8/6/23 · Estudis d'Arts i Humanitats

«Les contracultures són crítiques amb el món, però quan tenen èxit són incorporades pel mercat»

Foto: UOC

Foto: UOC

Germán Labrador, director d'Activitats Públiques del Museu Reina Sofia

 

El grau d'Arts en línia impartit per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) amb la col·laboració del Museu Reina Sofia està donant molts fruits, com ara la creació d'una nova càtedra i activitats com les jornades Les formes del pensar, amb artistes vinculats al museu, el centre d'art més visitat d'Espanya. El director d'Activitats Públiques del centre, Germán Labrador, va impartir recentment un seminari per als Estudis d'Arts i Humanitats i vam aprofitar per entrevistar-lo. Labrador també és, des del 2018, catedràtic de la Universitat de Princeton, país on ha desenvolupat una part de la seva carrera acadèmica. Prèviament es va formar com a filòleg i en Estudis Culturals a Salamanca, París i Nova York.

 

El grau d'Arts en línia impartit per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) amb la col·laboració del Museu Reina Sofia està donant molts fruits, com ara la creació d'una nova càtedra i activitats com les jornades Les formes del pensar, amb artistes vinculats al museu, el centre d'art més visitat d'Espanya. El director d'Activitats Públiques del centre, Germán Labrador, va impartir recentment un seminari per als Estudis d'Arts i Humanitats i vam aprofitar per entrevistar-lo. Labrador també és, des del 2018, catedràtic de la Universitat de Princeton, país on ha desenvolupat una part de la seva carrera acadèmica. Prèviament es va formar com a filòleg i en Estudis Culturals a Salamanca, París i Nova York.

Els últims anys has viscut entre els Estats Units i Espanya, dos països molt diferents en la manera de gestionar i promocionar la cultura. Quin model és més efectiu per portar la cultura a la ciutadania?

El paper protagonista de les institucions privades als Estats Units és un fenomen relativament recent. En aquest país va existir un model públic, tant en educació com en recerca, que va ser líder en el món occidental durant la major part de la història contemporània. Actualment, el micromecenatge té un rol molt destacat en el finançament d'institucions culturals públiques, com el mitjà de comunicació NPR –hi ha un gran nombre de ciutadans que valoren el periodisme independent–, o els museus nacionals, perquè hi ha un teixit civil ciutadà molt ric que és capaç d'impulsar iniciatives de manera autònoma.

A Espanya, durant diverses dècades, la cultura ha estat una eina per construir consensos socials, ja que ha seguit una estructura molt vertical. El 15M va representar una revolució i va plantejar la democratització cultural. Desafortunadament, hi ha hagut una deterioració de les condicions de vida al sector i tenim un ecosistema cultural molt precaritzat i dependent de les polítiques públiques. A banda, hi ha iniciatives contraculturals fora del mercat amb activitats molt interessants. Un altre tret positiu de la cultura a Espanya és la Llei del llibre, que posa els preus sota control i permet una proliferació d'editorials petites i una gran riquesa editorial, que no sempre trobes als Estats Units. Són ecosistemes massa complexos per comparar-los només en termes de públic-privat.

Durant l'antifranquisme, la contracultura tenia un gran protagonisme. Avui els mitjans digitals imposen expressions culturals molt mainstream. Existeix encara avui la contracultura?

És que tenim una noció molt restringida de la contracultura, la identifiquem amb el context contracultural dels anys seixanta-setanta, que és bàsicament la contracultura californiana, que aleshores va desembarcar a Espanya, amb un impacte especial a Catalunya. Però el terme té un sentit més extens. Les contracultures són les zones de pràctiques culturals que succeeixen més enllà de la intersecció entre l'Estat i el mercat en la modernitat. Són moviments en què es barregen noves eines tècniques del capitalisme que són capturades per la joventut per a usos no previstos. L'aparició del hip-hop a les ciutats nord-americanes dels anys vuitanta és clarament una contracultura: uns joves que no tenien diners per comprar instruments musicals van fer servir la seva veu i els tocadiscos per crear música per narrar el que els estava passant. Les contracultures descriuen el món en una tensió dins-fora i amb una visió crítica, encara que en les seves zones d'èxit siguin incorporades i comodificades pel mercat.

Des d'una perspectiva més contemporània, internet va representar una ruptura que va generar diversos moviments contraculturals de tota mena. Fa una generació una contracultura podia durar quinze anys; ara té períodes més curts i una relació amb el capital diferent. No és el mateix una contracultura en l'època de les xarxes socials que en els anys setanta, quan les masses eren anònimes. Però, en la mesura que hi continuï havent capital i Estat, hi continuarà havent contracultures.

Quina relació van tenir les drogues amb les contracultures a l'època de la transició?

El franquisme va demonitzar l'haixix als anys setanta, una droga que havia pertangut als baixos fons i que estava vinculada amb el Marroc… Als setanta es va convertir en un element més de la joventut contracultural per desafiar la moral franquista, juntament amb les maneres de vestir, l'alliberament sexual, etc. Les drogues operaven com un catalitzador capaç d'expressar, en els seus usos i en la cultura que es crea al seu voltant, canvis d'època. Octavio Paz deia que servien per criminalitzar la moral o la cultura d'una generació, per marcar els heretges de la modernitat. I si la droga dels anys setanta va ser l'àcid i l'haixix, als vuitanta va ser l'heroïna, que en el context espanyol va marcar el tancament d'una època. La joventut dels vuitanta veu que el nou règim democràtic assumeix àmplies continuïtats amb el règim anterior i que les utopies –revolucionàries i quotidianes– es queden sense espai. L'heroïna acaba funcionant com una arma de desmobilització generacional. L'heroïna i la sida van servir per tancar moralment l'època de la transició, per clausurar la seva energia política.

A més de desmobilitzar, també serveixen per criminalitzar una part de la població.

Sí, i no només les drogues. Hi ha una sèrie d'estereotips (el ionqui, el quinqui, la delinqüència juvenil, el terrorisme d'ETA…) que operen com a eines repressives, com a fantasmes mediàtics. Són elements que serveixen de boc expiatori en un moment de trànsit. El seu efecte és el d'assentar un tancament moral. Limiten les possibilitats que la societat de la transició trenqui realment amb els valors i pràctiques heretats de la dictadura.

Sobre la legalització, no hi ha dubte que acabaria amb la violència associada al trànsit. Les persones que han estudiat amb una mica de serietat l'assumpte creuen que la condició imprescindible perquè el negoci de les drogues sigui tan rendible és la seva il·legalitat.

Un altre dels objectes del seu estudi són les violències exercides pels estats. Quines violències exerceixen avui?

L'estat és una estructura que s'atribueix el monopoli de la violència física. Després hi ha altres formes de violència institucional, vinculades al mercat i al capitalisme. Els estats tendeixen a ser històricament continus, independentment de si són democràtics o no. Tenen una identitat i una cultura que volen preservar, uns mites, uns llenguatges. Encara que, òbviament, un estat democràtic té estructures diferents als d'un estat totalitari, les diferències en determinats contextos poden ser difuses. Per exemple, en la transició és difícil verificar quan l'Estat deixa de ser autoritari i es comença a democratitzar. A més, l'Estat és el cos d'individus que l'encarnen, i aquestes persones no van canviar el 1978. L'aparell policial o judicial va continuar sent encarnat pels mateixos funcionaris, que, en alguns casos, tenien un historial de crims d'estat. Així, persones destacades en la dictadura continuaven exercint el poder als anys vuitanta i no es donaven totes les garanties constitucionals. Un exemple clar va ser la repressió al moviment independentista basc durant aquesta època, més enllà fins i tot de la guerra contra ETA. L'Estat espanyol no és diferent d'altres estats europeus en aquest aspecte, hi ha una lògica de l'Estat que està lligada a la violència legal i a la violència paralegal. Quan un analitza la continuació dels estats al llarg del temps, no és sorprenent trobar que estan vinculats a l'exercici de la violència com a tradició, com a doctrina.

Es poden contrarestar les narratives neoliberals des de la cultura?

Buf, això és molt difícil de pensar. El neoliberalisme no és una narrativa, sinó una estructura de la vida. Hi ha una dissociació entre com funcionen els diners i la feina que fem per aconseguir-los. Com podem construir formes de vida que ens independitzin dels nostres mòbils, comptes de correu electrònic i xarxes socials i aconseguir mons vitals més orgànics i més autònoms? La cultura les pot fer imaginables, mostrar la infelicitat del moment en què vivim, revelar els límits de les promeses neoliberals. La principal promesa del capital és l'absència de límits, però no és cert, vivim en mons limitats, els nostres cossos ho són, la nostra mort no pot ser cancel·lada… Hi ha narratives culturals i experiències que proposen un contrapunt a les fantasies del neoliberalisme, però clarament ni són dominants, ni en si mateixes són suficients.

Quin ha estat l'enfocament del seminari que ha fet a la UOC?

El seminari redefineix el que hem de posar en valor en relació amb la memòria democràtica de l'Estat espanyol. Habitualment, pensem en el franquisme, la repressió, la Guerra Civil i la transició. Però hi ha lògiques de més llarg abast que van propiciar la democràcia, com ara l'abolició de la pena de mort, el dret a la vida, l'habeas corpus (judicis justos), és a dir, qüestions que tenen a veure amb el mateix estat de dret i els drets humans (llibertat de credo, abolició de l'esclavitud…). El nacionalisme d'Estat es vincula a esborrar aquestes lluites i a substituir-les per mites nacionals (unitat religiosa, legitimitat nacional, conquesta d'Amèrica, la hispanitat…), que serveixen per legitimar la violència en què es funda i que administra al servei d'un capital naixent.

La temàtica de la xerrada parteix de la recerca per l'exposició que he comissariat a La Arquería de Nuevos Ministerios (Madrid), que estarà disponible fins al 23 de juliol d'enguany i que planteja una sèrie de recorreguts nous en aquest àmbit.

Quina relació té amb la UOC el Museu Reina Sofia?

El museu col·labora des de fa anys amb la UOC, és una relació privilegiada, recollida en un conveni. Tenim en comú un grau d'Arts en línia i, amb el treball de moltes persones –especialment de la Mariona Peraire–, ajudem l'estudiantat a incorporar en la seva pràctica artística els continguts i possibilitats del museu. Enguany, per primera vegada, tindrà lloc la Càtedra oberta, una jornada pública al Reina Sofia en què l'estudiantat graduat de la UOC presentarà els seus treballs i farem intercanvis entre estudiants i artistes amb tallers, seminaris i una visita a la col·lecció. 

Contacte de premsa

També et pot interessar

Més llegits