18/5/21

Així és el dol «prohibit»: quan manifestar el dolor no està socialment permès

La mort d'un amant, d'una exparella o fins i tot d'una mascota poden ser dols desautoritzats

Pot passar factura més endavant en forma d'ansietat, depressió o trastorns de conducta
Foto: Yanalya / freepik

Foto: Yanalya / freepik

No sempre ens permetem mostrar el nostre dolor davant una mort, especialment si el nostre vincle amb la persona morta no estava reconegut socialment, com el que es manté amb un amant secret, encara que també pot passar en altres casos. «Fins i tot la mort d'una exparella pot ser un dol desautoritzat», explica Montserrat Lacalle, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Lacalle defineix aquest tipus de dol com el que es produeix «quan la mateixa persona creu que el seu dolor no és pertinent, en un intent de racionalitzar-lo, o bé quan el seu entorn no entén aquest sofriment perquè, socialment, no és el que correspon».

Per a Enric Soler, tutor del grau de Psicologia de la UOC i expert en dol d'alta complexitat, el dol prohibit és el procés emocional d'adaptació a una pèrdua no reconeguda socialment. Per exemple, en societats que condemnen l'homosexualitat, la defunció d'un dels dos membres d'una parella del mateix gènere que ha mantingut la relació de manera completament invisible als ulls dels altres. «Això implica que el supervivent s'enfrontarà amb un dol prohibit pel seu context social. D'aquesta manera, perd totes les eines de suport social, com el seu reconeixement en un lloc preferent als funerals i la possibilitat de rebre suport per part de les persones més properes», assenyala el professor de la UOC.

Quin tipus de defuncions es poden viure com a dols prohibits? Segons Soler, totes les que es refereixen a relacions no acceptades per l'entorn. «Hi ha tants dols prohibits com estructures de vincles afectius no reconegudes i legitimades per la societat», diu l'expert, que cita com a exemples la pèrdua d'un integrant d'una relació de parella de més de dues persones, la defunció d'un amant secret i fins i tot el dol perinatal, que, malgrat estar socialment legitimat, en molts casos els progenitors el viuen com un dol prohibit «pel fet de no haver existit algú "visible a la societat" que mor prematurament». També el dol per una mascota pot traduir-se en un dol prohibit si el context social resta valor a la importància del vincle afectiu. «La pèrdua d'una mascota és un dol de primera magnitud, però les persones a les quals no els agraden els animals o que no han tingut una mascota no poden imaginar el dolor que sents quan la perds», assenyala Soler.

Conseqüències del dol no manifestat

Què passa, llavors, quan per una raó o una altra vivim aquest dol prohibit? Segons explica el professor de la UOC, el resultat més probable és que ens passi factura. «Els dols no són opcionals. Es poden postergar, diferir, congelar, ajornar, negar, elaborar-los a mitges... Però no són evitables», adverteix, i afegeix que un dol que no s'ha elaborat de manera saludable té conseqüències. «La majoria de demandes terapèutiques de tota mena (drogodependències, ansietat, depressió, trastorns de conducta...) tenen l'origen en un dol no elaborat des de fa anys o dècades», assegura.

Comparteix opinió amb Montserrat Lacalle, que afirma que el que és saludable és connectar amb la pèrdua, la qual cosa comporta una sèrie d'emocions que van canviant perquè el dol és un procés en el qual es passa per diferents moments. «Per transitar-hi, un ha d'estar connectat amb què és el que sent. No obstant això, quan una persona es nega a sentir, és possible que pugui tenir la falsa sensació que està bé, i quan en el futur aparegui una altra pèrdua o qualsevol altre tipus d'esdeveniment emocionalment traumàtic s'activarà tot això que no està resolt», explica, i compara els dols no viscuts amb una lesió mal curada. «Pot ser que continuïs amb el dia a dia, però quan et tornis a lesionar, aquesta lesió recaurà sobre una cosa que no s'ha curat bé», afirma. La professora col·laboradora de la UOC afegeix que dol ve de la paraula dolor. «I això és significatiu: la mort doldrà, dol haver de passar per això, però és la possibilitat que tenim de tornar a estar bé», comenta.

D'altra banda, Soler recorda que dol també està relacionat amb l'accepció en castellà retarse en duelo, perquè en realitat la pèrdua d'algú proper és un repte, «una lluita interna, en la qual l'individu ha de negociar amb ell mateix en quina situació emocional quedarà finalment. Si no hi ha aquest procés, no és possible autoconsensuar com quedarà un mateix sense el vincle afectiu perdut, i, per tant, queda com una tasca pendent de resoldre», afirma.

És la raó per la qual, fins i tot quan creguem que no ens correspon mostrar el nostre dolor, hem de permetre'ns plorar, estar tristos o manifestar els sentiments que tinguem «sense qüestionar les pròpies emocions», assenyala Lacalle. Una cosa que acostuma a resultar-nos complicada fins i tot quan es tracta de dols convencionals. Perquè, com recorda Soler, la societat en la qual vivim continua tenint dificultats amb la mort, «l'últim tabú». «És difícil elaborar dols perquè vivim en una societat massa orientada a la productivitat, al guany, no a la pèrdua», comenta. Per això els funerals cada vegada són més curts, «i no és casualitat que la majoria dels assistents facin servir ulleres de sol encara que sigui un dia ennuvolat amb l'objectiu d'amagar les llàgrimes», sosté. No obstant això, la manera més saludable d'afrontar un dol, segons la seva experiència professional, és sense por. «Cal mirar el dolor cara a cara, acceptar-lo com a propi de la pèrdua, amb l'esperança que es converteixi en una cicatriu que ens faci més madurs, i entendre'l com una cosa saludable i guaridora. El dolor és el preu que hem de pagar per l'amor», assegura Enric Soler.

Experts UOC

Contacte de premsa

També et pot interessar

Més llegits