"A Mostar i Kosovo, els civils rebien els soldats espanyols amb alleujament"

Quan vaig anar als Balcans volia saber des d'un punt de vista històric com s'havia arribat a aquesta situació, què els havia portat a la guerra. Un dia, comentant-ho amb un company, em va dir que hi havia un màster dedicat a la conflictologia. Em vaig informar per mitjà de la nostra oficina de Suport al Personal que hi ha en els aquarteraments i em van dir que a la Generalitat de Catalunya, a través del Departament de Relacions Institucionals i Participació (Relacions amb els Forces Armades), disposaven de subvencions per a estudiar el màster de Conflictologia. Vaig decidir fer-lo i el vaig acabar l'any passat. En aquest moment hi ha altres companys que també l'estudien. El màster és molt extens i interessant. S'adreça a veure-hi més enllà de les raons del conflicte, mira d'entendre'l i, amb aquesta comprensió, transformar-lo. El conflicte és una cosa que hi és, que existeix, que pot ser bona i tot; el conflicte és innat en l'home, en la humanitat. La gent associa la paraula conflicte a una cosa negativa, però no ho ha de ser forçosament, si el sabem manejar. El conflicte existeix en el moment en què hi ha dues persones que tenen una opinió diferent; una altra cosa és intentar que aquest conflicte no arribi a la confrontació o a la violència. Aquesta definició de conflicte és una de les coses que em van sorprendre més al principi. Però el màster té molts aspectes interessants, com ara el fet de relacionar-te en línia amb moltes opinions, maneres de pensar, fins i tot oposades a la teva, que t'obren els ulls a nous punts de vista. El tornaria a fer, per descomptat. El màster s'estructura en mòduls. Durant el primer any s'estudien temes més generals, com la mediació i resolució de conflictes o els criteris pedagògics per a la gestió dels conflictes, i en el segon any, temes més concrets, com conflictes laborals, conflictes entre organitzacions, conflictes internacionals, etc. El temari és molt extens. A més, al final s'ha de fer un treball, relacionat amb el que s'ha estudiat en el qual s'ha de posar en pràctica el que s'ha après. Molt bona. N'hi ha alguns que viuen i treballen a països amb conflictes molt antics, i les seves aportacions són molt enriquidores. Recordo una persona que explicava que havia perdut un familiar a Colòmbia. La seva aportació va ser molt important perquè parlava, per exemple, de la capacitat que tenim d'oblidar. Quan parlem de conflicte, els problemes en l'arrel són diferents segons el lloc i també la manera de veure'ls, però tot té un fil conductor. Sempre hi ha la necessitat de diàleg, l'empatia, posar-te al lloc de l'altre... Això és igual a tot arreu, quedava clar amb les experiències que aportava cadascú. La veritat és que és difícil aportar res, perquè tu hi vas dins d'una estructura, ocupant un lloc concret. Jo a Mostar i a Kosovo hi he anat en un lloc relacionat amb la logística. El que pots fer és procurar veure les coses d'una altra manera, posar-te al lloc dels qui pateixen directament el conflicte. Però influir..., això ja és més difícil. A més, l'idioma és una barrera, i tampoc no estàs sempre barrejat amb la població, no sempre hi ha contacte físic. Els nostres equips CIMIC (Cooperació Cívico-Militar) sí que es posen en contacte amb els habitants del lloc per saber com se'ls pot ajudar i gestionar aquesta ajuda, però des d'un lloc logístic no, perquè bàsicament estàs en una oficina, gestionant el moviment de les persones destinades allà, els seus vehicles, el combustible, etc. Per conèixer una mica el país vaig anar-hi de vacances. Vaig visitar Sarajevo amb un intèrpret serbi que em va impactar, perquè en les seves explicacions se li notava el dolor que li produïa la situació en què es trobaven. Vam visitar la Vila Olímpica, on es van fer els jocs d'hivern de 1984, que és en un turó, i els voltants de les instal·lacions esportives són un cementiri. És impactant veure allò: quina barbàrie! Era un horitzó de tombes. Jo penso que amb alleujament. Almenys en determinades situacions, sobretot quan la seva seguretat depèn de la nostra permanència allà. Els soldats espanyols quan van a zones de conflicte solen tenir bones relacions amb les poblacions autòctones; potser és pel nostre caràcter més obert. Els nostres soldats saben on van i què hi van a fer i, com la resta dels espanyols, són gent solidària i dotada d'una gran humanitat, que demostren en la seva feina. Jo el que he vist és moltes ganes d'ajudar. Potser aquesta qüestió va ser una de les que em van fer estudiar el màster. A Bòsnia em va cridar l'atenció que l'ajuda pot ser positiva, però a vegades és negativa. L'ajuda es produeix d'una manera compulsiva, tothom vol ajudar i ho fa amb el primer que se li acudeix, sense pensar en les necessitats reals dels qui hi viuen, sense preguntar-los, sense comptar-hi. El que necessiten més és ajudar-se a si mateixos. Realment és difícil saber-ho i molt fàcil equivocar-se. La feina és saber la mena d'ajuda que reben aquestes persones. Per exemple, els supervivents d'un conflicte necessiten que les autoritats que havien alimentat la guerra i que continuen allà siguin jutjades i es canviïn per polítics que es preocupin per la gent. Això és una mica més complicat que no pas ajudar amb coses materials i concretes. També en l'ajuda a les dones, que són les que pateixen la violència per triplicat: primer per la guerra mateixa, després per haver estat, en molts casos, utilitzades com a instrument de guerra (violacions, vexacions...) i acabada la guerra resulta que han perdut els fills i el marit i tornen a patir les conseqüències de convertir-se en motor econòmic, cosa que potser no havien fet fins llavors. També hi ha un altre tema relacionat amb l'ajuda: l'educació, però en un sentit molt ampli. L'educació de la societat, dels mitjans de comunicació, culpables en gran manera d'autèntiques barbaritats, perquè amb els mitjans moltes vegades s'ha anat alimentant l'odi; educació política per a la democràcia, perquè són països que acaben de sortir d'una dictadura (la Iugoslàvia de Tito). Llavors totes aquestes coses són més importants que no pas l'ajut econòmic momentani. Depèn de la mena de conflicte de què es tracti i de com es gestioni. En el cas dels Balcans, em fa por que hauran de passar generacions. El 1992 la comunitat internacional no va estar a l'altura de les circumstàncies i es va plantejar la solució del conflicte per a donar resposta a una guerra entre ètnies; això va ser un error gravíssim. La confrontació entre ètnies va ser el resultat de la guerra, no pas la causa. Tanmateix els Acords de Dayton no han fet més que legitimar els qui van afavorir la guerra. Ara veiem com apareix un nou estat reconegut per la comunitat internacional, dirigit pels mateixos que van dur a terme la guerra i que van utilitzar la neteja ètnica. Crec en el xoc entre els rics i els pobres. Quan les civilitzacions xoquen és perquè una és opulenta i l'altra té mancança de tot. El xoc neix de la necessitat, però no necessàriament ha ser un xoc cultural. Jo crec en la barreja cultural, de la qual en naixerà una altra de més rica i àmplia. Alguns es refugien en la identitat cultural com una espècie de protecció contra el que és desconegut, i tot el que ve de fora ho interpreten com un atac contra la seva identitat. Això és una característica de determinats nacionalismes. És el que va passar a Bòsnia i ha portat a la partició territorial segons l'ètnia a què es pertany, i ha passat igual a Kosovo, que avui s'ha convertit en un estat ètnic.