«L'estudiantat ha d'aprendre i créixer constantment»

 Anna Pons

Anna Pons

01/07/2021
Àngels Doñate
Anna Pons, analista i cap de projectes a la Direcció d'Educació i Competències de l'OCDE

 

Entre el 29 de juny i el 2 de juliol, se celebra virtualment el Congrés CIDUI 2021, organitzat per les vuit universitats públiques catalanes i l'ACUP. Desenes d'experts es trobaran per analitzar i reflexionar sobre els reptes als quals s'enfronta l'educació en la societat digital. Entre ells, Anna Pons, analista i cap de projectes a la Direcció d'Educació i Competències de l'OCDE, que reflexionarà sobre si cal parlar d'una nova pedagogia. Per ella, avui, "l'estudiantat ha de ser capaç no només d'adaptar-se constantment, sinó també d'aprendre i créixer constantment".

Veient els canvis que vivim en tots els àmbits –i que afecten les generacions futures– cal una nova manera d'ensenyar?

Seguim ensenyant per al món d'ahir. Fa una generació, els professors podien esperar que allò que ensenyessin durés tota la vida. Avui, els continguts poden trobar-se a Google, les habilitats rutinàries s'estan automatitzant i les demandes del mercat de treball canvien ràpidament. Els sistemes educatius han de posar un èmfasi molt més gran en formar per a l'aprenentatge al llarg de la vida, per gestionar formes complexes de pensar i formes complexes de treballar que els ordinadors no poden assumir fàcilment. L'estudiantat ha de ser capaç no només d'adaptar-se constantment, sinó també d'aprendre i créixer constantment, de posicionar-se i reposicionar-se en un món que canvia ràpidament.

L'estudiant universitari d'avui no té les mateixes necessitats ni la seva vida arriba tan marcada per coordenades com espai o temps. Apareixen nous perfils professionals i la societat té noves necessitats. 

Sí, les noves generacions i els perfils no tradicionals demanen un aprenentatge molt més actiu, flexible i més relacionat amb les seves realitats i interessos. Es demana als professors que personalitzin les experiències d'aprenentatge per garantir que tots els estudiants tinguin l'oportunitat de tenir èxit i afrontar l'augment de la diversitat cultural a les seves aules i de les diferències d'estils d'aprenentatge, i que permetin a l'alumnat aprendre de la manera més propícia per al seu progrés.

Quins són els grans eixos, trets… que hauria d'incloure una nova pedagogia?

El coronavirus ha sigut un gran xoc. Ha posat en evidència els límits de les classes magistrals i ha forçat el professorat a replantejar-se com s'ensenya. Si volem aprofitar l'immens potencial individual i col·lectiu que aquests canvis faciliten, hem de replantejar-nos quins coneixements, habilitats, actituds i valors són necessaris per al futur. Tot i que aquest sempre ens sorprendrà, la millor vacuna contra la complexitat i la incertesa del món d'avui és una preparació per ser autònoms en l'aprenentatge, per saber aprendre i reaprendre. Entre d'altres, això implica posar els interessos dels estudiants al centre; promovent una pedagogia més activa a les aules, en interaccions de qualitat en espais més petits; donant un sentit d'empoderament envers el propi aprenentatge i elecció d'itinerari formatiu, i reconciliant aprenentatge i avaluació a través de seguiment i suport continuats. Evidentment, també implica canvis en el model tradicional, en què s'espera que l'acadèmic sàpiga fer-ho tot en contrast amb diversos rols especialitzats.

Pot destacar alguna experiència pionera, innovadora, a escala internacional, que camini en aquesta línia?

El procés de massificació ha generat una atenció creixent sobre la qualitat de la docència, a través d'indicadors de progressió i acabament, o de l'aprenentatge dels estudiants. Tot i que encara es manté el mite que ser expert en una disciplina és suficient per convertir-se en un bon professor, cada vegada hi ha més països o universitats que requereixen o encoratgen el professorat a seguir una formació en pedagogia i s'han reforçat les unitats destinades al suport per a la qualitat docent. La recerca segueix tenint un major pes en les decisions de carrera, però en alguns països s'ha incrementat el pes de la docència en l'avaluació del professorat i s'han creat incentius com premis o nous perfils professionals destinats a la docència. En l'àmbit institucional, alguns països com Irlanda i Holanda han introduït finançament específic per a l'excel·lència docent, per a projectes institucionals o iniciatives docents, o per reduir l'abandonament.

En termes d'innovació docent a través de noves tecnologies, estem vivint un període d'experimentació en termes de polítiques públiques. A Holanda han posat en marxa una associació cooperativa entre el ministeri i les institucions d'educació superior i recerca per coordinar polítiques de digitalització per crear un número d'estudiant únic per a totes les institucions del país, combinat amb un sistema de microcredencials, posar a disposició materials i recursos en lliure accés, o afavorir l'ús de learning analytics per al seguiment de l'aprenentatge. A Nova Zelanda s'ha avançat considerablement en el reconeixement i la promoció de credencials alternatives a través de la definició de criteris formals de qualitat i el desenvolupament d'un sistema de finançament públic d'aquestes credencials.

Com definiria l'èxit educatiu? És possible sense equitat i qualitat? I el fracàs, com el definiria?

L'èxit educatiu seria que cadascú arribés a desenvolupar el seu potencial –i no només hauríem de pensar en talents acadèmics. El fracàs és el talent perdut –aquells per a qui el model actual de classes magistrals no funciona, que acaben abandonant o tardant molts anys a aconseguir el títol, i evidentment tots aquells que directament no poden ni plantejar-se una educació superior perquè surten del sistema sense el títol de secundària. Tot i els avenços d'aquests últims anys, no podem oblidar que Espanya segueix sent un dels països de l'OCDE amb les xifres més elevades de fracàs escolar.

Quines són, per vostè, les claus d'aquest èxit educatiu?

No hi ha receptes màgiques i cada país ha de trobar el seu propi camí. Diria, però, que cal un alineament sistèmic o coherència de les polítiques. Per exemple, les tecnologies digitals tenen un enorme potencial per millorar la qualitat, l'equitat i l'eficiència en l'educació superior. Ben adoptades, poden ampliar l'accés a estudiants no tradicionals, reduir els costos d'instrucció i ampliar la instrucció individualitzada i adaptativa. Tanmateix, per aprofitar tot el potencial de la digitalització i evitar-ne els riscos, cal replantejar-se de manera exhaustiva el marc de polítiques, inclosa la manera de finançar les institucions i donar suport als estudiants; com es formen i es dona suport al professorat; com es garanteix la qualitat, i com es reconeix l'aprenentatge.

Quines de les recomanacions que fan des de l'OCDE serien interessants per al context català?

La precarietat o dualitat del professorat és un dels grans temes pendents que pot acabar resultant en una fuga de talent en el context econòmic actual. Les limitacions de finançament i la variabilitat són motors importants de la precarietat, però també ho és la cultura actual de la investigació, en termes de processos d'avaluació, relacions de poder entre acadèmics sènior i júnior, i individuals i incentius institucionals. Cal replantejar-se la política de recursos humans si volem que la carrera acadèmica sigui atractiva per als joves, i així impulsar la qualitat de la recerca i de la docència.

Enllaços relacionats