«El cinema fantàstic amplia els límits de la imaginació»

La feina consisteix fonamentalment a veure moltes pel·lícules i seleccionar les millors o les que s'ajusten més al que ens sembla que farà gaudir el públic del Festival. En tot cas, cal distingir els dos aspectes fonamentals de la feina, que són la selecció i la programació. La selecció implica rastrejar altres festivals, mercats i l'agenda de contactes propis del Festival per a aconseguir els millors títols; la programació consisteix a buscar la millor manera que els títols arribin al públic.

Amb aquests dos aspectes, el programador crea un discurs que posiciona el festival en el panorama internacional i que ajuda a establir un diàleg entre creadors i públic. També m'agradaria diferenciar la programació de llargmetratges de la de curtmetratges, que en el món de l'animació són molt importants. En el camp de l'animació, el curt no es considera només un pas previ al llarg, sinó una forma d'expressió completament consolidada. Precisament pel que deia abans, sempre recomano veure els curts de les sessions de competició del festival. Hi ha varietat de tècniques, de gèneres i d'enfocaments plàstics i narratius. I en una sola sessió es pot veure una desena d'històries. Dins d'una varietat que reflecteix la naturalesa heterogènia i pluridisciplinària de l'animació contemporània, la selecció de curts d'Anima't mira de contribuir a la programació del Festival ajudant a explorar els límits dels gèneres. És interessant buscar la resposta a Pixar, que és la productora que ha revolucionat completament l'animació. Doncs la història de Pixar és el fruit de la fusió definitiva dels talents d'artistes i enginyers. De fet, el trajecte professional d'Ed Catnull (d'enginyer informàtic pioner dels gràfics per ordinador a president de Pixar Animation Studios i Disney Animation Studios) constitueix un magnífic relat sobre certes tendències del cinema del futur o, almenys, d'un cinema amb futur. I la frase de John Lasseter que ha fet fortuna i que ha esdevingut el lema de Pixar ho diu ben clar: «L'art repta la tecnologia i la tecnologia inspira l'art». Per a mi aquesta és una clau per a entendre no solament l'animació actual sinó també tot el cinema d'espectacle contemporani. La més difícil és aconseguir la presència en el festival de tots els creadors amb talent que trobes necessaris. A més d'un esdeveniment puntual en què es mostren pel·lícules, un festival és moltes coses més; per exemple, un mercat de productes i projectes audiovisuals, un espai de treball en xarxa (networking), un aparador de famosos que atrau els afeccionats a les estrelles de cinema. També és un esdeveniment amb una certa dimensió acadèmica, amb classes magistrals, trobades amb creadors, sessions de Q&A (diàleg entre els creadors i el públic). En aquest context, no és gens estrany que et falli just aquella figura que consideraves imprescindible.

La més emocionant és, alhora, aconseguir que aquest talent viatgi fins al festival. I també és emocionant mirar d'aconseguir la millor programació, és clar, tots els títols que tothom espera. Tinc la ferma convicció que el gènere fantàstic, com a gènere de la imaginació, és clarament superior al realisme per a tocar tota mena de temes. De fet, coincideixo bastant amb la reflexió de l'editor Alejo Cuervo quan afirma que el realisme és perniciós perquè porta implícit el missatge molt perillós que hi ha una manera única i correcta de contemplar i entendre el món.

En tot cas, el gènere fantàstic ha posat de manifest la seva capacitat de reflectir d'una manera molt productiva les qüestions socials, polítiques, econòmiques i culturals de les societats, ja sigui apel·lant a la màgia, el mite i l'extraordinari (com la fantasia), ja sigui buscant provocar una reacció emocional negativa dels espectadors (el terror) o creant representacions i descripcions especulatives (com fa la ciència-ficció). Allò fantàstic neix i amplia els límits de la imaginació i penso que això és el que mobilitza grans públics que, a més, estan molt implicats en la celebració festiva i lúdica del gènere. La idea que les relacions entre cinema i somnis són més riques, complexes i ingovernables del que tòpics com «el cinema, màquina de somnis» poden il·lustrar. Des de la inclusió d'escenes oníriques molt concretes i delimitades fins a pel·lícules senceres traçades a partir de la lògica esquiva dels malsons, l'oníric impregna el cinema de maneres diferents i molt productives. Fins i tot ens hem preguntat si potser no són el mateix, cinema i somnis. Amb Balagueró conversem a propòsit de Pesadilla en Elm Street, una de les pel·lícules que han integrat més bé la lògica dels somnis en un relat cinematogràfic. Ell diu que el somni al cine és un recurs tan assimilat que pot resultar tòpic, però sempre es pot fer servir d'una manera sorprenent i enxampar l'espectador desprevingut.

En el cas de Bayona, parlem amb ell sobre la pel·lícula de Spileberg Intel·ligència artificial, la qual ell defineix com «una reflexió sobre la nostra responsabilitat envers els somnis», aquí els somnis entesos com a anhels. És un llibre amb moltes veus i aproximacions diferents al tema.