«La capacitat de legislar prové del mateix coneixement de la ciutadania»

Itziar González té un llarga llista d'atributs: és arquitecta, exregidora de Ciutat Vella i activista social. És l'estendard de l'Institut Cartogràfic de la ReVolta i ideòloga del Parlament Ciutadà. Va abandonar la política després de dir «no» a la corrupció i ara dissenya els plans d'una nova democràcia amb el Parlament Ciutadà, el lobby dels ciutadans i per als ciutadans. És consultora del postgrau d'Espai públic de la UOC i ha estat ponent en la III Jornada d'Educació Social de la UOC amb la ponència «Què és una vida digna, avui?», en què ens convidava a reflexionar sobre l'educació social i el món col·laboratiu.

Itziar González té un llarga llista d'atributs: és arquitecta, exregidora de Ciutat Vella i activista social. És l'estendard de l'Institut Cartogràfic de la ReVolta i ideòloga del Parlament Ciutadà. Va abandonar la política després de dir «no» a la corrupció i ara dissenya els plans d'una nova democràcia amb el Parlament Ciutadà, el lobby dels ciutadans i per als ciutadans. És consultora del postgrau d'Espai públic de la UOC i ha estat ponent en la III Jornada d'Educació Social de la UOC amb la ponència «Què és una vida digna, avui?», en què ens convidava a reflexionar sobre l'educació social i el món col·laboratiu.

He fet una reflexió sobre la dignitat a partir de la meva experiència política d'haver tingut una responsabilitat política en una Administració pública, d'haver dirigit una administració amb uns funcionaris amb els quals havíem de donar resposta a una realitat social, que moltes vegades és una realitat exclosa. He fet la reflexió de com la política pot dignificar l'actitud de les administracions envers una realitat marginada. El treball dels educadors es troba en aquesta posició: moltes vegades treballes des d'institucions davant d'una realitat informal que es margina. És un artífex, com un catalitzador que davant del conflicte pot generar un camp d'aprenentatge i donar a la persona desvinculada de la societat una utilitat social que li permeti construir i transformar el món, trobar la seva arrel o el seu vincle amb la societat a partir de ser un agent transformador. Un treballador social, de manera similar a la voluntat de l'arquitecte, es dedica a reparar i a donar al marginat una oportunitat de reparar-se, reparant la societat que l'ha marginat. Prové de la demostració que les institucions representatives no funcionen, no fan les funcions bàsiques, no pensen juntament amb la ciutadania què cal fer i no pregunten. Tampoc no legislen, sinó que se sotmeten a les voluntats dels lobbys. No promouen la cultura política i la implicació de la ciutadania; al contrari, fomenten la passivitat. Davant d'això, el Parlament Ciutadà intueix que la capacitat de legislar prové del mateix coneixement de la ciutadania des de molts sectors. Tenim capacitat executiva per mitjà de la desobediència civil, les campanyes, les accions i els moviments socials, i els espais d'aprenentatge i cultura política. La nostra força respecte d'altres lobbys rau en el fet que treballem pel bé comú. El món serà col·laboratiu o no serà. El Parlament Ciutadà és educació social i educació política social. El que fa un educador amb un noi quan li diu que es responsabilitzi de la seva vida i que el món serà el que ell aconsegueixi fer, és el que intentem fer al Parlament Ciutadà: dir a cada ciutadà que no perquè els seus polítics no el representin ha de renunciar a la política. Té dret a la política, és un dret que tenim. Que el teu pas pel món signifiqui haver transformat l'entorn, haver-lo millorat en la mesura que sigui possible. Farem una plataforma digital perquè qualsevol persona amb ganes de canviar el món hi trobi totes les lluites possibles i triï la que vulgui. Absolutament no. Si volem que els que entrin en la democràcia representativa de les institucions tinguin força per a lluitar contra els lobbys privatius, cal una rereguarda clara de lobby ciutadà. Som necessaris. Jo mateixa vaig entrar en un govern i no podia lluitar contra el lobby hoteler. Si reforcem el lobby ciutadà, una regidora que lluiti contra el lobby hoteler tindrà un lobby ciutadà potent que farà que aquest grup d'influència privat no l'amenaci de mort, sinó que la respecti. Cal defensar el bé comú. Les pressions que jo rebia dels veïns eren reivindicacions legítimes; les pressions que jo rebia de Millet no eren tan legítimes. L'altre dia, en el judici del cas Palau, vaig parlar i darrere meu hi havia tota la ciutadania. La sala ha estat buida cada dia; arriba l'exregidora revolucionària i s'ha omplert la sala. És clar qui defensa el bé comú. La ciutadania ho demana. No hauríem impulsat el Parlament Ciutadà si no haguéssim sentit la necessitat de fer-ho. Intuïtivament crec que trigarem nou anys, però hi serem. Vull fer política, però només la puc fer al Parlament Ciutadà; per tant, per part meva, hi haurà Parlament Ciutadà per allà on jo passi, encara que sigui en una plaça en la qual només hi hagi quatre persones. És una barreja de tot. El repte com a societat és combatre la incultura política. A Catalunya, la Guerra Civil i la Dictadura van arrasar una cultura política molt interessant amb experiments socials increïbles. Aquest és el nostre problema: tenim una cultura política baixíssima, però la part bona de la crisi que patim és que l'atac directe de la guerra del capital ens forja novament. M'interessa que a Catalunya s'avanci, que puguem ser una font d'inspiració perquè altres pobles ens segueixin. M'interessa no excloure'ns de la confusió general, sinó avançar i generar llum i exemplaritat en els fets, no per les grans paraules. Barcelona viu del monocultiu turístic, ha renunciat a la diversitat, s'ha especialitzat en el rendiment més immediat. Els monocultius desforesten la riquesa i la varietat econòmica d'una ciutat. La inversió en el port ha creat una gran boca d'entrada i sortida, lluny de qualsevol control polític i econòmic, i ens converteix en un espai temptador per a moltes màfies il·legals. Algú ha decidit que serem un lloc que acollirà a la seva llar l'economia criminal. El gran repte dels barcelonins és plantar-hi cara. De moment, als pocs que en parlem ens amenacen; però, si més persones ens atrevim a denunciar-ho, les màfies, que són mandroses i covardes, se n'aniran. No és cap vergonya, passa a les millors ciutats del món. No és bo ni dolent, és la gestió del turisme el que hem de decidir. Ara és un consorci privat en connivència amb l'Ajuntament, sense cap control ciutadà. Els diners que recaptem no sabem on van, ni com reverteixen en la ciutat. De moment és un monocultiu que precinta els valors culturals ambientals i ciutadans i que ho arrasa tot, de la mateixa manera que ha passat a Venècia, a Florència i a moltes ciutats amb patrimoni cultural. Comencem a despertar-nos i ho revertirem. Els barcelonins som capaços de fer-ho. A Barcelona descataloguem el nostre patrimoni històric contínuament. Però hi ha hagut encerts. El problema és que hem entrat en la incoherència: vam defensar el rescat de Ciutat Vella i després hem deixat que la parasitin les màfies econòmiques i criminals. Després del turisme vindrà la cultura, la ciutadania, la gestió i l'autogovern, i ens en sortirem. Cal tenir-ne cura, rehabilitar-lo, respectar-lo i fer-ne una altra lectura, més que vendre'l o gestionar-lo. Si no tenim diners per a rehabilitar-lo tot, doncs donem-hi un altre ús, utilitzem-lo. El problema és que s'ha entès que salvar el patrimoni és posar-hi una muntanya de diners, sense saber quin ús concret se'n farà després. Rehabilitem més a poc a poc, però donem-hi un ús. Proposo que, més que rehabilitar el nostre patrimoni, el revitalitzem.