Quan els diners s'utilitzen per controlar: la violència econòmica contra les dones

La violència econòmica és el conjunt de pràctiques que restringeixen l'autonomia material: control d'ingressos i despeses, impediments per treballar, desviament o retenció de recursos del patrimoni comú i elusió d'obligacions econòmiques (per exemple, impagament de pensions).

La invisibilitat d'aquest tipus de violència deriva de dependències normalitzades o decisions administratives de la llar. L'economista Elisabet Ruiz Dotras (DigiBiz), el penalista Oriol Martínez Sanromà (VICRIM) i la criminòloga Laura Arantegui Arràez (VICRIM) —els tres, experts de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)— perfilen senyals, proves i reparacions de la violència econòmica contra les dones.

Les xifres de la Fundació Nantik Lum assenyalen que, diàriament, entorn d'un 12 % de les dones són víctimes de violència econòmica a Espanya. Per la seva banda, les enquestes i estadístiques de UN Women mostren que la violència econòmica contra les dones n'afecta una de cada tres a escala global i sol anar acompanyada de violència física i sexual, per la qual cosa cal abordar-la com a part d'una resposta integral. A Catalunya, la detecció de la violència econòmica encara és escassa, cosa que dificulta les polítiques públiques per erradicar-la.

A Espanya existeix un marc general contra la violència de gènere (Llei orgànica 1/2004), però el reconeixement explícit de la violència econòmica és desigual: algunes comunitats autònomes la defineixen i hi ha sentències que consideren l'impagament de pensions com a violència econòmica, però falta homogeneïtat en la tipificació penal i en els protocols específics d'actuació en tots els àmbits.

Les parelles que són víctimes de violència econòmica pateixen una pèrdua d'autonomia i, per tant, dependència, la qual cosa limita la seva capacitat per sortir d'una relació abusiva. També es troben en risc econòmic i de pobresa, en tenir menys accés a ocupació, estalvi i protecció social. Finalment, aquesta situació afecta la salut mental i física, ja que genera nivells alts d'estrès, ansietat, depressió i altres efectes que incrementen la demanda de serveis socials i sanitaris. Aquestes conseqüències reforcen la necessitat que el sistema de protecció les reconegui, així com de disposar de xarxes d'acompanyament financer.

Senyals i prevenció: del control de contrasenyes a l'educació financera

Ruiz Dotras descriu un patró progressiu de control que erosiona l'autonomia financera present i futura. Entre els senyals d'alarma, situa la inducció a deixar l'ocupació o a reduir jornada, la desvaloració sistemàtica del salari de la dona, l'aïllament del seu entorn laboral i la concentració de contrasenyes i decisions financeres en una sola persona. També identifica l'exigència de justificar cada despesa i l'absència d'espai econòmic individual com a indicadors clau. Aquestes dinàmiques solen precedir actes objectivables, com ara obertures de crèdit en nom de la víctima, transferències patrimonials sota pressió o traspassos no consentits des de comptes compartits.

En la contractació bancària, Ruiz Dotras proposa la verificació reforçada de comprensió quan signa una sola part —assegurar-se que qui assumeix el deute entén l'import, l'interès, els terminis, la responsabilitat i les conseqüències de l'impagament— i, si hi ha indicis de manipulació, ajornar la signatura i atendre de manera separada la titular. En l'àmbit domèstic, recomana una via doble: d'una banda, un compte comú per a despeses familiars, i de l'altra, comptes individuals per preservar decisions sense auditories quotidianes de la parella.

Com a mesura estructural, la professora de la UOC defensa automatitzar el pagament de pensions (alimentària o compensatòria) mitjançant ordres de càrrec preferents en l'entitat bancària, similars a les d'una hipoteca o un tribut, per impedir que els diners s'utilitzin com a coerció després de la ruptura.

Tancar la bretxa entre sentència i reparació

Des de l'encaix penal, Martínez Sanromà situa la violència econòmica en l'àmbit convivencial principalment en delictes patrimonials sense violència o intimidació directa, com ara furts (apropiar-se de béns mobles sense consentiment), apropiació indeguda (traspassar diners de comptes compartits a comptes personals sense permís) i administració deslleial (donar una destinació inadequada al patrimoni comú). Poden concórrer coaccions quan s'impedeix de facto a la víctima disposar dels seus béns o accedir als seus comptes, i estafa quan s'utilitza l'engany suficient.

El penalista adverteix que l'excusa absolutòria figura en l'article 268 del Codi Penal, que considera com a no punibles els delictes patrimonials intrafamiliars sense violència. La jurisprudència n'ha delimitat l'aplicació quan hi ha un context de violència de gènere, però cada cas exigeix provar que l'acte patrimonial forma part d'una pauta continuada de dominació econòmica i no d'un episodi aïllat o un capritx amb diners comuns.

Martínez Sanromà assenyala dues dificultats recurrents: d'una banda, vincular els actes aïllats (disposicions, compres, transferències) amb un patró de control, i de l'altra, recollir evidència digital i financera utilitzable en un judici (traçabilitat d'accessos, signatura electrònica, IP, perícia comptable). Respecte de les mesures cautelars patrimonials, denuncia una aplicació molt desigual entre els jutjats de violència (VIDO), fet que obre pas a oportunitats d'espoli durant el procediment. Urgeix homogeneïtzar criteris, indica l'expert.

En relació amb familiars, empreses i entitats financeres, recorda que el mer coneixement no és suficient per imputar complicitat; es requereixen actes materials d'afavoriment. En banca, la signatura electrònica i la mancomunació porten a presumir el consentiment conjunt; no existeix un deure general de denúncia per sospita de violència de gènere (excepte la prevenció de blanqueig), si bé es pot fer ús del bloqueig quan falti el consentiment de totes les persones titulars. En aquest sentit, Martínez Sanromà proposa tres millores: la clarificació per via normativa dels criteris de cautelars patrimonials en violència econòmica, formació especialitzada en jutjats de violència y protocols sectorials per a bancs que permetin detectar patrons de risc i actuar més enllà de la presumpció de consentiment.

Des de la victimologia aplicada, Arantegui subratlla que la violència econòmica no es limita a la parella ni sempre és autònoma, i sovint integra un patró d'abús (psicològic, físic i patrimonial). En l'àmbit de parella, alguns supòsits encaixen en delictes patrimonials (estafa, danys). La reparació en seu penal es fixa pels delictes provats i requereix minimitzar la revictimització (menys declaracions i acaraments), de conformitat amb l'Estatut de la víctima del delicte.

El seu diagnòstic desplaça el focus de provar més a cobrar de debò; fins i tot amb condemna, són freqüents els impagaments per insolvència o per dificultat de localització. Prioritza els mecanismes d'execució efectius: un fons públic específic que anticipi indemnitzacions a víctimes especialment vulnerables i recuperi després, juntament amb procediments de pagament automàtic d'obligacions periòdiques (per exemple, pensions alimentàries) per evitar-ne l'ús coercitiu després de la separació. Sense aquesta xarxa, la reparació corre el risc de quedar-se en una declaració sense efecte pràctic.

Polítiques i protocols: tres palanques immediates

Els tres experts proposen una sèrie de mesures polítiques i de protocols que poden abordar aquest problema de manera immediata:

1. Educació financera amb perspectiva de gènere. Desnormalitzar la delegació total de les finances en la parella, reforçar la corresponsabilitat i garantir l'accés efectiu i regular de totes dues parts a la informació i l'operativa bancàries. Integrar aquests continguts en campanyes i currículums.

2. Banca amb verificació reforçada i alertes de risc. Procediments de doble comprensió quan signa una sola part, ajornament de signatures si hi ha indicis de manipulació, traçabilitat de la informació lliurada a la titular i revisió de patrons anòmals (ingressos d'ella, moviments d'ell) en comptes compartits.

3. Justícia amb cauteles homogènies i pagaments automàtics. Instruccions comunes per a bloquejos preventius davant indicis d'espoli, automatització i prioritat de pensions i exploració d'un fons públic pont per a impagaments.