cap motiu pel qual no pugui continuar essent així. Però això tindrà un preu, ja que en la situació geopolítica actual les relacions transatlàntiques continuaran experimentant tensions. És el que hi ha. Però Europa no és un petit Calimero, ni econòmicament, ni científicament i tecnològicament, ni tan sols en termes militars. En aquest sentit, la comunitat entorn dels estudis de ciència i tecnologia pot ajudar explicant les maneres de donar forma a les noves tecnologies d'acord amb els valors humanitaris compartits comunament i contribuint al disseny de les legislacions necessàries.

Com valora els diferents enfocaments del desenvolupament de la intel·ligència artificial (IA) als Estats Units, la Unió Europea i la Xina?

No soc expert en IA, però, com acabo de dir, Europa no és una potència petita en termes tecnològics, científics, econòmics i militars. No hi ha cap motiu que ens impedeixi continuar desenvolupant el nostre propi estil, les nostres tecnologies i la nostra indústria d'IA. Evidentment, per aconseguir-ho cal que Europa estigui més unida que mai. Personalment, estic molt a favor d'augmentar integració europea en comptes de reduir-la.

Segons vostè, seran eficaços els esforços que actualment es porten a terme per regular la IA? O cal un consens global per garantir una supervisió significativa d'aquesta tecnologia?

No crec que a curt termini es pugui aconseguir un consens global sobre la regulació de la IA. Però això no hauria d'impedir que la Unió Europea i socis com el Regne Unit i Noruega continuïn amb la tasca de regulació. El poder econòmic de la Unió Europea augmentarà l'impacte global d'aquesta regulació, com ha fet amb molts altres règims normatius en les últimes dècades.

El canvi climàtic constitueix un dels reptes més grans als quals s'enfronta la societat contemporània. De quina manera poden ajudar els estudis de ciència i tecnologia a l'hora d'abordar aquesta qüestió?

Per als que coneixen la història dels STS, que van començar criticant els científics pel seu descuit arrogant dels temes socials i el seu neopositivisme infundat, la meva resposta pot resultar sorprenent: crec que els estudiosos de la ciència i la tecnologia haurien d'ajudar a mantenir la confiança en la ciència i posar l'accent en la importància de l'assessorament científic a l'hora de plantejar polítiques.

De quina manera els STS poden ajudar a equilibrar la confiança en la ciència reconeixent, alhora, que el coneixement científic i la tecnologia es construeixen socialment?

Això es pot aconseguir reconeixent la naturalesa socialment construïda del coneixement i les màquines. De fet, l'assessorament científic ha d'incorporar els diferents punts de vista de les parts interessades i de la ciutadania. Una de les conclusions fonamentals dels STS és que la ciència i la tecnologia no es desenvolupen seguint una lògica única, inherent i autònoma, sinó que estan carregades de valors i construïdes socialment. En resum: tot podria haver estat diferent. Això obre la possibilitat de nous estils de tecnologia, sistemes industrials i economies que incideixin menys en el canvi climàtic. Per tant, els STS aporten un argument fonamental per reconsiderar la nostra ciència i tecnologia a la llum del desafiament sense precedents que suposa el canvi climàtic. A més, els estudis de ciència i tecnologia poden oferir els seus mètodes i les seves habilitats per donar suport a un treball interdisciplinari i transdisciplinari que és crucial per abordar els grans reptes de les societats contemporànies.

Després d'haver col·laborat amb institucions de tot el món, observa diferències significatives en la manera com les diferents societats exploren la relació entre tecnologia i societat?

Els estudis de ciència i tecnologia són un camp amb una forta cooperació internacional, per la qual cosa les similituds entre les diferents societats i comunitats científiques són força visibles. No obstant això, té raó en suggerir que hi ha diferències fructíferes i interessants. Li posaré un exemple en aquest sentit. Quan treballava a l'Índia amb investigadors locals, de STS vaig aprendre a connectar l'activisme amb l'acadèmia i a fer recerca des del compromís social. Allà també vaig aprendre a reconèixer, respectar i valorar la pluralitat de coneixements: les diferents cultures tenen dret a mantenir els sistemes de coneixement propis.

Com es pot conciliar la necessitat de respectar els diversos sistemes de coneixement amb la lluita contra la informació errònia i la desinformació?

Això sembla estar en contradicció amb el que he dit abans sobre la necessitat de defensar la confiança en la ciència i lluitar contra les notícies falses, la desinformació i les teories conspiratives. No cal que sigui així, però sempre serà difícil traçar una línia clara entre els coneixements no científics que s'han de respectar i la desinformació. No obstant això, pensem en el coneixement que tenen els pacients sobre la seva pròpia malaltia: actualment, els metges reconeixen el valor d'aquest coneixement, encara que normalment no sigui científic. En la declaració final del G20 del 2023 es va incloure una declaració dels assessors científics principals dels governs del grup sobre la importància de reconèixer la diversitat de coneixements.

Quins creu que seran els reptes principals als quals s'enfrontaran en els pròxims anys els investigadors que treballen en estudis de ciència i tecnologia?

La resposta a aquesta pregunta depèn dels esdeveniments internacionals actuals. És a dir, com podem mantenir una postura crítica com a acadèmics i, alhora, contribuir a la construcció d'un món millor com a ciutadans i assessors polítics? Com podem celebrar els valors humanitaris universals en una era en què sorgeixen sentiments d'extrema dreta? Com mantindrem els estàndards acadèmics d'uns estudis sòlids i un debat acadèmic obert mentre els governs autòcrates són capaços d'induir a l'(auto)censura? No tinc una resposta adequada per a aquestes preguntes, només puc recórrer al famós lema reial "Keep calm and carry on" ('Mantingueu la calma i tireu endavant'). Continuem creient en el que l'acadèmia en general i les ciències socials i humanes en particular ens poden oferir i continuem mantenint els nivells de qualitat acadèmica elevats.

Sovint es percep una bretxa entre les ciències naturals i les ciències socials i humanes. Creu que aquests camps haurien de treballar més junts? Quins són els obstacles principals que ho impedeixen?

Sí, crec que les ciències naturals i les ciències socials i humanes haurien de treballar més braç a braç. Els reptes socials actuals no es limiten als pilars de l'organització disciplinària de les universitats. Els investigadors en STS poden exercir un paper molt important a l'hora de promocionar i propiciar aquesta cooperació. La interdisciplinarietat no només constitueix el nucli de la identitat de la majoria d'investigadors de l'àmbit de la ciència i la tecnologia. Aquests també tenen habilitats que poden ajudar a aquesta cooperació interdisciplinària dins dels projectes de recerca.

A què es refereix amb el terme cooperació interdisciplinària?

A una cooperació que vagi més enllà de la multidisciplinarietat entre diverses especialitats que treballen juntes, on cadascuna aporta els seus propis elements a la solució. En la cooperació interdisciplinària, les diferents especialitats que treballen juntes produeixen una comprensió nova integrada en un marc conceptual nou i solucions en les quals les disciplines que hi contribueixen per separat ja no es distingeixen clarament. En els projectes transdisciplinaris, els científics i acadèmics treballen juntament amb actors no científics i integren col·lectivament altres tipus de coneixement i pràctica amb el coneixement científic i acadèmic. Em complau veure com, cada vegada més, les publicacions i els organismes de finançament reconeixen el valor de la recerca interdisciplinària i transdisciplinària i faciliten, i a vegades fins i tot exigeixen, aquesta cooperació. En el programa de l'Agenda Nacional de Recerca, per exemple, el Consell de Recerca dels Països Baixos exigeix explícitament que els consorcis sol·licitants incloguin les ciències naturals, les ciències socials i les humanitats, ja que els reptes socials d'aquesta agenda no es podrien abordar amb credibilitat de cap altra manera.

La recerca de la UOC

La UOC investiga, amb una marcada especialització en l'àmbit digital, per incidir en la construcció de la societat del futur i contribuir a les transformacions necessàries per fer front als desafiaments globals.

Els més de 500 investigadors i investigadores i més de 50 grups de recerca s'articulen al voltant de cinc unitats de recerca per abordar cinc missions: Cultura per a una societat crítica, Educació al llarg de la vida, Salut digital i benestar planetari, Tecnologia ètica i humana i Transició digital i sostenibilitat.

A més, la Universitat impulsa la transferència de coneixement i l'emprenedoria de la comunitat UOC amb la plataforma Hubbik.

Els objectius de l'Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible de les Nacions Unides i el coneixement obert són eixos estratègics de la docència, la recerca i la transferència de coneixement de la UOC. Més informació: research.uoc.edu.