«Hem de vigilar que posar ordinadors a les aules no es converteixi en pur taylorisme»

Hi ha un doble fracàs: el dels alumnes i el dels professors. Els docents arriben als centres somniant que ensenyaran els alumnes a fer coses fantàstiques a la vida i s'acaben convertint en galls del galliner als quals es paga per vigilar els estudiants i examinar-los. El nostre sistema educatiu té a veure amb l'estandardització i les avaluacions ho tenyeixen tot. Per tant, només alguns infants tenen cabuda en allò que es considera «normal». Els qui estan avorrits o tenen la síndrome de TDH com jo, són etiquetats, deixats fora o medicats perquè es comportin. Tot plegat és pervers. Ens falta un model alternatiu i la societat n'ha de parlar obertament: volem entrenar alumnes perquè passin el dia, de 8 a 8, en una oficina sense tenir contacte amb el món exterior ni les seves famílies? Per a canviar l'educació hem de canviar el sistema econòmic en què estem immersos, perquè es tracta d'un problema global. He conegut de prop Silicon Valley i Facebook, i per a mi són igual que el mercat de la Borsa. Cal que ens despertem! Darrere les escoles privades hi ha empreses, i els exàmens són un negoci i una manera de controlar els continguts, les nostres ments. Si preguntes a un alumne per a què serveix l'escola, et dirà que per a passar els exàmens, i això és tristíssim. Hi ha una idea antiga que m'esfereeix que considera l'escola com si fos una fàbrica. És un complex industrial, perquè se centra en l'augment de la productivitat i el control dels alumnes amb les avaluacions. Ens hauríem d'oblidar dels exàmens, les assignatures i les etiquetes per a centrar-nos en la realització de l'alumne. I per a això hem de confiar en el rol dels professors compromesos. Per sort, jo n'he conegut molts; ara falta que ho siguin també els polítics! A vegades em pregunto: «qui es va inventar les matèries separades a l'escola?». Si volem innovació i creativitat, ens cal ensenyar als alumnes la diversitat, integrar les enginyeries amb l'art... Hem de mostrar-los aquesta pluralitat, deixar d'imposar-los què han de pensar i llegir. El professor ha de ser un amic de confiança, un guia que encoratgi els estudiants a aprendre per mitjà de l'experiència, perquè així l'educació formarà part d'una transformació social global. Jo demanaria a la gent que rellegís Marx, Pierre Bourdieu o Antonio Gramsci per a entendre que l'educació és una estructura com la religió o els mitjans de comunicació i que serveix per a mantenir l'statu quo. Hem de tornar a l'essència, que l'educació sigui com el teatre: una persona que s'asseu davant d'una altra i així es comuniquen. Amb tot això, la tecnologia pot ser un plus, però no és innocent. Per tant, hem de vigilar que posar ordinadors a les aules no es converteixi en pur taylorisme. Necessitem mestres que imparteixin coneixement, no pas tècnics que encaixin amb calçador en el sistema! Només la societat civil pot fer aquest canvi. Sí. Podríem dir que durant dos anys, amb el projecte Learning Re-imagined, he fet turisme educatiu i he comprovat que aquestes transformacions poden ser molt barates. Per exemple, ho he viscut a Ghana i pel continent africà, on distribuir llibres és caríssim. Allà vàrem fer una intervenció no gens cara que consistia a repartir un Kindle a cada alumne. Va ser fantàstic perquè els permetia llegir quan feia molt de sol i s'enduien a casa l'aparell, i així els professors es podien preparar més bé les classes següents. No oblidem que la gran majoria del món viu així, sense electricitat i sense accés econòmic a internet. Hi ha símptomes d'incomoditat en la societat civil. D'una banda, necessitem emprenedors i innovació i, de l'altra, l'escola només entrena treballadors de fàbrica, autòmats, i oblida la pluralitat i el pensament crític. He trobat molts professors apassionats que poden fer que l'alumne sigui un agent de canvi, i tots han detectat aquesta mancança; el problema és que no parlen entre ells. Per això vaig fer el llibre Learning Re-imagined, perquè ho posin en comú. El futur no és un lloc; serà el que la societat civil decideixi i creï, però recordem que l'educació no ha d'encaixar forçosament en aquest determinisme tecnològic. Potser li semblo un idealista, però per a mi l'educació té a veure amb els grans reptes de la nostra societat, amb el fet de crear un planeta millor, i jo no vull escoles on els professors que ensenyen siguin tècnics, sinó on siguin artesans.