Cinzia Scaffidi
Som el que mengem?
Sí, som el que mengem. I ho som en diversos sentits. Penso que aquesta frase tan utilitzada en làmbit social no es comprèn del tot. La gent hauria dentendre que, quan mengem, el que mengem passa a formar part de la nostra salut, del nostre futur, del nostre bon humor. Per això, menjar bé és important. Tot el que mengem es queda en nosaltres per sempre. Per exemple, quan hem de comprar un ordinador o un sofà nanalitzem el preu amb relació al temps que ha de durar. Però amb el menjar, que es queda en nosaltres per sempre, no apliquem aquest criteri i decidim que val més agafar l'opció més barata. Per què? Perquè equivocadament pensem que es queda només cinc minuts amb nosaltres. Però lafirmació «som el que mengem» no és certa només en el sentit físic. En termes culturals també és important: coneixem el nostre entorn i la nostra cultura gràcies al menjar. Hauríem de menjar el que som, el que decidim, el que ens sembla culturalment i interiorment adequat. Menjar hauria de ser un acte complex, relacionat amb la nostra identitat, que hi estigui entrellaçat.
Però després de milers danys dhistòria és difícil dir què som i què no: moviments migratoris, colonitzacions, mitjans de transport que han escurçat les distàncies de manera impensable... De veritat existeix litalià o el francès cent per cent?
Aquesta aposta per menjar tenint en compte la nostra cultura no significa menjar exclusivament el que pertany a un entorn geogràfic, social... De fet, el que considerem típic duna cultura ja és fruit de la contaminació. Posem com a exemple Itàlia, el meu país. Què hi ha de més típic que la pasta? I don ve? De lAràbia. I el tomàquet que hi poso? DAmèrica, com el blat de moro, bàsic per a la nostra típica polenta. Però ara ja formen part de la nostra identitat, perquè la identitat mateixa és fruit de la contaminació geogràfica, històrica i social. El que és important és que mantinguem la capacitat de decidir el que es menja. Si decidim menjar una cosa diferent, perfecte!
És una qüestió d'equilibri. No tot lany he de menjar necessàriament els nostres productes. Si vull tastar un producte dun altre lloc, té sentit fer-ho. El que passa avui dia, i que em preocupa, és que els productes de temporada que jo també tinc a la meva terra els acabo comprant després que hagin fet milers de quilòmetres. Don són les maduixes que menges? De Califòrnia. I què passa amb les maduixes espanyoles? Es mengen als Estats Units. Aquesta política, a més de fer mal a les nostres butxaques, fa mal al planeta. Però a més, sens dubte, les millors maduixes i les més nutritives són les que prenc de temporada i que no han hagut de viatjar. Per què? Perquè no shan hagut de collir abans per tal que arribessin a temps a la teva taula, no shan ficat en frigorífics per a viatjar ni els han afegit conservants perquè aguantessin tot el trajecte amb el millor aspecte possible. Això és molt senzill: si faig una elecció normal, cada dia milloro el planeta.
Apostar per productes locals és apostar per aliments més sans i més respectuosos amb el medi ambient. Però en èpoques de crisi com la que vivim, quan anem a la plaça, donem prioritat a altres criteris.
En una situació de crisi com lactual, també cal apostar per productes locals perquè són més barats. Però també perquè els petits agricultors no poden anar a la gran producció, només poden vendre als nostres mercats. Si no ho fem, els estem condemnant. D'altra banda, no ens hem denganyar: el menjar mai no ha costat poc, mai no ha estat barat. Quan hi ha una cosa barata, ens enfrontem amb un doble problema. Si és de qualitat i costa poc, és el productor qui pateix perquè sigui així; potser no guanya prou o sendeuta o... Si no és de qualitat i costa poc, el qui pateix és el consumidor. A més, en el món desenvolupat, hi ha una tercera possibilitat: si costa poc, és de qualitat i el productor no pateix... és perquè és subvencionat. Llavors pateixen els altres, els agricultors dels països en via de desenvolupament, els productes dels quals no poden competir amb els nostres.
Productes de temporada, nutritius, locals, de qualitat, justos... Quan sents totes aquestes característiques penses: és el mateix menjar que nodrir-se?
No! Tenim un dret que moltes vegades soblida: el dret a lalimentació. Recalco que tenim dret a menjar, no simplement a ser alimentats. I aquest dret és de tots els éssers humans. Amb una actitud poc oberta, ens sembla normal que qui pateix fam no tingui dret delecció. Només té dret a ser nodrit sense que importi com es fa. En la gran fam de fa uns quants anys, Zimbabwe va rebutjar el blat de moro modificat genèticament que els Estats Units li enviava gratuïtament. Això es va convertir en un escàndol en determinats sectors dels nostres països. La gent deia: «Com satreveixen?». Els Estats Units no feien una oferta com aquella per un sol motiu. Duna banda, volien ajudar. Però de laltra, volien colonitzar lagricultura daquest país africà per mitjà dun blat de moro modificat genèticament, com es va demostrar al cap de poc. Lactitud de Zimbabwe va desencadenar una llarga discussió amb la FAO. Finalment, aquest organisme internacional els va proposar que lacceptessin mòlt i així no es conrearia, només serviria per a alimentar les masses famolenques. Zimbabwe ho va acceptar, però els Estats Units van dir que no, que era massa car moldrel i que no en volien assumir la despesa. Llavors, Suècia es va oferir a pagar el cost de moldrel. Els Estats Units shi van negar de totes maneres, cosa que va fer evidents les seves motivacions. Hem de tenir clar que els que són pobres no tenen menys drets que els altres. La fam no és una arma.
Revistes de gurmet amb receptes tradicionals, clubs gastronòmics, productes ecològics, botigues especialitzades, dietes equilibrades establertes per especialistes... Trenqui el tòpic que menjar bé és cosa de determinades classes socials riques, amb formació i temps per a informar-se. A la resta de gent, li queden els supermercats amb les ofertes, el menjar congelat o empaquetat, les receptes ràpides...
És un tema que hauríem destudiar, la veritat. No nestic segura. Sap on hi ha una gran cultura alimentària? En països pobres com lÍndia, on hi continua havent una gran cultura rural. La gent pobra o de camp continua anant als mercats o acudint als seus veïns agricultors, a qui compra productes de primer nivell. En canvi, a les grans ciutats, la gent rica compra als supermercats perquè volen productes elaborats, estrangers, que demostren la seva classe. Malgrat això, es diu que aquí passa una mica al revés. En els súpers es ven menjar que no pertany a ningú, sense una gran qualitat, i als mercats sembla que només es venguin els productes cars. No nestic segura, però shauria dinvestigar. No és veritat que puguis menjar bé només si tens diners. Hem de lluitar perquè això no sigui veritat. Des de Slow Food defensem que cal treballar per la qualitat, cosa que no té res a veure amb això que vostè deia de boutiques de gourmets. Un aliment té qualitat si és net, bo, just. Una senzilla patata pot ser daltíssima qualitat perquè no ha fet mal ni a la terra, ni a qui la conrea ni a qui la menja. Aquest menjar produeix salut. Però compte! La qualitat és un dret universal. La gent que no té diners ha de menjar malament? No tenen dret a tenir salut? Reflexionem-hi.
Més enllà de menjar malament hi ha el fet de no menjar. La fam és...
És un mercat, una ocasió de poder i dominació per a alguns, de riquesa o de pressió. Per això no se soluciona. La guerra no sempre beneficia de manera explícita el poder econòmic. Tanmateix, sí que hi ha multinacionals que floreixen en el moment en què la gent es mor de fam. Es fan riques amb la situació i a més tenen la barra de dir que ells leliminaran perquè tenen el miracle necessari per a aconseguir-ho. I els països pobres no sempre troben les forces necessàries, com va fer aquella vegada Zimbabwe, per a oposar-se al que els rics proposin. Un miracle per a eliminar la fam? Només lagricultura a petita escala treu la fam a la gent! La primera necessitat de la gent senzilla és tenir seguretat alimentària. Permetres cometre errors és un luxe que només tenim els rics: si ens equivoquem de tren, tenim diners per a agafar-ne un altre. Si no existeix el luxe, es necessita un nivell mínim de seguretat. En el terreny agrícola, una collita a lany de diferents varietats en un mateix camp és el nivell mínim de seguretat.
Però no solament és important el que mengem, sinó també com ho fem.
Efectivament. És important en quina situació, com mengem. És cert que menjar junts, amb altres, és bo. Menjar és un acte social, de comunicació. Però menjar sol no és menjar trist. Diàriament, per moltes raons, hem de fer-ho així, però hem de continuar permetent que menjar sigui un acte de plaer. La naturalesa, els déus..., qui sigui!, han fet que per als animals, als quals tenim lorgull de pertànyer, els actes fonamentals per a no extingir-se siguin actes de plaer. Si la supervivència de lespècie depengués de les sabates netes... La majoria dels tòxics són amargs, la dolçor sassocia amb una cosa que et millora. És bo tenir clara la idea que menjar ho fem per un plaer que requereix el seu temps, la seva manera, plaer de companyia, de relax, de reflexió... Si menjar és posar gasolina, si anar a comprar és anar a comprar gasolina... també els productors produiran com si fos gasolina. Si ells no posen amor en el fet de produir, tampoc no hi haurà amor en lacte de comprar ni en el de menjar. És una cadena.
Des del camp fins a la nostra taula, un aliment viu una història plena de moments importants. Sens dubte, el de la compra nés un. En les nostres societats, molts podem triar el que volem comprar, però... ens perdem a lhora de fer-ho.
És clar! Ara, quan he de comprar, no tinc ni idea de la història del producte. Agafo un formatge del frigorífic del supermercat i en llegeixo els ingredients: llet, quall, sal. Què significa això? Res. És el mateix en qualsevol producte. No hi ha història ni del formatge ni del productor. Per què? Perquè només un petit productor en pot explicar elsdetalls. La gran multinacional no té ni idea de la història del producte: don surt la llet, de com van ser cuidades aquestes vaques, de quin era el tipus de pastura. Tornar a apostar pels productes locals és lúnica manera dagafar el control novament com a consumidors.
És clar que cal rescatar el llibre de receptes de les nostres àvies i anar-sen al mercat amb les nostres mares per a saber què cal comprar i cuinar.
Una bona quantitat de la cultura alimentària i de producció antigament estava a les mans de les dones. Però lagricultura industrial i el capitalisme han desvalorat aquest treball, aquesta cultura. Potser estaríem millor si aquest patrimoni cultural de gènere no shagués infravalorat. Els capitalistes han valorat el treball pagat, el treball públic, en definitiva, el treball dels homes. No hem valorat la cultura de les dones que feia referència a lalimentació i a la producció agrícola. Mentre lagricultura era dirigida per les dones o per les parelles lhome preparava la terra i sembrava, la dona en el moment de sembrar ja pensava què menjarien i guardava les llavors, elles ja sabien què havien de cuinar i què agradava a la família. Era un sistema integrat de producció i alimentació que valorava la cultura de les dones. El capitalisme, quan es va començar a implantar, necessitava persones que poguessin produir a temps complet. Les dones eren i són multifuncionals pel seu rol, per la seva identitat de gènere són mares, treballadores, tenen cura de la llar... Avui dia, les dones han quedat fora de lagricultura massiva i de les produccions de mercat. Només sels atorguen rols de baix nivell, alguns de tan terribles com el dindicador de manca de salut en societats pobres. Quan als països en via de desenvolupament hi ha problemes, les primeres que deixen de rebre atenció mèdica són les dones i les nenes. Aquest fet permet que es detectin problemes de nutrició o malalties. Ens hem perdut molt amb la guia masculina que el desenvolupament industrial ha seguit.
Qualsevol temps passat va ser millor...
Abans, la gent sabia que el menjar és construcció de salut, de bellesa, de benestar. En definitiva, de futur. Però el capitalisme necessitava que ho oblidéssim. Avui dia molts creuen que el menjar és gasolina: cal menjar per a continuar funcionant perquè el que mengem en realitat es crema en un acte molt més important, que és produir. No és cert. A més, fa trenta anys podies preguntar als joves coses sobre agricultura i sabien respondret. Actualment els pots preguntar sobre liPod i els videojocs. No és que això sigui dolent, però falta tot laltre coneixement, que també és important. Per diferents raons, sha perdut una part de leducació quotidiana: la concentració a les grans ciutats, a les llars manquen generacions que abans convivien juntes i es redueix el nucli i la cultura familiar. Els adults veiem que no sabem triar el nostre menjar quotidià, coneixem escàndols com el de les vaques boges. D'altra banda, els joves estan en perill, assetjats per la publicitat. Encara que no sigui un producte per a nens, els anuncis shi adrecen. Els experts saben que ells tenen un gran poder dinfluència sobre els pares. El sentit de culpa dalguns pares moderns els passa comprant-los coses. De fet, nosaltres hem comprovat que el que funciona molt bé és educar els fills perquè eduquin els pares.
Contacte de premsa
-
Redacció