«La pèrdua de memòria no és inherent a l'envelliment del cervell»

El repte més important és desenvolupar tècniques de prevenció de les malalties neurològiques i psiquiàtriques. En medicina general i medicina familiar aquest canvi -posar l'èmfasi en la prevenció- ja s'ha produït. Però en neurologia i psiquiatria encara no ha tingut lloc. És fonamental entendre què és un cervell sa, per a dissenyar intervencions que ajudin a mantenir-lo saludable al llarg de la vida i minimitzar el risc de malalties.

Un altre repte és, quan ja hi ha la malaltia, aconseguir minimitzar els símptomes. Tot això també ho hem d'aprendre. Sí. Hem avançat molt; hi ha tractaments que abans no teníem. Pensem, per exemple, en l'infart cerebral. Ara tenim un tractament per a reobrir les artèries quan la persona ja ha patit l'infart. En epilèpsia, tenim un gran nombre de medicaments per a controlar la malaltia. En depressió, cada vegada tenim més possibilitats d'intervenció amb fàrmacs o altres tècniques per a minimitzar els símptomes. També en esclerosi múltiple. Hi ha moltes malalties neurològiques o psiquiàtriques amb tractaments per a afrontar-les. No les guarim, però fem la vida del pacient més tolerable.

Aquest esforç ha de continuar, evidentment , però penso que és el moment de començar a centrar-nos en la prevenció.

«Amb l'envelliment perdem algunes capacitats, però en guanyem d'altres»

No. Senzillament són canvis associats a l'envelliment, igual que hi ha canvis associats a la pubertat. Intrínsicament no són ni bons ni dolents; senzillament formen part del desenvolupament del cervell.

Hi ha la idea equivocada que quan envellim comencem a perdre capacitats. Val més pensar que el cervell té una línia de desenvolupament contínua, però no hi ha un procés ascendent i després una davallada. Amb l'envelliment perdem algunes capacitats, però en guanyem d'altres. Et posaré un exemple. La manera de pensar i d'aprendre de la gent gran és diferent de la dels infants perquè les connexions que tenen al cervell són diferents. Expressat d'una manera molt simple: els infants tenen connexions més properes -«això és una ampolla, això és una corbata...»-, mentre que la gent gran tenen més connexions que connecten àrees distals, amb la qual cosa tenen una visió més global de la vida. Potser no recorden com se diu aquella persona, però saben que està relacionada amb aquella altra. Simplificant-ho: la diferència és veure les fulles de l'arbre o veure tot el bosc. I necessitem gent que vegi el bosc, necessitem aquesta saviesa. La pèrdua d'aquestes facultats és perquè no fem prou per a mantenir la salut del cervell. No és una falta de capacitat intrínseca de la vellesa, sinó que ve donada per diferents factors: no fer prou exercici, tenir una vida sedentària, menjar massa, no dormir prou...

«Perdem memòria perquè no tenim prou cura del cervell»

Jo penso que no. Els estudis mostren que la gent de vuitanta a noranta anys té menys memòria de treball (la immediata) que algú de vint a trenta anys. Però penso que es una dada contaminada pel fet que el nivell de salut cerebral de la gent de vuitanta a noranta anys no és òptima: podrien tenir molta més memòria si la salut del seu cervell fos més bona.

Aquest és el gran repte: com es pot aconseguir millorar la salut del cervell. El problema no és que perdem memòria quan ens fem grans, sinó que no fem servir el cervell de la manera òptima per a mantenir-lo sa. Sabem que aquestes pèrdues de memòria són reversibles. D'una banda, necessitem entendre més bé quina és la base d'aquestes pèrdues i, de l'altra, hem de reentrenar el cervell per a fer-lo més plàstic. Hi ha coses molt senzilles que sabem que són eficaces: dormir prou hores, evitar algunes medicacions, com ara el Valium (serveix per a dormir més bé, però redueix la plasticitat), menjar les mínimes calories possibles -sense arribar a perdre pes-. Fer exercici físic regular i vigorós (no n'hi ha prou de sortir a passejar, cal que el cor es posi a cent cinquanta pulsacions). Totes aquestes coses són relativament fàcils de fer, com la gimnàstica mental, que no solem practicar.

«Els infants contínuament aprenen coses noves, mentre que els grans no tenim aquest repte»

Aprenent coses noves. T'ho explicaré amb un exemple. Una persona es jubila i passa a fer el que sempre li ha agradat fer. Això és meravellós i val la pena fer-ho, però d'aquesta manera no entrenes el cervell, sinó que el mantens al mateix nivell. El que cal és posar-li reptes: aprendre coses que mai no has fet abans. Per exemple, una persona de tipus intel·lectual i científic, com ara jo, el que necessita és posar-se a ballar, aprendre passos de dansa i ballar el tango. Si em dedico a fer mots encreuats i a llegir, que és el que he fet tota la vida, no exercitaré el cervell.

Aquesta és la principal diferència amb els infants: contínuament aprenen coses noves, mentre que els grans no tenim aquest repte i, d'aquesta manera, anem perdent capacitats. No es perden de manera intrínseca, sinó que és conseqüència de no fer les coses bé.

«És una llàstima que la Seguretat Social no cobreixi les tècniques d'estimulació cerebral no invasiva, perquè ajuden els malalts amb depressió»

Sabem que la meditació i la introspecció, en general, activen circuits cerebrals específics que són fonamentals per a ordenar la resta de l'activitat cerebral. Proporcionen un benefici que va més enllà del descans general i que potencia l'adquisició d'habilitats. Als Estats Units aquestes tècniques estan aprovades per al tractament de la depressió; les cobreixen les assegurances mèdiques. A Espanya no són incloses en els serveis de la Seguretat Social, i és una llàstima, perquè ajuden els malalts. En canvi, sí que hi és inclosa la teràpia electroconvulsiva, que té un cost més elevat i més efectes secundaris.

I quant a les altres aplicacions -en el tractament de l'infart cerebral, l'epilèpsia, etc., en què també se n'ha demostrat l'eficàcia-, les assegurances mèdiques no cobreixen el tractament, però hi ha unes cinc-centes clíniques dels EUA que les ofereixen al pacient de manera privada.

«El problema de la ciència a Espanya no és de manca de recursos sinó estructural: al sistema li falta flexibilitat»

Fatal. El problema ve de lluny. No és de manca de recursos sinó estructural: al sistema li falta flexibilitat. És cert que hi ha una manca d'inversió en ciència i tecnologia (la ciència moderna és cara: necessita cursos, col·laboracions...), però penso que el problema principal no és la quantitat de recursos, malgrat que aquest sigui el discurs de molta gent.

Penso que el problema és més estructural: al sistema espanyol li falta flexibilitat i dinamisme, la capacitat de l'investigador de jugar-se-la, de fer augmentar el seu grup de recerca, de fer-lo disminuir... En definitiva, de ser responsable de la seva recerca, com ho seria un empresari del seu negoci.

El desig -d'altra banda lloable- de donar seguretat i estabilitat als investigadors va associat al fet que es perd l'estímul real de millorar. Caldria canviar el sistema: que es potenciés el dinamisme i es premiés la gent que s'arrisca, la més creativa, i la que obté més bons resultats. I, per a aconseguir això, cal donar més control als investigadors.

Als Estats Units hi ha el cas oposat; potser no cal arribar a aquest extrem. Però a Europa, en general, i sobretot a Espanya, les institucions són massa lluny de fomentar la competitivitat i el dinamisme. És un estudi molt important, equivalent als estudis que s'han fet del genoma. Ara per ara sabem que no és un punt concret del cervell o una cèl·lula el que ens fa fer una activitat determinada, sinó que és l'encaix de diferents connexions neuronals el que dóna lloc a comportaments.

El mapatge del cervell és un esforç ingent, una tasca de moltes vides. La quantitat d'inversió dedicada, que sembla enorme, és molt petita, segurament insuficient, per a marcar la diferència. Però està ben enfocada.