Tres de cada quatre nens presenten símptomes de trauma: un estudi alerta sobre una crisi silenciosa en la preadolescència

Un nou estudi realitzat per investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i d'institucions argentines ha aportat llum sobre la crítica situació de salut mental a què s'enfronten els nens d'onze anys en una zona desfavorida de Buenos Aires (Argentina). La recerca subratlla una necessitat urgent d'implementar programes de prevenció amb perspectiva de gènere i enfocament de trauma dins del sistema educatiu.

L'estudi Protecting young minds:insights on pre-adolescents' mental health from a school-based study in Argentina revela que el 74 % dels nens superen el llindar clínic de trastorn d'estrès posttraumàtic (TEPT), és a dir, tres de cada quatre nens creixen amb símptomes de trauma no tractats. Per a la Dra. Perla Kaliman, professora col·laboradora de la UOC, investigadora honorària del Center for Healthy Minds de la Universitat de Wisconsin (a Madison) i líder d'aquest estudi, "aquesta situació s'associa amb més risc, en l'adolescència i l'edat adulta, de depressió, ansietat, trastorns de comportament, malalties cròniques, conducta suïcida i oportunitats limitades per portar una vida plena. En termes comunitaris, això implica més càrrega per al sistema de salut, menys capital humà futur i risc de transmissió intergeneracional de trauma si no s'intervé de manera primerenca".

A més, les troballes sobre l'estrès percebut són similars a estudis previs realitzats en diversos països, incloent-hi el Canadà, Austràlia, Suècia, Bulgària, la Xina i Polònia, ja que indiquen que les nenes tendeixen a experimentar nivells més alts d'estrès percebut i exhibeixen pitjors resultats psicològics que els nens. Davant d'això, la investigadora comenta que "globalment, les nenes mostren una salut mental més afectada que els nens. Això no és un fenomen exclusiu de Buenos Aires. Entre els factors rellevants hi ha més pressió sobre les nenes per la imatge corporal i l'aprovació social, més risc de patir violència sexual o assetjament, que augmenta des de la preadolescència. També hi ha patrons culturals que penalitzen l'expressió oberta d'enuig o límits per part de les nenes, cosa que pot amplificar la simptomatologia traumàtica. Els nens solen externalitzar més el trauma a través de conductes violentes o de risc. Aquests comportaments en les nenes són socialment percebuts com més disfuncionals que en els nens".

El mindfulness i l'autocompassió com a antídots

Malgrat el panorama advers, la recerca també va identificar factors protectors clau. Els trets de personalitat associats a l'atenció plena (mindfulness) i d'autocompassió van mostrar una correlació negativa significativa amb l'estrès i els símptomes de TEPT. És a dir, que el cultiu intencional d'aquestes qualitats podria representar una estratègia eficaç per prevenir o disminuir els alts nivells de trauma i d'ansietat que travessa la infància actualment.

L'equip investigador proposa que aquestes estratègies no siguin considerades complements, sinó part integral del currículum escolar. Tanmateix, com podem ensenyar a les preadolescents a ser més amables amb si mateixes perquè aquesta eina realment actuï com un factor protector contra l'estrès? Per a la Dra. Kaliman, "hi ha intervencions efectives en contextos escolars a través de programes que inclouen un entrenament explícit per desenvolupar un llenguatge intern amable cap a un mateix, disminuir l'autocrítica, regular les emocions a través de la consciència corporal, identificar les qualitats i fortaleses pròpies i desenvolupar un sentit de connexió amb els altres. Des de l'organització sense ànim de lucre que dirigeixo,Generation Alpha Minds, hem desenvolupat un programa que inclou aquestes estratègies, entre d'altres, per promoure la salut mental en preadolescents, tant nenes com nens. En realitat, encara que s'observin diferències de gènere significatives pel que fa a la salut mental en preadolescents, tant nens com nenes estan travessant una greu crisi de salut mental". 

La investigadora de la UOC comenta que "actualment, estem implementant aquest programa per a preadolescents en contextos vulnerables a Ucraïna, França, El Salvador i l'Argentina. El programa que hem desenvolupat per a preadolescents es basa en l'entrenament en estratègies de regulació atencional i emocional, alhora que ofereix eines lúdiques i senzilles per reforçar la connexió amb un mateix i amb els altres a través de la compassió, la gratitud i altres valors positius. El nostre programa també ajuda els nens a identificar el propòsit en les seves accions tant quotidianes com més a llarg termini, amb l'objectiu d'orientar de manera constructiva les seves motivacions i activitats. Tot això es basa en evidències neurocientífiques recents sobre l'impacte d'aquests aspectes en el benestar psicològic".

Limitacions i crides a l'acció

Segons indica Kaliman, l'obstacle més important no és la manca d'evidència, sinó el subfinançament estructural en salut mental a l'Amèrica Llatina, que rep una despesa mitjana del 2 % del pressupost sanitari, segons l'Organització Panamericana de la Salut, i la prevenció no és la prioritat. D'altra banda, a més de l'estigma que pot acompanyar temes relacionats amb la salut mental, hi ha una formació docent insuficient en temes relacionats amb la crisi de salut mental en la infància i estratègies preventives. En general, els sistemes educatius se solen centrar exclusivament en mètriques acadèmiques estandarditzades que no inclouen aspectes preventius relacionats amb el benestar psicosocial i emocional. Malgrat que organismes com la UNESCO promouen l'aprenentatge socioemocional, la implementació depèn de la voluntat política i de recursos sostinguts.

D'acord amb les conclusions i recomanacions de l'estudi, s'identifiquen algunes accions clau que poden afavorir la salut mental en nens i adolescents, entre les quals trobem:

1. Implementar programes escolars basats en evidència científica

Incorporar currículums estructurats i protocol·litzats de benestar psicològic a les escoles, amb el mateix nivell de prioritat que les matèries acadèmiques tradicionals. Aquests programes han d'estar basats en recerca rigorosa i alineats amb els objectius educatius. Aquestes iniciatives també es poden presentar com a eines per millorar la convivència, prevenir la violència i enfortir l'aprenentatge, reconeixent la salut mental com a base de l'èxit acadèmic i del desenvolupament social.

2. Dissenyar intervencions sensibles al gènere

Desenvolupar enfocaments específics que considerin les diferències de gènere observades en l'estrès percebut, l'autocompassió i els símptomes relacionats amb el trauma. Les intervencions s'han d'adaptar a les trajectòries emocionals i socials diferenciades de nens i nenes.

3. Integrar entrenament en mindfulness i autocompassió

Incloure pràctiques de consciència plena i autocompassió com a components centrals dels programes escolars. Aquestes estratègies es presenten com a eines protectores davant de l'estrès i els símptomes associats al trauma, de manera que afavoreixen la regulació emocional i la resiliència.

4. Fomentar intervencions multimodals

Combinar diferents pràctiques com el moviment, el joc, les arts expressives i activitats a la naturalesa, per augmentar la probabilitat que cada estudiant connecti amb alguna modalitat segons les seves necessitats emocionals i preferències personals.

5. Capacitar docents i professionals clau

Garantir que mestres, orientadors, psicòlegs educatius i treballadors socials rebin formació específica i puguin encarnar els principis que promouen els programes, enfortint el seu propi benestar psicològic (empatia, regulació emocional, autocompassió).

6. Promoure enfocaments col·laboratius amb famílies i comunitat educativa

Impulsar objectius compartits, comunicació transparent i participació activa d'educadors i famílies per millorar l'acceptació dels programes i reduir l'estigma associat a la salut mental.

Els resultats d'aquesta recerca no tan sols evidencien una crisi silenciosa de salut mental en la preadolescència, sinó que també marquen un camí clar d'acció, subratllant que la promoció de la salut mental infantil no s'ha d'entendre com un complement opcional, sinó com un pilar estructural dels sistemes educatius contemporanis, especialment en un context marcat per la digitalització, la pressió social i els desafiaments globals. Això pot marcar la diferència entre perpetuar el trauma o construir generacions més resilients, amb més oportunitats de benestar i desenvolupament ple.