«Durant les primeres setmanes, el silenci de l'hospital feia encongir el cor, tots darrere les mascaretes»

 Foto: Antonia Campolongo

Foto: Antonia Campolongo

12/05/2020
Àngels Doñate
«La gent parla de la "nova normalitat" i no para atenció a la paraula nova
Antonia Campolongo, infermera de la Unitat de Trastorns del Moviment (Hospital de Sant Pau) i professora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC

 

El personal sanitari treballa, i fins i tot viu, a la trinxera d'una guerra contra un enemic invisible. El 12 de maig celebrem el Dia Internacional de la Infermeria i és un bon moment per escoltar professionals com Antonia Campolongo, infermera de la Unitat de Trastorns del Moviment de l'Hospital de Sant Pau i professora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC. «Ara no toca sortir a passejar sense mascareta o seure a la gespa. Hem viscut en una pel·lícula de ciència-ficció: durant les primeres setmanes, anar a l'hospital feia encongir el cor. Hi havia un silenci! A l'ascensor, amb sis companys, ens miràvem i… alguns abaixaven els ulls. Si hem superat aquest brot ha estat pel personal sanitari, que ha donat el 200 %», afirma Campolongo, que quan era petita ja tenia cura de les seves nines.

 

Com va néixer la teva vocació?

Quan era petita ja volia ser infermera per tenir cura de les persones i acompanyar-les. Ningú de la meva família no pertanyia a l'àmbit sanitari, però no vaig dubtar mai. Vaig estudiar i primer vaig entrar a treballar en l'àmbit de l'aparell digestiu i, més tard, amb pacients neurològics. D'això ja en fa vint anys. Ara estic casada amb un metge de família que també treballa amb pacients amb COVID-19.

De tot el que havies après de la professió, què és el que t'ha servit més aquests dies? 

Habitualment treballo amb pacients amb malaltia de Parkinson. Ara tots som a primera línia, però, com sempre, el que serveix més és escoltar el pacient, acompanyar-lo. Aquests dies els hem tractat a tots de la mateixa manera, però la veritat és que teníem pacients amb COVID-19 i pacients sense. T'imagines què ha significat visitar els pacients vestida amb l'equip de protecció individual (EPI)? No em reconeixien, estaven desorientats i, a sobre, les seves famílies no els podien acompanyar.

I la por…

Tens por, i tant! I l'has de superar. No tothom ho gestiona igual: hi ha hagut personal sanitari que ha necessitat suport psicològic… Com ho he fet jo? Parlant amb els de casa, amb alguns companys… Fa vuit setmanes que no veig els pares, ja que la mare és una pacient de risc. Fins ara, jo en tenia cura, però he volgut disminuir el risc d'un possible contagi. I ara, com molta gent de l'àmbit sanitari, tinc por dels rebrots. Veig el que passa i, tot i que no és bo pensar-ho, penso que no servirà de res la feina que hem fet si entre tots no prenem les mesures d'autoprotecció recomanades. El virus continua entre nosaltres. Fins quan estarem així si la gent va sense mascareta? El meu hospital intenta tornar a una nova normalitat, cosa que a mi em genera angoixa i al mateix temps curiositat. La gent parla de «nova normalitat» i només es fixa en la paraula normalitat: no para atenció en la paraula nova!

Quins recursos personals i emocionals t'han permès tirar endavant?

Arribar a casa i descansar molt! I gaudir de tots els moments que no hem pogut passar amb la família perquè, atesa la velocitat trepidant en què vivim, semblava impossible. Aquest virus ha implicat una frenada! Però, com tots, tinc alts i baixos. Patim cansament físic i psicològic: tants canvis de protocol, tantes limitacions… Amb tot, sempre hi ha qui ha tingut més pressió que tu. Em consta que els companys i companyes d'infermeria han fet una feina brutal.

Cada dia a les vuit del vespre, quan la gent surt a aplaudir, què sents?

Quan aplaudeixo, aplaudeixo l'esforç i la dedicació dels companys. Jo no em sento aplaudida. No conec els veïns que surten a la finestra i no saben que soc infermera i que el meu home és metge. Estic convençuda que ho hem superat perquè hem treballat en equip (sanitaris, serveis de neteja, personal de manteniment...). No estàvem preparats ni psicològicament ni logísticament, però sense la dedicació personal i sense la feina en equip no ho hauríem superat. És veritat que s'ha improvisat i que les coses sempre es poden fer millor, però aquest primer cop s'ha superat!

Tots hem patit la soledat d'aquests pacients…

La soledat sempre agreuja els efectes d'una malaltia. El fet d'estar animat i sentir-te acompanyat s'afegeix a un tractament o una medicació. Per això, vull felicitar la direcció d'infermeria del meu hospital, que va prendre la decisió que un familiar estigués al costat dels pacients en situacions especials. I també vull agrair les donacions de dispositius electrònics per poder contactar amb les famílies.

Què podem fer per posar-vos-ho fàcil? Què podem fer per nosaltres mateixos?

Hem passat dos mesos en una pel·lícula de ciència-ficció. Considero que si tota la gent que ara no compleix les normes hagués entrat a veure què passava als hospitals un dia d'aquells, n’haurien pres consciència. Això no és una ximpleria. Si haguessin viscut les condicions de feina de les unitats de cures intensives, el silenci de les primeres setmanes pels passadissos de l'hospital… Era impressionant pujar a l'ascensor amb sis companys, tots en silenci i amb les mascaretes. Després —els humans som així—, ens hi vam anar adaptant.

Us cal un dia internacional de la infermeria?

El maig del 2019, l'OMS va declarar el 2020 l'Any Internacional del Personal d'Infermeria i de Llevadoria. Quina manera de celebrar-ho, oi? No hauria de fer falta celebrar-ho, però també està bé que recordem el paper que tenim i la nostra vàlua professional. Em sento reconeguda tant pels pacients com pels companys de feina.

Ets professional en actiu, però també ets professora. Quins reptes veus per al futur?

Ens falta formació i, sobretot, especialització. A la UOC no hi ha estudis d'infermeria perquè sempre han tingut una imatge pràctica, però la pandèmia ens ha ensenyat que la formació telemàtica és una eina més de formació. Ho podem fer, ho farem i ens hi readaptarem!