La paradoxa de la histocompatibilitat: compatibles per a un trasplantament, però no per tenir fills

La histocompatibilitat és un concepte tècnic que respon a una idea senzilla: al teu sistema immunitari li cal saber què és propi i què és aliè. I ho fa llegint, en la superfície de les cèl·lules, unes molècules que funcionen com un identificador biològic. En paraules del doctor Luis Franco, professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) , "la histocompatibilitat, o complex d'histocompatibilitat principal (MHC), funciona com un carnet d'identitat immunològic i genètic".

Aquest carnet té dues conseqüències que semblen contradictòries però que no ho són. En medicina, especialment en trasplantaments, interessa que el donant i el receptor s'assemblin tant com es pugui per tal de reduir les probabilitats de rebuig. En reproducció, a l'espècie li convé el contrari: barrejar diferències per tal de guanyar diversitat genètica i, amb la diversitat genètica, resiliència biològica. D'aquí la paradoxa que resumeix Franco: "La teva parella ideal per tenir fills és, biològicament parlant, el teu pitjor donant d'òrgans".

Trasplantaments: quan assemblar-se és sobreviure

En matèria de trasplantaments, "ser histocompatible" equival a "ser compatible" en el sentit pràctic: minimitzar la probabilitat que el receptor ataqui l'òrgan. La lògica és directa: com més "estrany" li sembli al sistema immunitari l'empelt, més risc de rebuig hi haurà. El professor Franco ho explica així: "Quan fem trasplantaments d'òrgans, analitzem sempre que aquestes molècules s'assemblin el màxim possible entre el donant i el receptor per tal d'evitar rebuigs".

Aquesta anàlisi es basa, sobretot, en el sistema HLA (antígens leucocitaris d'histocompatibilitat), la versió humana de l'MHC. En la pràctica clínica, es comparen els HLA del donant i del receptor, es busquen anticossos anti-HLA i es fa una prova de compatibilitat directa entre tots dos per evitar sorpreses immunològiques, a més d'ajustar-ne la immunosupressió.

Precisament perquè la histocompatibilitat reflecteix una semblança genètica, els familiars tendeixen a ser més compatibles. "Els familiars són generalment més histocompatibles entre ells, especialment els germans", recorda el professor. Això ajuda a entendre per què, històricament, la donació entre germans (quan és possible) s'ha considerat una situació immunològicament favorable davant de donants no emparentats.

Cal fer notar els avenços que hi ha actualment en la detecció d'aquesta compatibilitat. Fins no fa gaire, l'aparellament es feia de manera relativament limitada (per antígens HLA). Ara s'intenta estimar el risc amb més precisió, combinant mesures "moleculars" que anticipen millor la probabilitat que el receptor fabriqui anticossos específics contra el donant (dnDSA), que estan associats al rebuig mitjançat per anticossos i pèrdua de l'empelt.

Dos treballs recents empenyen aquesta transició. L'un, publicat a Frontiers in Immunology, proposa integrar diverses mètriques per tal de classificar millor el risc immunològic en un trasplantament renal i anticipar qui té més probabilitats de desenvolupar anticossos donant-específics (dnDSA). L'altre, publicat a Transplant International, descriu un algorisme prospectiu multicèntric per definir de manera més estandarditzada incompatibilitats "inacceptables" abans del trasplantament i avaluar-ne les conseqüències en resultats i en composició de llistes d'espera.

Tot això no esvaeix el dilema central del trasplantament: cal equilibrar l'ideal immunològic amb la urgència clínica i la disponibilitat real d'òrgans. Però sí que canvia una cosa important: la histocompatibilitat deixa de ser una xifra o una coincidència per blocs i passa a convertir-se en una estimació més probabilística del risc biològic real.

Reproducció i atracció: la biologia vol diversitat

No obstant això, en l'àmbit de la reproducció, l'objectiu evolutiu canvia radicalment. Si el que importa és la supervivència de la descendència i, a gran escala, la resiliència de l'espècie, la diversitat genètica esdevé una assegurança col·lectiva. L'expert en immunologia de la UOC ho sintetitza amb una frase: "La naturalesa és enemiga de la uniformitat".

La idea és doble. Primer, el fet de barrejar genomes diferents incrementa la variabilitat de la descendència i pot ampliar el repertori immunològic enfront d'infeccions canviants. Segon, i aquest és el revers de l'avantatge en els trasplantaments, redueix el risc que dos portadors sans comparteixin la mateixa mutació recessiva i la transmetin per duplicat, i, d'aquesta manera, activin una malaltia genètica en el fill. Dit planerament: com més semblant genèticament és el teu company reproductiu, més fàcil és que compartiu fallades silencioses en el mateix punt de l'ADN.

L'expert cita un estudi comparatiu en el qual, en analitzar parelles consolidades i comparar-les amb aparellaments a l'atzar, es va observar que les parelles reals eren menys histocompatibles l'un amb l'altre que dos desconeguts triats a l'atzar. La lectura prudent d'això és que la biologia podria empènyer, almenys en part, cap a la diferència genètica, encara que en la vida real aquest senyal competeixi amb la cultura, el context i les preferències apreses.

D'aquesta lògica divergent neix la paradoxa inicial: per gestar fills, la biologia premia l'encreuament amb algú diferent; per donar un òrgan, convé algú semblant. Totes dues coses són certes alhora, perquè responen a objectius diferents: l'un, evitar el rebuig immediat del sistema immunitari; l'altre, maximitzar la robustesa genètica a llarg termini.

Es pot olorar la parella ideal?

És interessant analitzar com el cos reconeix aquestes diferències. Algunes evidències indiquen que hi podria haver una relació entre l'olor corporal i les preferències relacionades amb l'MHC/HLA. Franco esmenta el clàssic experiment de "les samarretes suades" per il·lustrar que l'olor corporal i les preferències olfactòries poden actuar com a primera impressió biològica: algunes persones avaluaven com a més agradable l'olor d'individus amb MHC diferent.

En la seva explicació, aquesta "química" recolza en senyals volàtils: encara que els marcadors del sistema immunitari estiguin molt presents en cèl·lules sanguínies, "el mecanisme per comunicar aquesta informació a l'exterior són les feromones", alliberades a través de la suor i de secrecions, i captades per l'olfacte.

Una revisió amb metaanàlisis publicada a Philosophical Transactions of the Royal Society B (2020) va examinar precisament aquest problema, centrant-se en la diferència entre estudis genòmics en parelles reals, la satisfacció de relació i les preferències per olor, i va concloure que l'evidència és heterogènia i que l'efecte no apareix de manera consistent en "parelles reals", encara que sí que es pot manifestar en preferències olfactòries en certs dissenys. Una altra revisió àmplia en accés obert, també del 2020, analitza mecanismes plausibles (olor, microbioma, metabòlits), però insisteix en les limitacions metodològiques i en la barreja de resultats.

És a dir, aquesta preferència no seria fixa ni determinant. Franco descriu "dues formes operatives" de l'olfacte segons l'estat hormonal. Durant l'ovulació, la prioritat biològica és reproductiva, per la qual cosa el cos tendiria a buscar variabilitat genètica. I, durant l'embaràs i la lactància, la prioritat biològica és la protecció, per la qual cosa augmentaria la preferència per olors familiars. El seu advertiment sobre anticonceptius hormonals i preferències encaixa en aquesta mateixa lògica: en simular un "fals embaràs", podrien inclinar temporalment la preferència cap a perfils més familiars, i aquesta preferència podria canviar que es deixa la píndola. Així ho va assenyalar un estudi longitudinal clàssic a Proceedings of the Royal Society B (Roberts et al., 2008). La lectura prudent és aquesta: n'hi pot haver efectes mesurables al laboratori, però la seva rellevància en la vida real depèn de molts factors, com ara el context cultural, els perfums, els hàbits, l'aprenentatge, les expectatives o la disponibilitat de parelles.

El professor també esmenta que aquests senyals químics no només apunten a l'atracció, sinó que podrien influir en altres comportaments, com la competència. Posa com a exemple la sincronització menstrual entre dones, com a hipòtesi clàssica però polèmica, ja que les revisions científiques no hi troben correlació consistent. On veu una evidència més sòlida és en animals: en insectes i en rosegadors, s'ha observat que els mascles augmenten el volum d'ejaculació en detectar l'olor de rivals, una estratègia de competència espermàtica. Alhora, en subratlla el límit: traslladar-ho a humans és difícil de provar, pel filtre de cultura, psicologia i perfums, i per un sistema de detecció química menys marcat que en altres espècies.

La conclusió operativa de l'expert és assenyada si es formula amb límits: la histocompatibilitat no "decideix" l'amor, però "pot participar en la seva espurna inicial" com un factor biològic silenciós. I el que és indiscutible és la divergència d'objectius entre trasplantament i reproducció. En altres paraules: si penses a tenir fills, la teva biologia es pot inclinar cap a la diferència; si penses en un trasplantament, el teu metge buscarà la màxima similitud.