El tiquet de la compra digital: entre l'estalvi ecològic i l'exclusió social

La patronal de supermercats ha plantejat al Govern espanyol una modificació normativa perquè el tiquet de compra sigui, per defecte, digital. Així, quan els clients facin una compra, no rebran el comprovant físic, tret que ho demanin específicament. La proposta arriba de l'Associació Espanyola de Distribuïdors, Autoserveis i Supermercats (ASEDAS), la patronal de cadenes de supermercats que representa Lidl, Mercadona, Día, Aldi, Consum o Spar, que ha fet una petició formal al Govern per modificar la normativa i eliminar l'obligatorietat d'imprimir els tiquets físics.

La proposta aposta per la "digitalització per defecte", com ja passa en països com França, el Regne Unit, Suïssa, Suècia o els Països Baixos. Tanmateix, aquest canvi pot generar dificultats per a determinats col·lectius. "La digitalització per defecte és una forma de violència estructural, la faci qui la faci, i afecta més les persones grans perquè és el segment de la població que menys digitalitzat està", explica Mireia Fernández-Ardèvol, catedràtica dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigadora del grup CNSC (Communication Networks and Social Change).

Tot i que les dades mostren que cada vegada hi ha més persones grans que accedeixen a internet, encara avui els nivells d'ús continuen sent inferiors als de la població general. A partir dels 75 anys, l'ús d'internet cau dràsticament amb l'edat; el 49 % de les persones entre 75 i 84 anys utilitza internet setmanalment, xifra que baixa al 17,7 % a partir dels 85 anys, segons dades de l'ONTSI (2025). "D'aquí a uns anys no serà una forma de violència estructural que afecti més les persones grans, però ara mateix ho és", pronostica l'experta.

No és nostàlgia, és autonomia

Encara que de moment és només una proposta, si tirés endavant suposaria reduir l'ús d'objectes físics en la vida quotidiana, com ja ha passat amb la llibreta bancària, la targeta física sanitària, els telèfons públics o les entrades en paper. "Quan hi ha una substitució d'un element, la persona es pot sentir desvalguda, pot experimentar incertesa i inestabilitat, i sentir que ha de tornar a construir o reaprendre determinades coses per poder fer certes activitats", comenta Daniel López, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC i investigador del grup CareNet.

Per exemple, la llibreta bancària no és un objecte central per als bancs, però és, segons l'expert, una "infraestructura de confiança", un comprovant físic que ofereix autonomia i es constitueix com un objecte familiar per a moltes persones grans. "Una tecnologia és obsoleta quan ja no hi ha una comunitat que la faci servir. No es tracta només que el disseny canviï o que determinades organitzacions o empreses vulguin substituir una tecnologia per una altra, sinó que continuï sent útil i significativa per a determinades comunitats", detalla López. De fet, en els últims anys, tecnologies com els discos de vinil han despertat un creixent interès a una part de la població.

L'edatisme tecnològic com a forma subtil de discriminació

La modificació de la normativa es basa, segons ASEDAS, en arguments mediambientals. La patronal estima que actualment a Espanya s'emeten uns 5.000 milions de tiquets a l'any, que consumeixen prop de 4.500 tones de paper i generen fins a 10 milions d'euros en costos d'impressió. Segons la patronal, molts rebuts acaben directament a les escombraries, i una tercera part es deixen a la mateixa línia de caixes.

La impressió dels tiquets també comporta una despesa mediambiental: segons la patronal, el paper tèrmic utilitzat sol contenir bisfenol A (BPA) o bisfenol S (BPS), fet que en dificulta el reciclatge i genera un residu tòxic que acaba majoritàriament en abocadors, en lloc de ser reutilitzat. Per a Fernández-Ardèvol, les empreses que impulsen mesures o innovacions orientades a la sostenibilitat no solen tenir en compte la discriminació per edat. "L'edatisme és a tot arreu i, per tant, també pot estar lligat a pràctiques que el que volen és promoure la sostenibilitat", indica. Tot i que aquestes innovacions es fan per ser més eficients i estalviar costos, també impliquen altres despeses associades, per exemple, al manteniment del sistema digital, puntualitza l'experta.

Si s'aprovés la mesura, la gestió del tiquet digital no formaria part de les activitats on la gent gran (aquells de més de 75 anys) té més facilitat -com la comunicació bàsica per WhatsApp, que lidera la llista de tasques, amb un 39,3 %-, segons les dades de l'informe de l'ONTSI. De fet, si el tiquet digital arribés al correu electrònic o bé a l'aplicació del supermercat, això exigiria competències digitals avançades (com baixar una aplicació mòbil, registrar-s'hi i saber-hi navegar) en un col·lectiu en què només el 21% de les persones grans fan servir el correu electrònic i un 22% cerca informació sobre béns i serveis. "Aquest fet pot situar algunes persones en situació de vulnerabilitat perquè no tenen, potser, els recursos necessaris o el suport per fer els ajustaments, i això pot generar situacions de desigualtat i discriminació", afirma López.

Disseny universal vs. innovació excloent

L'informe de l'ONTSI alerta que la baixa adopció d'aquests serveis més complexos suposa un clar risc d'exclusió davant la creixent digitalització dels serveis tant públics com privats. És un problema que afecta el conjunt de la societat, independentment de l'edat. "Però en el cas de les persones grans que no tenen interès en aquesta dimensió digital, els estem forçant a uns nivells més grans de dependència d'altres persones", afirma Fernández-Ardèvol.

La investigadora alerta que les conseqüències, quan aquesta dependència digital no és volguda, són molt greus per a la privacitat i l'autoestima de les persones grans. "Aquells documents que voldrien que fossin privats deixen de ser-ho, i òbviament afecta l’autoestima. A ningú li agrada no sentir-se independent", exemplifica.

El problema d'arrel és també de representació quan es pensa en els serveis o les innovacions. "El disseny dels entorns digitals actualment és edatista, perquè no és una dimensió que s'incorpori habitualment quan es pensa en els productes o els serveis; i, si es fa, és des d'una mirada estereotipada", afegeix la catedràtica i investigadora del grup CNSC.

En plena transició digital, el debat ja no és només tecnològic o mediambiental, sinó també democràtic: qui queda fora quan el món físic deixa de ser la norma? "Hi ha molts elements en joc, quan ens forcen a anar al digital sense possibilitat de mantenir la dimensió analògica. Des de qüestions vinculades a la privacitat a temes d'autonomia i respecte dels nostres drets com a ciutadans i ciutadanes", afirma.

Integrar una mirada heterogènia en el disseny de masses continua sent un repte pendent. "Qui produeix aquests productes per a consum de masses considera que no en traurà rendiment si aplica principis del disseny universal; al final, amb algunes excepcions, el mercat respon a les expectatives del propi benefici econòmic", conclou Fernández-Ardèvol.