«Des del punt de vista educatiu, les escoles en què els alumnes són immigrants d'un mateix origen donen més bon resultat»

La cosa més important, parlem del que parlem, sempre són les capacitats individuals: la teva intel·ligència. Després, hi ha la influència de l'entorn més proper i variables com l'educació dels teus pares. En tercer lloc, el país d'origen i les seves característiques -sobretot les relacionades amb el sistema educatiu-. En darrer lloc, el país de destinació. Les característiques de l'entorn social, concretament la influència dels teus pares i la seva educació, són més rellevants que les de l'escola per a determinar la desigualtat d'oportunitats educatives. Però, si entrem aquí, el que és més important és la composició social del centre, i la segona cosa, el paper i la qualitat del professor. La quantitat d'hores lectives dels mestres i el temps real d'estudi dels alumnes disminueix quan es dedica temps a altres assumptes que no són l'ensenyament pròpiament dit, o quan és necessari repetir informació que no s'ha entès a causa de la composició ètnica, social, cultural... divergent de l'alumnat. En aquests casos, el perill és que el professor acabi deixant-ho córrer. Això passa sobretot si els mestres no s'aferren a ideologies com la socialista o a valors religiosos. És important com s'organitza el professor o la seva preparació, però també tindràs efectes negatius si se senten sols, sense esperança... A Europa, a causa del sistema educatiu que es va imposar al segle XIX, la cosa més important de l'entorn social és l'educació dels pares, com hem dit. No ha resultat sempre reeixit, però té trets democràtics: escoles finançades per l'Estat, que van en la mateixa línia. Als Estats Units o a part de la Gran Bretanya és diferent, ja que el finançament es basa en impostos locals. El codi postal expressa com és de ric el teu barri i, per tant, quants impostos locals hi ha disponibles per a l'educació. En alguns sistemes, quan vas a viure en un barri, amb el preu de la casa també compres una escola. Cal tenir dues coses clares. Primera: són escola gueto perquè són pobres. Segona: solen tenir nens immigrants d'orígens diferents. Cal gastar molt de temps equilibrant aquestes grans diferències. Això és dolent per als professors i per als infants. Però, si tens una escola pobra amb marroquins i prou, et pots especialitzar. A Holanda tenim escoles catòliques, escoles jueves, escoles protestants i fins i tot escoles islàmiques. I les escoles islàmiques ho fan més bé que no pas les escoles públiques amb què es poden comparar. I hi ha més oportunitats que en una escola en la qual tens vint-i-dues nacionalitats: pots focalitzar, fer servir la cultura comuna, preparar els professors. Des del punt de vista educatiu, i encara que sigui polèmic, les escoles específiques són les que donen més bon resultat. Si parlem en termes polítics, socials o econòmics..., bé, això seria una altra cosa. És molt important fugir dels barris pobres per a tenir una oportunitat. No estic a favor de la lliure elecció d'escola d'una manera radical, però sí que estic a favor que els pares tinguin més possibilitats de fugir. És veritat que també té aspectes negatius. Els pares actius tenen més possibilitats. Fins i tot si són immigrants pobres..., si es mostren actius, es mouen més, trien més. I habitualment tens pares que es mouen més als estaments alts que no pas als baixos. Cruyff té una frase molt bona: «Cada avantatge té el seu propi desavantatge». No pots tenir només la part bona d'alguna cosa. L'equilibri entre la llibertat total o una escola per zones és la solució. No, i si ho oblidem, estem perduts. La influència del país d'origen és forta, i no podem ignorar les diferències entre uns i altres. Sobretot, el que té més efecte és el sistema educatiu d'origen. En el nostre treball, basat en dades de l'informe PISA 2006, hem analitzat elements com l'índex de desenvolupament educatiu, els anys d'educació obligatòria, la proporció professor-estudiant, la despesa del PIB en educació... Com més anys d'educació obligatòria, més bé els va al lloc de destinació. La influència és forta per als immigrants que arriben amb una edat d'entre deu i quinze anys, però també en les segones generacions, perquè, com hem dit, la incidència dels coneixements dels pares és transcendental. No es tracta de la situació econòmica del país de sortida, sinó de si amb aquests diners han construït un bon o un mal sistema educatiu. La segona cosa més important és la religió. Són els de l'est asiàtic: confucianistes, hindús i budistes. Després d'ells, els immigrants cristians i, en darrer lloc, els musulmans. Per què? Potser l'islam defensa valors que generen problemes o entren en contradicció amb la societat actual, com ara temes de gènere o qüestions com l'honor, que per a ells és molt important. Als Estats Units hi ha estudis centrats a veure com reaccionen diferents comunitats a la discriminació. Els coreans i vietnamites no en fan cas. Diuen: «M'esforçaré i treballar de valent per demostrar al qui m'insulta que és un estúpid». En canvi, els del Carib, per als quals l'honor és molt important, se senten insultats i es rendeixen. Una cosa així passa aquí amb els d'origen islàmic. Això ens porta a un altre possible motiu: se senten més discriminats que un budista. Jo no crec que ho estiguin més, però sí que ho senten. Sense que hi faci res l'estatus. L'explicació habitual és que els va molt bé perquè tenen un sistema autoritari que els obliga a aprendre. Tanmateix, els xinesos que són fora de l'Àsia, i fins i tot les segones generacions que parlen xinès a casa, aconsegueixen aquests resultats. Penso que la resposta és en un altre lloc. D'una banda, el valor atribuït a l'educació al llarg de la història. Ha estat sempre un sistema de mobilitat social. Però, a més, penso que tenen avantatges neuropsicològics: per a escriure textos simples en xinès necessites aprendre a una edat molt primerenca prop de 3.500 caràcters; de memòria. Entrenes el cervell. El desenvolupes. A més, tenen un sistema numèric més clar que altres llengües, més fàcil de recordar, tot basat en el 10. Les persones que immigren en el marc dels treballadors convidats obtenen més mals resultats. Per què? Solen sortir d'àrees molt pobres i els traslladen a una de les nostres ciutats: de l'edat mitjana al segle XXI en un viatge d'avió. En canvi, els que emigren motu proprio ho solen fer en diverses generacions: primer, a la capital del seu propi país; d'allà, a un país veí, i els descendents arriben a les nostres ciutats. O són els que han estat capaços de lluitar per a aconseguir-ho. Són persones més capacitades, en general. El resultat dels alumnes immigrants és una mica millor als països tradicionalment receptors, com Nova Zelanda, Austràlia, el Canadà, els Estats Units..., perquè tota la societat és filla o néta d'immigrants. A Europa, no pas a la primera o a la segona generació i prou, també a la tercera, se li continua preguntant: per què ets aquí? Als països tradicionalment receptors d'immigració, només les teves capacitats i el passat social i econòmic són importants; aquí, també el teu origen. Si ho vols formular d'una manera molt negativa podríem dir: «Immigrants, no sigueu aquí. Aneu a Austràlia o al Canadà». Ara, els resultats dels nadius són millors que els dels immigrants, excepte a Austràlia. No hi ha un efecte significatiu de la majoria de les qüestions macro del país de destinació, com ara les polítiques d'immigració (accés a la nacionalitat, al mercat de treball...). No dic que no sigui important el que fem, dic que no hi ha efectes en l'educació. No tots els canvis són producte de la política.