10 recomanacions

Els elements de l'oració tenen una certa mobilitat dins l'estructura sintàctica; guanyen o perden importància segons el lloc que ocupen. Com a norma general, mantenim l'ordre convencional dels elements de l'oració:

subjecte + verb + complements

D'aquesta manera, quan vulguem destacar un element per posar-hi èmfasi, el podem desplaçar al principi de l'oració, que és el lloc on hi ha la informació principal.

Cal fer la preinscripció abans del dia 10. [Ordre normal]

Abans del dia 10, cal fer la preinscripció. [Element destacat]

Si abusem dels recursos d'èmfasi o els utilitzem sense criteri, n'invalidem la funció. A més, si els complements són a prop del seu nucli, evitem ambigüitats.

Hi haurà classes per al personal d'atenció al client. [personal d'atenció al client]

Hi haurà classes d'atenció al client per al personal. [classes d'atenció al client]

L'ordre dels mots, tot i que no és fix, sovint respon a la lògica interna de construcció de cada llengua, que funciona com un ecosistema. Les estructures sintàctiques genuïnes eviten repeticions, abús de possessius, etc. i no es poden calcar d'una llengua a l'altra.

En general és aconsellable redactar les oracions amb criteris d'economia, que és una de les condicions de la comunicació funcional. El resultat és un estil concís, que estalvia elements sobrers i va directament a la idea que vol expressar. Per tant, podem esporgar expressions redundants per repetició d'idees o conceptes.

També cal evitar paràfrasis o circumloquis i mots de significat molt general, com ara element, tema, factor, problema, etc., perquè en molts contextos afegeixen paraules però no significat.

L'estil és més clar quan fem servir un lèxic adequat al text, allunyat de paraules complexes, poc freqüents i rebuscades.

Això mateix passa si substituïm els mots de significat massa general o inconcret (fer, tenir, cosa...) per altres de significat més precís.

Com més especialitzat és el tema de què tractem, més important és la precisió. Tot i així, els termes tècnics, que sens dubte són precisos i útils en el llenguatge d'especialitat, no sempre són prou coneguts per les persones que han de llegir els textos generals o divulgatius.

Per evitar que el text sigui críptic i la terminologia ens allunyi del lector, convé utilitzar els termes especialitzats amb moderació i definir-los breument amb paraules planeres quan sigui imprescindible fer-los servir.

Alguns mots estrangers més usats en certs àmbits (feedback, e-learning...), els acrònims i les sigles poden tenir el mateix efecte que els tecnicismes. Si no podem assegurar-ne la comprensió, cal definir-los o identificar-los al començament del text.

Per aconseguir un estil clar i directe, és aconsellable fer explícits els subjectes de les oracions. Les oracions impersonals, com que amaguen el responsable de l'acció, resulten poc clares. Es poden utilitzar, per exemple, quan desconeixem el subjecte de l'oració o no té importància o quan no es vol explicitar el subjecte d'una acció, perquè no és significatiu o no es útil; però és aconsellable no abusar-ne.

Les oracions d'estructura passiva són poc habituals en la sintaxi del català i disminueixen la llegibilitat del text. S'aconsegueix un estil més directe situant el subjecte al començament i fent servir formes verbals personals.

En català utilitzem els verbs amb molta més freqüència que no pas els noms, perquè la construcció amb verbs és més genuïna, natural i directa. Els noms, a més, ens obliguen a utilitzar possessius i pronoms innecessaris, cosa que dona com a resultat una estructura encarcarada i poc genuïna.

Tota frase necessita un verb principal, i l'infinitiu no actua com a verb sinó com un nom; per tant, amb un infinitiu sol no es pot construir una frase (llevat que es tracti d'una llista d'accions, expressades amb infinitiu que depenen d'una oració principal anterior).

Si es fan subapartats vinculats a un apartat, l'enunciat superior del qual depenen ha de lligar amb cada un dels subapartats, i tots els subapartats han de començar amb un element de la mateixa categoria: verb conjugat, infinitiu, nom o frase completa.

Quan un escrit va adreçat a un públic genèric, s'ha de tenir en compte que hi pot haver destinataris masculins i femenins i que tots s'hi han de sentir inclosos, però sense caure en l'artificiositat. Sovint podem trobar construccions o paraules col·lectives i estalviar-nos de doblar les formes masculines i femenines, cosa que entorpeix la lectura.