«Una Catalunya independent podria ser tan viable econòmicament com qualsevol altre país»

Importarien si visquéssim en un món de proteccionisme o amb barreres per al comerç. Quan veus països oberts al comerç internacional, les dades indiquen que ser petit no és un cost. Fins i tot hi ha una correlació inversa; és a dir, que estats més petits són més eficients en un món sense barreres. Per tant, la resposta és que depèn del grau d'obertura econòmica. Això es veu molt clar en moments en què apareixen règims dictatorials que proven d'ampliar les fronteres dels seus estats; també històricament en el cas dels imperis. En canvi, en el moment en què es tendeix a la consecució d'un major grau de democràcia, s'observa la fragmentació d'aquests territoris. El cas de la Unió Soviètica n'és un exemple clar. També s'observa, al llarg de la història, que els estats petits en èpoques de conflicte han estat incapaços de mantenir la independència i han acabat essent conquerits per estats més grans o formant aliances per protegir-se. També m'atreviria a dir que els estats petits tendeixen a ser més democràtics perquè poden atendre i proveir millor els seus ciutadans dels béns i serveis que demanen. Normalment, en països grans molt centralitzats hi ha una distància important entre l'actuació del govern i les preferències ciutadanes. Exacte. Els interessa per a poder prosperar i, en general, ho aconsegueixen. Això no vol dir que no hi hagi hagut excepcions, com el cas de l'Albània comunista o, en alguns períodes, l'Uruguai, que han estat països tancats. En el llibre no parlem gaire d'immigració. És el capítol que falta. Podem imaginar, però, que la facilitat de moviment de les persones d'un estat a un altre en l'actualitat fa menys important la dimensió que tingui un estat. Si parlem, per exemple, de capital humà, en un món on els italians només poguessin estudiar i treballar a Itàlia i no poguessin fer-ho, com en el meu cas, als Estats Units, seria molt important que Itàlia fos gran per a tenir més oportunitats. Però, si això no és així, la dimensió estatal no importa. El que no sabem, però, és quin tipus d'heterogeneïtat poblacional provoca més cost polític a l'estat, perquè aquesta heterogeneïtat canvia al llarg del temps. Al llarg de la història, per exemple, podríem parlar de diferències religioses que van abocar països al trencament. És el cas de Bèlgica i Holanda. Ara, en canvi, en una Bèlgica majoritàriament catòlica, la qüestió és lingüística i cultural, entre flamencs i valons. No crec que la dimensió de l'estat hi tingui res a veure. Hi ha estats petits que han patit molt, com Irlanda i Islàndia, i estats grans, com Alemanya, que ho fan més bé. La qüestió té més a veure amb l'economia d'escala i l'heterogeneïtat interna de cada estat i com l'afecta políticament. És el mateix que passa a Europa, que, pel fet de ser tan gran, no pot afrontar la crisi tan bé com caldria. Normalment els estats grans no reconeixen els costos de l'heterogeneïtat interna. Europa actua així pensant que, com que tots som europeus, tots som iguals. Es considera que el deute alemany i el grec són iguals, que no hi ha diferències de productivitat. Però, si quant a la renda per càpita ja hi ha diferències entre estats, encara n'hi ha més si comparem les regions d'Europa. Si negues aquesta heterogeneïtat, aleshores les demandes per a satisfer les diferents especificitats creixen i el cost polític de la gestió d'aquesta heterogeneïtat és molt gran. Les diferències culturals també creen barreres, que no són insalvables però que tenen solucions a llarg termini. No sóc expert en política catalana, però Espanya ha estat sempre un estat molt centralitzat i amb un nivell d'obertura més aviat baix. La meva impressió és que, pel que fa a la descentralització de l'estat, encara hi ha camp per córrer. Això, sobretot en la qüestió de la transferència d'impostos, és complex en el moment de crisi actual perquè el govern estatal necessita més que mai els recursos provinents de Catalunya. No crec que aquest argument tingui cap mena de fonament econòmic. Catalunya té set milions de persones i una de les rendes per càpita més altes del món. Tenim exemples de països més petits que Catalunya que són viables. Una Catalunya econòmicament oberta al món seria tan viable com qualsevol altre país. Que sigui viable o no, no depèn de raons econòmiques sinó polítiques. És una pregunta interessant. D'entrada l'Espanya resultant seria un país pobre. Amb tot, si les noves fronteres fossin obertes i, posem per cas, un habitant de Madrid pogués venir a estudiar a Catalunya i el comerç fos igualment possible, la reducció d'heterogeneïtat sí que resultaria beneficiosa. De totes maneres, penso que l'única manera de resoldre aquestes qüestions és democràticament. Caldria preguntar a la gent què vol i prendre decisions mitjançant majories qualificades.